Diàleg, jejejeje (el plantejament)

acvglobal.com

M'agrada entrar-me en la Història i cercar en ella les constants o línies de comportament dels pobles i els seus sobirans que marquen el devenir al llarg del temps, descobrir-ne la seva personalitat com allò de la granota i l'escorpí que no poden evitar ser allò que són.

Situem-nos als principis del segle XIX i en el Regne d'Espanya, però també en l'entorn internacional. Les grans potències europees posseeixen grans territoris fora metròpoli anomenats Colònies les quals governen directament o mitjançant un govern local titella per extreure'n tots els productes, minerals, recursos naturals, etcètera per proveir les seves indústries i comerços en benefici de la metròpoli. També eren proveïdores mà d'obra barata.

Baixat de la Wikipèdia

Espanya mantenia importants colònies en Amèrica resultat de les seves conquestes. Aquests territoris mostraven intensa activitat política i bèl·lica des de molts anys endarrera amb aixecaments i rebel·lions sufocats per l'exèrcit. Des de finals del XVIII i inicis del XIX, amb l'exemple de la independència colonial nord americana respecte la Corona Britànica, aquests  moviments foren més intensos. Amb la iniciativa constitucional de 1812 on es definia la Nació espanyola com el conjunt dels espanyols dels dos hemisferis, els quals tenien la plena sobirania davant el poder reial, i la transformació d'aquests territoris en províncies pàtries, es volia resoldre els moviments independentistes. La diferència significativa en la representació territorial de les colònies esdevenia un greuge important respecte els peninsulars. Els delegats de les Colònies no hi estaven gens d'acord. La lletra de la Constitució no ajudava als reialistes americans (aquells que volien mantenir els vincles amb el Regne) a oferir arguments unionistes. En afegitó, el futur rei Fernando VII mai no va acceptar ser rei constitucional i renunciar a la seva sobirania personal. No va jurar-la mai, per tant la Constitució no fou aplicada, en conseqüència la independència colonial no va tardar en fer-se realitat. Els moviments dels generals José San Martín i Simón Bolívar aconseguiren successives Declaracions d'independència, després dels enfrontaments bèl·lics corresponents:

1816: Declaració d'independència d'Argentina
1818: Declaració d'independència de Xile
1821: Declaració d'independència de Perú i declaració definitiva de Mèxic.
1825: Declaració d'independència de Bolívia i Uruguay
...
1836: Espanya fa renúncia de tots els dominis continentals americans. Quedaven els dominis insulars de Cuba i Filipines que acabaria perdent en 1898.

El reconeixement de la sobirania en el poble una assignatura pendent en la mentalitat de la monarquia borbònica.

El segle XIX fou el segle de les revolucions mundials amb l'esperit democràtic derivat dels ideals enciclopèdics del segle anterior. Revolucions republicanes i restauracions monàrquiques s'alternaven en el món occidental, allò que anomenem Crisi de l'Antic Règim, fins que al segle XX a Europa i Amèrica s'estabilitzen, no sense terribles enfrontaments bèl·lics, els Estats democràtics.

En la península ibèrica aquesta crisi s'arrossega inclús en el segle XX. D'aquesta manera podríem interpretar la dictadura franquista com la re-instauració  de l'Antic Règim ateses les seves característiques: Un Cabdill absolut que "guarda" provisionalment el tron del Rei i garanteix el poder econòmic aristocràtic i de l'alta burgesia. Un reconeixement de l'Església Catòlica com a religió de l'Estat. El manteniment del Poder Militar. Absència de la sobirania popular i democràtica.

També en aquest segle, a nivell mundial, s'imposen guerres d'alliberament nacional i autodeterminació dels territoris colonials dels grans imperis, seguint la doctrina Wilson. Les colònies s'alliberen dels governs directes de la metròpoli, assumeixen l'autogovern però moltes vegades sense prou independència econòmica, apareixent el fenomen neo-colonial: el lligam econòmic.

