Perquè en diem Principat?

Baixat des d'imatges de Google

En Vicens Partal, en un article que publica Vilaweb, ens vol aclarir el perquè Catalunya rep aquest títol sense tenir Príncep. Després de llegir-lo no ho tinc gens clar. Mostra com al llarg de la Història, i en diversos documents, aquest territori va rebent el qualificatiu de Principat.

Jo havia llegit alguna vegada, però no recordo on, que en l'organització de la Marca Hispànica i durant el procés d'independència respecte l'Imperi Carolingi, els comptes feudals d'aquest territori varem optar que un d'ells en seria el principal: "Prínceps inter pares", principal sense altre títol que el de Comte, essent en aquest sentit tots iguals. Aquesta interpretació afavoreix el concepte de "democràcia interna" malgrat el sistema feudal. I seria aquest l'origen del Principat.

Gairebé aquest títol, amb totes les dinàmiques feudals pròpies de l'època, va recaure quasi sempre sobre el Comte de Barcelona, qui protagonitzaria les relacions i pactes amb els altres regnes hispànics com a representant de tots els comtats i també el lideratge, junt al comtat d'Urgell, en les lluites de frontera amb l'Andalús en la que seria la Catalunya Nova.

Seria aquest comtat de l'Urgell qui tindria majors oportunitats dinàstiques en els moments de crisis successòries.

Així ho tenia entès.
I vosaltres, lectors?

L'autodeterminació dels pobles

Un concepte que es va repetint des de la Il·lustració, des de la crítica de les relacions entre el poder i el poble, en l'Antic Règim. Al passat segle XX, l'ideal pren nova embranzida. Érem al començament del segle. No només Europa sinó el món sencer era una olla bullint (ho ha estat sempre, no?), però especialment  al vell Continent s'anunciaven canvis importants. Velles monarquies amb extenses colònies que les sustentaven, vivien en crisi interna amb intensos moviments obrers i nous partits que convulsaven les estructures tradicionals del poder. Noves idees polítiques, noves tesis econòmiques, qüestionaven els clàssics i tradicionals partits polítics  que ja resultaven inservibles.

 Baixada de Google images

El Partit Obrer Socialdemòcrata de Rúsia en la monarquia dels tsars, rescatava de l'oblit i proposava en el seu programa electoral el dret a l'autodeterminació dels pobles que formaven aquell immens imperi. Lenín, defensor de la iniciativa, hagué d'enfrontar-se fortament dintre les seves pròpies files, amb Rosa de Luxemburg que n'era contrària. Vladimir Ilitx lligava aquest dret al grau de desenvolupament democràtic dels pobles: arribats a cert moment, els pobles necessitaven exercir aquest dret per continuar prosperant.

Anys més tard el president Wilson dels USA, també evocà en la seva doctrina, aquest principi com principi Universal. Els USA havien finalitzat la seva colonització cap a l'oest i havien establert les fronteres definitives amb els països del sud. La seva gran potencialitat econòmica necessitava un nou escenari global però en aquell moment eren les potències europees qui gaudien d'unes extenses propietats colonials, que proveïen a les metròpolis del comerç imprescindible. Solució: lligar aquest principi al procés de descolonització posterior a la II G.M. Així aconseguí els USA el seu domini en l'economia global amb el procés neocolonial endegat: governs "independents" postcolonials, ocupats en l'ordre públic i guerres de fronteres, mentre permetien l'activitat econòmica de les grans companyies o corporacions internacionals .

Tota aquesta introducció em serveix per argumentar i entendre una part del perquè la Monarquia espanyola és tan contrària a acceptar que Catalunya pugui exercir el seu dret a la autodeterminació.

La Catalunya és una ferma potència econòmica dintre l'Estat espanyol. Si esdevé  República independent seria molt possible que de "colònia" passés a "metròpoli" en referència a la península Ibèrica, amb el temor que neocolonitzés l'antiga "metròpoli". Per això tantes barreres i entrebancs del govern de Rajoy i de FelipeVI. La doctrina republicana segur que també tindria seguidors en les altres CC.AA. Tenen por.

La Catalunya ha arribat en aquell punt de desenvolupament econòmic i democràtic que deia Lenin arribaven les comunitats, per sobreviure o anorrear-se si no s'autodeterminen.

Malgrat que la doctrina internacional, referent a aquestes qüestions, no és prou madura i presenta contradiccions molt evidents i que responen als interessos econòmics de les parts més que no pas als ideals polítics, entenc que els catalans hàgim d'enllestir un procés per constituir la nostra República, buscant el suport internacional possible, buscant totes les esquerdes de la legislació global favorables al nostre supòsit.

No veig un camí fàcil però sí possible si preservem.

Canvi en la Història o miratge?

