Ortega y Gasset i el nacionalisme català (1)

Fa un dies una editorial de Vicent Partal al diari Vilaweb, ens mostrava com les opinions emeses en 1932 per Ortega y Gasset (1883-1950), durant la discussió del Estatut de Catalunya, encara són vigents en l'Espanya de 2019. Rellegint el seu discurs no tenim altra remei que donar-li la raó.  En aquest post i següents espero fer-ne alguns comentaris per destacar-ne les coincidències.

Baixat de wikipedia

En primer lloc i com principal argument exposa que el "problema català" és irresoluble  per més Estatuts que s'ofereixin o pactin des l'Estat i que només es pot conllevar, com aquell que aguanta les impertinències perquè no hi ha més remei, perquè el nacionalisme català és particularista i el defineix com un sentimiento vivo que impulsa a vivir aparte de todos los pueblos o colectividades. Los pueblos de nacionalismo particular tienen la fatal predisposición de quedar fuera, reclusos y absortos dentro de sí mismos. i ho relata com si això fos una anomalia històrica, que no segueix la llei universal d'evolució dels pobles en la seva identificació nacional.

Segons ell la regla universal seria el deseo  de los pueblos de integrarse o fundirse en una gran unidad histórica, en la radical comunidad de destino, que es una gran nación, i posa com exemples França, Itàlia, Espanya... i explica el cas d'Espanya: de la pluralidad de pueblos dispersos que había en la Península, se ha formado la España compacta, poseídos por el formidable afan de ser españoles. El nacionalismo particularista está claro que no puede ser, y que no tiene más remedio que sumirse en las grandes concentraciones nacionales. Sorprèn que entre els pobles de la Península s'oblidi de Portugal, aquest poble tampoc no ha estat posseït per l'afany de ser espanyol. Freud trobaria raons ideològiques i no racionals en aquest estrany oblit.

Ortega, des de la seva intel·lectualitat reconeguda s'inventa lleis històriques inexistents en la historiografia. La seva formació és filosòfica i específicament metafísica i potser vol descobrir la metafísica transcendental de la Història, fent de la Història de Catalunya una anomalia ( i Portugal?), l'excepció, que no puede ser. Renoi quin honor !

Aquestes reflexions les fa l'any 1932 quan encara no ha esclatat la dramàtica deriva autoritària amb que es convertirien aquests Estats nacionals que tant admira, inclosa Espanya, d'on hauria de fugir, i que portaria Europa a una de les seves pitjors i cruels etapes. Itàlia però ja estava sota el domini mussolinià i els principis feixistes. Només un mirar cap un altra cantó, podria explicar la ceguesa d'aquest intel·lectual que es considerava liberal.

Ortega va viure en la seva adolescència i essent estudiant, el desastre nacional de 1898, la pèrdua final de totes les colònies espanyoles i estic segur que això l'influí biogràfica i intel·lectualment, així com també, les lectures i reflexions de la generació del 98. Potser per això es limita al territori peninsular quan reflexiona sobre l'esperit nacional, oblidant tots els espanyols que habitaven en les colònies, que optaren per la independència i que no se sentiren posseïts pel "formidable afany d'ésser espanyols" malgrat mantenir l'idioma espanyol/castellà com propi.

Encara en el dia d'avui, dretes i esquerres espanyoles, consideren el nacionalisme espanyol (sentiment i idioma) com quelcom natural, no imposat sinó emanat de la Història i la resta de sentiments nacionals peninsulars com excloents, supremacistes, xenòfobs, doctrinaris i altres adjectius que no representen sinó una projecció psicoanalítica dels propis defectes sobre els altres.

També ressaltem la definició que fa de nació com unidad histórica de destino, coincident amb l'adoctrinament josé-antonià.

En un proper post parlaré del concepte que té d'Estatut, molt coincident amb les línies vermelles que percebem actualment.