Al segle XXI, Espanya ha entrat en el món de les Democràcies formals, amb una Constitució que no ha superat el cop d'estat del 23F del 1981, contra l'estat autonòmic de Nacionalitats i Regions (conceptes que quedaren sense desenvolupar) ja que es consolidà la uniformitat amb la llei socialista de la LOAPA, i un altre cop d'estat contra el segon Estatut de Catalunya, aprovat per les Corts espanyoles, el Parlament de Catalunya i referendat pel poble català. La sentència d'un Tribunal Constitucional condicionat per un partit polític (PP), desnaturalitzà el contingut del mateix. El nou text no es posà a referèndum del poble català. La Constitució vigent diu que els estatuts autonòmics s'han de votar en referèndum  en la Comunitat per a ser vàlids legalment. Per això es pot considerar un cop d'estat la seva imposició.

(...continuarà)

Memòria Històrica

Paraules fatídiques aquestes. Cada volta que les sento van associades a canvis de noms de carrer, eliminació d'escultures, símbols o personatges d'altres èpoques... oblit que no pas memòria. I em ve al cap George Orwell i el seu "1984", Winston Smith i el seu Ministeri de la Veritat on "la Guerra és la Pau, la Llibertat és l'Esclavatge, la Ignorància és la Força", essent la seva missió el canvi permanent de la Història en favor de la ideologia dels nous líders polítics.

Una cosa és recuperar els mots i llocs d'abans de la dictadura franquista i altra cosa és fer desaparèixer aquest període de les nostres vides, per més dolorós que hagi estat i precisament perquè no caigui en l'oblit. Fins on pot arribar la censura?

Posats a fer, pot esborrar-se tot allò que recordi la monarquia dels Borbons, o bé els Àustria segons els gustos; ensorrar el Museu Dalí de Figueres o cremar l'obra completa de Josep Pla; potser derruir les Catedrals per dir-ne de ben grosses. Cal assumir la Història en la seva totalitat, les coses bones i dolentes, victòries i derrotes, períodes democràtics i períodes autoritaris, progrés i retrocessos, llums i ombres. No siguem integristes talibans. Tenim l'experiència quan al segle passat, amb l'inici de la Guerra Civil, les forces populars volien fer desaparèixer tot allò que recordés l'Església Catòlica.

Amb imaginació tot pot transformar-se pedagògicament. Els "conflictius" noms dels carrers podrien conservar-se fent esment a l'època o any d'inclusió en el nomenclàtor, per escarni del personatge si així convé per memòria històrica. Monuments que incloguin explicació de la seva erecció o transformar-ne l'ús, amb l'exemple dels camps de concentració i extermini alemanys i un llarg etcètera, abans d'aplicar-hi l'escarpa i el martell.

Els temps dels bàrbars haurien de donar pas als temps civilitzats, on la memòria fos gresol d'experiència per evitar noves ensulsiades superant dialècticament tanta tesi i antítesi del passat i aconseguir una síntesi harmònica amb el futur que volem construir. De manera que la Pau no sigui només l'absència de Guerra, la Llibertat no comporti cap signe d'Esclavatge ni que la Força de la raó s'imposi per la Ignorància.

"Veles i sobretot Vents"

M'adono que després de molts posts no n'he dedicat cap a Ausiàs, aquest cavaller i poeta nascut al 1400 a València, que residí a Gandia i que dóna entrada al meu blog. De ben jove, essent ja cavaller als seus 19 anys, va participar en expedicions per la mediterrània en vaixells de la Corona d'Aragó cap a Sardenya, Sicília, Tunísia... Era l'època d'Alfons V el Magnànim. Atès que als 27 anys es retirà a la seva terra i no en va sortir, hauriem de deduir que possiblement va quedar molt esfereït de les seves aventures marítimes. El seu poema Veles e vents podria haver estat inspirat en aquestes expedicions. De la possible paüra per tempestes que segurament va patir navegant en aquelles fràgils embarcacions resten aquells versos que diuen "bullirà el mar com la cassola en forn,/ mudant color a l'estat natural,/ e mostrarà voler tota res mal/ que sobre si atur un punt el jorn." Apostaria en són fruit i testimoni.