Baixada d'imatges de Google

Des que en les dinàmiques democràtiques va nàixer la idea de dretes i esquerres, era una llei axiomàtica, gairebé no discutida per ningú, que les dretes s'uneixen i les esquerres es separen. Ara hem superat un procés electoral emmarcat en una de les crisis econòmiques i socials més brutals dels darrers temps, amb uns partits derivats de la Transició en caiguda lliure en popularitat i l'emergència de nous moviments de base que sembla es van consolidant i substituint als anteriors.

Tenim uns partits de dreta (CiU i PP) irreconciliables per qüestions identitàries i uns altres (PP, Ciutadants) separats per qüestions d'intransigència ètica, que en cap cas faran pinya per enfrontar-se a les coalicions formades arreu del país de diversos moviments d'esquerres de base, i en proporcions diferents. Únicament les esquerres clàssiques (PSC i ERC) semblen capaces d'intentar un apropament a aquest moviment sense perdre la personalitat mentre que IC-V apareix diluït en el nou procés, sense liderar-lo.

S'acusa a aquest nou moviment d'anar en contra de la necessària austeritat econòmica que els temps requereixen, però aquest concepte ha esta deformat pels interessos globals que l'usa com sinònim de retallades de serveis socials, mentre que pel nou moviment l'austeritat s'ha d'aplicar a les inversions faraòniques o iniciatives econòmiques insostenibles, d'ací la demanda que els Ajuntaments sortints no tanquin tractes amb propostes noves que comprometin l'hisenda pública local.

Axiomes dretes- esquerres:

- Les dretes augmenten la riquesa dels països mentre que l'esquerra reparteix aquesta riques i l'esgota.
- Les dretes s'uneixen per interessos econòmics i les esquerres es separen per ideologies irreconciliables.
- Les dretes preconitzen pau i ordre social i les esquerres avalots públics.
- Les dretes són garants de l'autoritat i l'esquerra d'anarquia en nom de la democràcia.
- ...

Es mantindran aquests i altres axiomes?. Ha arribat el canvi històric o un període de miratge com la Primera República Federal Espanyola?

Les properes eleccions generals a Catalunya i Espanya, segurament ens ho aclariran.

PAU, GERMANOR i AMOR

Arribades les calendes hivernals els antics regnes, sempre en guerra, aquarteraven llurs tropes, i les famílies es podien retrobar. Un breu temps de Pau s'escampava sobre les empobrides terres.

Sembla que ara és moda oblidar que la nostra Tradició celebra aquest dies el naixement d'un infant del ventre d'una jove, gairebé adolescent jueva nascuda a Natzaret, de la tribu de Judà, a qui posà el nom de Jesús i que amb els anys esdevindria, si més no, el profeta i defensor de la Germanor i l'Amor universal, valors sempre declamats però mai reeixits en aquest nostre món mundial.

Com el poeta deixeu-me dir "mai no hem pogut però desesperar del vell vençut" (Salvador Espriu).

Així doncs, i per a tots qui em llegeixin: Pau, Germanor i Amor en aquest temps de Nadal.

Nalu (2). No és el llac Ness.

Al sortir, el cel llu un vestit gris. No és de plom sinó lleuger, amb aquell to just que evita el pas del raigs d'aquest sol que s'endevina somrient allà al darrera per la finestra d'alguna petita clariana. Com cada matí, amb el meu pelut company, travessem el parc, ell corrents i ensumant tot allò nou o vell que troba pel seu camí, jo caminant capficat en les meves cabòries.

L'ambient és serè no modificat per cap incòmode moviment d'aire. Ni fred ni calor. Passejada tranquil·la en la que res no anuncia la sorpresa del dia. Quan arribem al llac del Convent, aquest se'ns presenta llis com un espill reflectint la grisor celeste i també els arbres, plantes aquàtiques i el propi convent amb detall fotogràfic.

La llisor de les aigües només és trencada pels cercles que deixen l'activitat dels seus habitants, els peixos, que en aquesta hora neden en superfície en grups o individualment. Algun salt ens sorprèn a mi i al gos per la seva espectacularitat.

Me n'havien parlat uns dies abans per això aquell dia observava amb més atenció que altres la superfície líquida. Pensava que potser era una llegenda doncs fins aquell moment ningú no me n'havia parlat i això que portem setmanes transitant pel mateix lloc i gaudint del quotidià panorama. I sobtadament la veig, fent bo allò que diuen que per veure cal observar i per sentir cal escoltar. Sí, allí hi era. Allò que semblava un petit tronc flotant era el seu cap que sortia a respirar, mirant en una direcció o altra. Transparentant dins l'aigua la seva closca. Uns segons més i s'endinsa nedant i desapareixent. Certament és una tortuga. No és d'aquelles verdes de Florida, sinó una pròpia del país. No sé si és l'únic exemplar o n'hi ha d'altres. Més tard algú em comentarà que potser són dues i així me n'adono que altres persones ja ho saben, i jo tan ignorant.

No, no és la criatura del llac Ness, no és cap secret ni cap misteri però és difícil de veure-la si no la busques. Senzillament és la biodiversitat i un agafa consciència de com passejant amb en Nalu ens anem enriquint.

