Tomàquets verds fregits

Una de les poques bones coses que ens proposa la tv a l'estiu, és la possibilitat de revisar pel·lícules antigues clàssiques en temes d'actualitat. Al seu moment ja varen destacar pels seus plantejaments agosarats. Una reposició recent la trobem en la titulada "Tomàquets verds fregits" (at the Whistle Stop Cafe).

Excel·lent melodrama que en un primer cop d'ull ens faria pensar en el típic tòpic de l'Amèrica profunda, però va més enllà i el seu missatge és universal, que traslladat ara, al segle XXI, ens portaria directe al debat patriarcat/matriarcat.

En la crítica del seu temps, es posà peu fort en el tema de l'amistat. L'exemple que la relació d'amistat de les protagonistes (Idgie i Ruth), explicada per Ninny (l'anciana), fa que sigui possible que Evelyn, de mitjana edat,  prengui consciència, reaccioni i pugui sortir de l'avorriment i la baixa autoestima, que li provoca  l'estar lligada a un típic matrimoni conservador, on és la dona qui s'ha de mantenir "atractiva" pel seu obès marit el qual viu la situació sense qüestionar-se res. Ambientada en algun estat del sud i amb la seva dosi de discriminació racial, integrisme religiós i intransigència de gènere, vol ser un clam a favor del feminisme i contra la discriminació de gènere i racial.

Vista des del nostre segle, els personatges recobren altres interessants interpretacions. En vull fer alguns suggeriments.

· Idgie seria avui en dia una activa feminista amb un bagatge ideològic ferm, cosa que no té la protagonista que es troba sola i va descobrint, a cops de realitat, la situació de la dona en una societat decisivament patriarcal i que l'obliga a un cert ostracisme vital. D'un simbolisme de superació personal, passaria a ser un símbol de força col·lectiva.

· Ruth, víctima de maltracte de gènere, troba en l'amistat/ amor platònic d'Idgie, el refugi perfecte i protecció contra el seu furibund marit. Penso que avui en dia aquests personatges serien tractats i resolts cinematogràficament, dintre una relació afectiva lèsbica.

· Big George, el treballador de raça negre, i la seva esposa, posen l'imprescindible factor racial a la pel·lícula per completar el cercle, però també aquell punt de misteri antropològic que ens lliga amb l'origen africà de la Humanitat i els seus ritus ancestrals.

He comentat alguna vegada en privat que el moviment matriarcal, a diferència del moviment feminista, presenta trets religiosos i els seus seguidors/res, criteris de neòfits. En aquest sentit no vull acabar aquest post sense destacar un fet que el guionista inclou, no sé si de manera inconscient (freudiana) o a propòsit: la mort violenta del marit de Ruth i el seu totèmic àgape posterior, que ens evoca la pre-història o proto- història de les religions. Ens anuncia el matriarcat?