Patiment que inclouria la possibilitat de mort desafortunada: "Jo tem la mort per no ser-vos absent/ ... / e, jo forçat d'aquest món ser eixit,/ tot lo meu mal serà vós no veer"

Per on navegava el jove cavaller?, cap on anava? Ho podem deduir?. Intentem-ho:

Tot el poema ens indica que tornava a casa i que per això invocava els cinc vents favorables als seus desigs que evitessin "camins dubtosos per la mar".

En oposició als seus desigs es mostren "mestre i Ponent contra d'ells veig armar", això vol dir, sens dubte, que navegava d'orient a occident de la Mediterrània i aquests vents eren evident obstacle. Els primers vents a qui demana favors: "xaloc, llevant, los deuen subvenir", impulsarien la nau en direcció nord-oest. Vol dir això que sortia de Sicília?. I a continuació implora: "ab llurs amics lo grec e lo migjorn"  que li donarien un toc decidit cap el nord, cap a Sardenya? seguint les rutes marítimes d'influència de la Corona d'Aragó.


A continuació trobem allò de "fent humils precs al vent tramuntanal/ que en son bufar los sia parcial/ e que tots cinc complesquen mon retorn". Heus ací que en el tram final del viatge demana la col·laboració dels vents del nord, indicatiu que ja ha arribat a port peninsular (Salou? Tarragona?) i només li queda baixar fins a Gandia

Segons la seva biografia amb el seu retorn a Gandia als vint-i-set anys, es dedicà a portar una vida sedentària, administrant els seus interessos de senyor feudal i escrivint poesia.

No faig cap aproximació literària d'aquest gran poeta ni de la poesia que m'inspira aquest post perquè la meva formació és científica, altres hi ha més preparats, i em posaria als límits de la meva incompetència. M'ha semblat instructiva l'estrofa d'aquest poema per recordar els noms dels vents que a vegades no sabem localitzar. Podria servir de mnemotècnia divertida i cultural per la nostra mainada en les escoles. Aquí queda.

La Gran Coalició

Així, en calent, escric aquest apunt.

Han tardat molt, més que mai, en aparèixer públicament els líders del bipartidisme. Mentre en totes les tertúlies televisives anaven fent càlculs de pactes i contra-pactes, dintre el concepte dretes-esquerres, escatint quin podria ser el mandat sobirà a les urnes, estic segur que els interessos del verdader poder espanyol i europeu establien els seus contactes amb els dos grans partits. M'ho fa sospitar les coincidències en el llenguatge quan han parlat els dos grans "gurús":

Rajoy: assumeix la victòria i la seva responsabilitat per formar govern
Sànchez: correspon al PP intentar formar govern.

Rajoy: buscarà el suport parlamentari per buscar l'estabilitat per governar. Caldrà parlar molt i dialogar per arribar a acords.
Sànchez: s'ha de deixar endarrere la imposició i obrir un període de diàleg.

Rajoy: ho intentaré i no tinc cap altre nord que els interessos generals d'Espanya.
Sànchez: el PSOE està disposat a dialogar, debatre i acordar, per defensar els interessos generals del país.

... En trobaríem altres de coincidències. Està clar, no?

La prima de risc, la fiabilitat del retorn del deute, passa per la Gran Coalició. La Merckel en té molta d'experiència en aquesta manera de governar: cal evitar l'entrada en el joc de Podemos o altres incògnites i aventures...

A Catalunya, la coalició on participa Convergència, va perdent llençols a cada bugada. El "pal de paller" va essent cada vegada més prescindible pel procés. La CUP més intransigent que mai (ho veurem el dia 27; el 28 ens despertarem amb la gran innocentada). Junts pel Sí, haurà de buscar nous socis o anirem a eleccions (mare-de-déu, quina mandra tornar a votar!), i nous llençols que se'ls endurà el corrent.