Heu pensat en l'exili?

Sense oblidar el significat que sigui el Ministeri d'Assumptes Exteriors qui porti amb més passió el tema de Catalunya i el dret a decidir dels seus ciutadans, amb insinuacions molt clares de suspensió de l'Autonomia catalana i després d'haver-nos enviat a l'espai sideral i a l'illa de Robinson, ha pensat l'executiu de la Generalitat a organitzar un govern de coalició i resistència a l'exili, com a pla B?

Què representaria això davant els ulls d'Europa?

L'única legitimitat de tenir una Constitució en format territorial autonòmic, fou la presència dels governs legítims de Catalunya i Euskadi a l'exili i llur exigència de recuperació i seguir vius en la nova etapa. Si es suspèn l'Autonomia Catalana, quina raó quedaria per mantenir l'Estat Autonòmic? És potser això allò que busca el PP?

Senyors de l'executiu català i representants dels principals partits que doneu suport al dret a decidir, i abans que us retirin el passaport, estaríeu disposats a a establir un govern i un parlament català a l'exili?. D'aquesta manera nosaltres, el poble de Catalunya, podrem seguir sortint al carrer demanant com al anys setanta, llibertat, amnistia i estatut d'Autonomia. Us imagineu el flash-back que això suposaria?. Tornar a la Transició i tornar a negociar la Constitució.

Ah, un darrer suggeriment, que no sigui Andorra el país triat per l'exili.

Nalu i jo (1)

Dies en que la freda rosada de l'herba em mullava les botes de bon matí. El meu company, a peu nu, no es queixava. La humitat de la baixa boira refredava la cara i cobria de petites gotes les ulleres. Millor no dur-les. Ara recordo aquell temps de tardor quan els arbres del parc començaven a perdre les seves fulles. No sé perquè un bon dia es varen posar tots d'acord i semblava un concurs de qui les perdia amb més rapidesa. Una pluja constant de fullaraca va deixar pràcticament nusos els arbres en uns pocs minuts i el terra cobert d'una catifa marronosa. Curiosa la Natura!.

Les obligades i matinals passejades amb el meu pelut amic permeten la contemplació del pas del temps i els seus periòdics canvis. No entenc a les persones que surten connectades contínuament als seus smart-mòbils, amb els ulls a les petites pantalles i no s'adonen com el mateix lloc va canviant de colors i llum, dia a dia, amb variacions gairebé imperceptibles com aquests rastres que en Nalu segueix amb el seu olfacte ran de terra. Aquesta propietat ens duu a sorpreses com la d'aquell dia que, sortint a la carretera i vorejant un camí, ell s'aturà sobtadament amb la mirada fixa i la postura de màxima atenció. Vaig voler endevinar el motiu i atalaiar el punt on tenia clavada la seva mirada. Res d'estrany veia fins que als pocs segons, la fosca silueta d'un senglar treia el nas entre els matolls a mig centenar de metres de distància. Ens miràrem mútuament encuriosits, sense cap temença, i immediatament la salvatge criatura es retirà cul recules dins les mates d'on havia sortit.

Arribats temps d'hivern, les ombres dels arbres es feien cada vegada més allargades. Per l'est el sol treia el nas i no gosava alçar-se massa alt. Els seus raigs tangencials poc escalfaven però s'agraïen perquè Nalu seguint el seu bioritme, reclamava el seu passeig de bon matí, sempre content i desitjós. Només la pluja el feia recular estant a la porta de casa. Sempre caminant alegre. Quan lliure de la corretja enllesteix el seu trot, una coixesa delata l'accident que va patir al sis mesos d'edat. Em recorda Platero, el ruquet de Moguer, company del poeta, quan es clavà una pua al peu.

Avançats en l'estació freda, unes aus negres que no havia vist per aquestes terres volaven en el cel del llac del Convent. Primer creia que eren ànecs però el seu bec era punxegut. En la distància se'm feia difícil distingir-ho bé. Baixaven, nedaven a l'estany i s'endinsaven en les aigües buscant peixos. Fins a mitja dotzena vaig arribar a comptar una vegada. Dies més tard uns pescadors em tragueren del dubte: les forasteres aus eren cormorans que en aquesta època s'acosten a les nostres contrades, per això havien instal·lat uns "espanta-ocells" en mig de les aigües doncs pel seu voraç apetit, s'enduien gran quantitat de peixos que obligava a repoblar l'estany amb major freqüència. Val a dir que l'eficàcia d'aquests enginys resultà prou minso.

L'arribada de la primavera es nota amb contundència. Brillants brots verds treuen els seu colors entre la fullaraca negra caiguda a la tardor. Han protegit les plantes de les fredors dels mesos anteriors, com hivernacle natural mentre que a dalt les branques dels arbres botons nous germinen per fer renàixer el fullam perdut. Tot recupera el sentit, sempre a favor de la vida.