Diàleg, jejejeje (el plantejament)

acvglobal.com

M'agrada entrar-me en la Història i cercar en ella les constants o línies de comportament dels pobles i els seus sobirans que marquen el devenir al llarg del temps, descobrir-ne la seva personalitat com allò de la granota i l'escorpí que no poden evitar ser allò que són.

Situem-nos als principis del segle XIX i en el Regne d'Espanya, però també en l'entorn internacional. Les grans potències europees posseeixen grans territoris fora metròpoli anomenats Colònies les quals governen directament o mitjançant un govern local titella per extreure'n tots els productes, minerals, recursos naturals, etcètera per proveir les seves indústries i comerços en benefici de la metròpoli. També eren proveïdores mà d'obra barata.

Baixat de la Wikipèdia

Espanya mantenia importants colònies en Amèrica resultat de les seves conquestes. Aquests territoris mostraven intensa activitat política i bèl·lica des de molts anys endarrera amb aixecaments i rebel·lions sufocats per l'exèrcit. Des de finals del XVIII i inicis del XIX, amb l'exemple de la independència colonial nord americana respecte la Corona Britànica, aquests  moviments foren més intensos. Amb la iniciativa constitucional de 1812 on es definia la Nació espanyola com el conjunt dels espanyols dels dos hemisferis, els quals tenien la plena sobirania davant el poder reial, i la transformació d'aquests territoris en províncies pàtries, es volia resoldre els moviments independentistes. La diferència significativa en la representació territorial de les colònies esdevenia un greuge important respecte els peninsulars. Els delegats de les Colònies no hi estaven gens d'acord. La lletra de la Constitució no ajudava als reialistes americans (aquells que volien mantenir els vincles amb el Regne) a oferir arguments unionistes. En afegitó, el futur rei Fernando VII mai no va acceptar ser rei constitucional i renunciar a la seva sobirania personal. No va jurar-la mai, per tant la Constitució no fou aplicada, en conseqüència la independència colonial no va tardar en fer-se realitat. Els moviments dels generals José San Martín i Simón Bolívar aconseguiren successives Declaracions d'independència, després dels enfrontaments bèl·lics corresponents:

1816: Declaració d'independència d'Argentina
1818: Declaració d'independència de Xile
1821: Declaració d'independència de Perú i declaració definitiva de Mèxic.
1825: Declaració d'independència de Bolívia i Uruguay
...
1836: Espanya fa renúncia de tots els dominis continentals americans. Quedaven els dominis insulars de Cuba i Filipines que acabaria perdent en 1898.

El reconeixement de la sobirania en el poble una assignatura pendent en la mentalitat de la monarquia borbònica.

El segle XIX fou el segle de les revolucions mundials amb l'esperit democràtic derivat dels ideals enciclopèdics del segle anterior. Revolucions republicanes i restauracions monàrquiques s'alternaven en el món occidental, allò que anomenem Crisi de l'Antic Règim, fins que al segle XX a Europa i Amèrica s'estabilitzen, no sense terribles enfrontaments bèl·lics, els Estats democràtics.

En la península ibèrica aquesta crisi s'arrossega inclús en el segle XX. D'aquesta manera podríem interpretar la dictadura franquista com la re-instauració  de l'Antic Règim ateses les seves característiques: Un Cabdill absolut que "guarda" provisionalment el tron del Rei i garanteix el poder econòmic aristocràtic i de l'alta burgesia. Un reconeixement de l'Església Catòlica com a religió de l'Estat. El manteniment del Poder Militar. Absència de la sobirania popular i democràtica.

També en aquest segle, a nivell mundial, s'imposen guerres d'alliberament nacional i autodeterminació dels territoris colonials dels grans imperis, seguint la doctrina Wilson. Les colònies s'alliberen dels governs directes de la metròpoli, assumeixen l'autogovern però moltes vegades sense prou independència econòmica, apareixent el fenomen neo-colonial: el lligam econòmic.

Al segle XXI, Espanya ha entrat en el món de les Democràcies formals, amb una Constitució que no ha superat el cop d'estat del 23F del 1981, contra l'estat autonòmic de Nacionalitats i Regions (conceptes que quedaren sense desenvolupar) ja que es consolidà la uniformitat amb la llei socialista de la LOAPA, i un altre cop d'estat contra el segon Estatut de Catalunya, aprovat per les Corts espanyoles, el Parlament de Catalunya i referendat pel poble català. La sentència d'un Tribunal Constitucional condicionat per un partit polític (PP), desnaturalitzà el contingut del mateix. El nou text no es posà a referèndum del poble català. La Constitució vigent diu que els estatuts autonòmics s'han de votar en referèndum  en la Comunitat per a ser vàlids legalment. Per això es pot considerar un cop d'estat la seva imposició.

(...continuarà)