divendres, 26 de setembre del 2014

Nalu (2). No és el llac Ness.

Al sortir, el cel llu un vestit gris. No és de plom sinó lleuger, amb aquell to just que evita el pas del raigs d'aquest sol que s'endevina somrient allà al darrera per la finestra d'alguna petita clariana. Com cada matí, amb el meu pelut company, travessem el parc, ell corrents i ensumant tot allò nou o vell que troba pel seu camí, jo caminant capficat en les meves cabòries.

L'ambient és serè no modificat per cap incòmode moviment d'aire. Ni fred ni calor. Passejada tranquil·la en la que res no anuncia la sorpresa del dia. Quan arribem al llac del Convent, aquest se'ns presenta llis com un espill reflectint la grisor celeste i també els arbres, plantes aquàtiques i el propi convent amb detall fotogràfic.

La llisor de les aigües només és trencada pels cercles que deixen l'activitat dels seus habitants, els peixos, que en aquesta hora neden en superfície en grups o individualment. Algun salt ens sorprèn a mi i al gos per la seva espectacularitat.

Me n'havien parlat uns dies abans per això aquell dia observava amb més atenció que altres la superfície líquida. Pensava que potser era una llegenda doncs fins aquell moment ningú no me n'havia parlat i això que portem setmanes transitant pel mateix lloc i gaudint del quotidià panorama. I sobtadament la veig, fent bo allò que diuen que per veure cal observar i per sentir cal escoltar. Sí, allí hi era. Allò que semblava un petit tronc flotant era el seu cap que sortia a respirar, mirant en una direcció o altra. Transparentant dins l'aigua la seva closca. Uns segons més i s'endinsa nedant i desapareixent. Certament és una tortuga. No és d'aquelles verdes de Florida, sinó una pròpia del país. No sé si és l'únic exemplar o n'hi ha d'altres. Més tard algú em comentarà que potser són dues i així me n'adono que altres persones ja ho saben, i jo tan ignorant.

No, no és la criatura del llac Ness, no és cap secret ni cap misteri però és difícil de veure-la si no la busques. Senzillament és la biodiversitat i un agafa consciència de com passejant amb en Nalu ens anem enriquint.


2 comentaris:

  1. Sembla que tot torni.Ara Nalu, i criatura de closca dura. Abans Kebe i Xinxa.
    Un relat entranyable. Felicitats

    ResponElimina
  2. Molt tendre aquest relat, i tant ben escrit que m'he fet la fotografia de tot el què passava. La vida està feta de totes aquestes quotidianitats que són molt importants. Petons. Gemma

    ResponElimina