República Catalana?, una altre ocasió i generació perduda.

Avui, sí.

Amb un dia de retràs, avui, sí. Pel matí ja es veia el Ponent més brillant, mentre que damunt nostre el cel seguia cendrós però no ja de boira sinó de núvols. Ara a migdia un blau intens sense cap amenaça es mostra rient  allà dalt, mentre que el vent ponentí es fa senyor i ubic arreu on vas.

Per fi en Nalu pot prendre el sol al seu raconet protegit d'aquest vent

Has vingut sol solet, ara no te'n vagis.

Sol solet

La cançó infantil no para de retornar-me una i altre vegada. Fa massa dies que la boira alta esdevé el meu sostre. Cap esperança daurada. Estones de més o menys humitat segons si aquest vapor s'aplana o s'alça. Diuen els feliços que han viscut un Sant Martí estiuenc, però ací a la plana interior, en les rodalies de la depressió de l'Ebre, específicament en els dominis del riu Corb, la temperatura no ha pujat dels 12ºC.

Fa dies que el Nalu no se m'apropa, a mig matí, a fer-me la típica demanda: amb la seva pota em toca el meu braç, una i altre vegada. Li demano, què vols?, tens gana?, tens set?, però ell segueix insistint amb el moviment de pota que només atura quan els meus llavis pronuncien els mots màgics "sol solet"?. Immediatament es dirigeix a l'eixida que dóna a la terrassa on ja hi toca el sol. Li agrada molt el sol. Aquests dies es passa el matí sobre el seu matalasset, endormiscat, moix.

Ahir a primera hora de la tarda l'astre rei ens va picar una mica l'ullet fins que, entre la boira, es va ocultar per ponent.

Poques hores t'hem entrevist, endevinat. Potser ens dius que malgrat les aparences, hi ets, no ens oblides i esperes l'ocasió per visitar-nos.

Ens vas deixar una lluna creixent, solitària, sense els estels acompanyants, però esperançadora, com dient-nos: demà serà un altre dia.

I el nou dia ha arribat, boirós, més pla, més humit, més fred. Ens veurem a la tarda?, Sisplau, fes com ahir...






"sol solet, vine'm a veure que tinc fred"

Maleït anticicló !!!

Jocs de matemàtiques

Ai les matemàtiques. Assignatura que per a molts era un os quan les estudiàvem al batxillerat perquè no les entenien, i les estudiaven de memòria. Classificades entre les ciències exactes, gaudien de les propietats d'objectivitat, irrefutabilitat, etc., etc.

Ara sabem que són un joc, com quan resolíem les equacions de segon grau i ens donaven dos resultats, iguals però de signe contrari. Caram! Què voleu que fem amb això? No em serveix per anar a comprar, mai no sabria si tinc que pagar o cobrar.

La suma té les seves regles, sobretot si és abundant en sumands. Una ben clara: "en una suma amb nombrosos sumands, es poden reunir varis en un de sol sense que la suma variï ".

Aquest darrer joc és el que actualment s'està practicant per les forces polítiques que han pres part en les darreres eleccions al Parlament de la Catalunya. La ideologia entra en la ciència. Quan això passa, el procés rep el nom de pseudociència. Hom agrupa els sumands a la seva conveniència per donar suport a la seva ideologia i sentir-se vencedors. (És clar que per alguns l'evidència els és prou clara i accepten la seva derrota. No poden jugar amb les matemàtiques ni que volguessin).

S'han aclarit moltes coses però no totes. El procediment "gold standard" segueix sent el referèndum, amb interrogants clars que evitin la indefinició del si-no.

Ara és el moment de triar quin govern volem. Penso que el moviment és no repetir un govern com l'anterior, neoliberal. Ara toca la negociació i el pacte, cosa que diuen forma part de la natura dels catalans.

Serà així o anirem a unes noves eleccions en febrer, com el càlcul que alguns ja comencen a fer?. Volen donar la raó a C's?

El més calent a l'aigüera.