PAU, GERMANOR i AMOR

Arribades les calendes hivernals els antics regnes, sempre en guerra, aquarteraven llurs tropes, i les famílies es podien retrobar. Un breu temps de Pau s'escampava sobre les empobrides terres.

Sembla que ara és moda oblidar que la nostra Tradició celebra aquest dies el naixement d'un infant del ventre d'una jove, gairebé adolescent jueva nascuda a Natzaret, de la tribu de Judà, a qui posà el nom de Jesús i que amb els anys esdevindria, si més no, el profeta i defensor de la Germanor i l'Amor universal, valors sempre declamats però mai reeixits en aquest nostre món mundial.

Com el poeta deixeu-me dir "mai no hem pogut però desesperar del vell vençut" (Salvador Espriu).

Així doncs, i per a tots qui em llegeixin: Pau, Germanor i Amor en aquest temps de Nadal.

Nalu (2). No és el llac Ness.

Al sortir, el cel llu un vestit gris. No és de plom sinó lleuger, amb aquell to just que evita el pas del raigs d'aquest sol que s'endevina somrient allà al darrera per la finestra d'alguna petita clariana. Com cada matí, amb el meu pelut company, travessem el parc, ell corrents i ensumant tot allò nou o vell que troba pel seu camí, jo caminant capficat en les meves cabòries.

L'ambient és serè no modificat per cap incòmode moviment d'aire. Ni fred ni calor. Passejada tranquil·la en la que res no anuncia la sorpresa del dia. Quan arribem al llac del Convent, aquest se'ns presenta llis com un espill reflectint la grisor celeste i també els arbres, plantes aquàtiques i el propi convent amb detall fotogràfic.

La llisor de les aigües només és trencada pels cercles que deixen l'activitat dels seus habitants, els peixos, que en aquesta hora neden en superfície en grups o individualment. Algun salt ens sorprèn a mi i al gos per la seva espectacularitat.

Me n'havien parlat uns dies abans per això aquell dia observava amb més atenció que altres la superfície líquida. Pensava que potser era una llegenda doncs fins aquell moment ningú no me n'havia parlat i això que portem setmanes transitant pel mateix lloc i gaudint del quotidià panorama. I sobtadament la veig, fent bo allò que diuen que per veure cal observar i per sentir cal escoltar. Sí, allí hi era. Allò que semblava un petit tronc flotant era el seu cap que sortia a respirar, mirant en una direcció o altra. Transparentant dins l'aigua la seva closca. Uns segons més i s'endinsa nedant i desapareixent. Certament és una tortuga. No és d'aquelles verdes de Florida, sinó una pròpia del país. No sé si és l'únic exemplar o n'hi ha d'altres. Més tard algú em comentarà que potser són dues i així me n'adono que altres persones ja ho saben, i jo tan ignorant.

No, no és la criatura del llac Ness, no és cap secret ni cap misteri però és difícil de veure-la si no la busques. Senzillament és la biodiversitat i un agafa consciència de com passejant amb en Nalu ens anem enriquint.

Heu pensat en l'exili?

Sense oblidar el significat que sigui el Ministeri d'Assumptes Exteriors qui porti amb més passió el tema de Catalunya i el dret a decidir dels seus ciutadans, amb insinuacions molt clares de suspensió de l'Autonomia catalana i després d'haver-nos enviat a l'espai sideral i a l'illa de Robinson, ha pensat l'executiu de la Generalitat a organitzar un govern de coalició i resistència a l'exili, com a pla B?

Què representaria això davant els ulls d'Europa?

L'única legitimitat de tenir una Constitució en format territorial autonòmic, fou la presència dels governs legítims de Catalunya i Euskadi a l'exili i llur exigència de recuperació i seguir vius en la nova etapa. Si es suspèn l'Autonomia Catalana, quina raó quedaria per mantenir l'Estat Autonòmic? És potser això allò que busca el PP?

Senyors de l'executiu català i representants dels principals partits que doneu suport al dret a decidir, i abans que us retirin el passaport, estaríeu disposats a a establir un govern i un parlament català a l'exili?. D'aquesta manera nosaltres, el poble de Catalunya, podrem seguir sortint al carrer demanant com al anys setanta, llibertat, amnistia i estatut d'Autonomia. Us imagineu el flash-back que això suposaria?. Tornar a la Transició i tornar a negociar la Constitució.

Ah, un darrer suggeriment, que no sigui Andorra el país triat per l'exili.

Nalu i jo (1)

Dies en que la freda rosada de l'herba em mullava les botes de bon matí. El meu company, a peu nu, no es queixava. La humitat de la baixa boira refredava la cara i cobria de petites gotes les ulleres. Millor no dur-les. Ara recordo aquell temps de tardor quan els arbres del parc començaven a perdre les seves fulles. No sé perquè un bon dia es varen posar tots d'acord i semblava un concurs de qui les perdia amb més rapidesa. Una pluja constant de fullaraca va deixar pràcticament nusos els arbres en uns pocs minuts i el terra cobert d'una catifa marronosa. Curiosa la Natura!.

Les obligades i matinals passejades amb el meu pelut amic permeten la contemplació del pas del temps i els seus periòdics canvis. No entenc a les persones que surten connectades contínuament als seus smart-mòbils, amb els ulls a les petites pantalles i no s'adonen com el mateix lloc va canviant de colors i llum, dia a dia, amb variacions gairebé imperceptibles com aquests rastres que en Nalu segueix amb el seu olfacte ran de terra. Aquesta propietat ens duu a sorpreses com la d'aquell dia que, sortint a la carretera i vorejant un camí, ell s'aturà sobtadament amb la mirada fixa i la postura de màxima atenció. Vaig voler endevinar el motiu i atalaiar el punt on tenia clavada la seva mirada. Res d'estrany veia fins que als pocs segons, la fosca silueta d'un senglar treia el nas entre els matolls a mig centenar de metres de distància. Ens miràrem mútuament encuriosits, sense cap temença, i immediatament la salvatge criatura es retirà cul recules dins les mates d'on havia sortit.

Arribats temps d'hivern, les ombres dels arbres es feien cada vegada més allargades. Per l'est el sol treia el nas i no gosava alçar-se massa alt. Els seus raigs tangencials poc escalfaven però s'agraïen perquè Nalu seguint el seu bioritme, reclamava el seu passeig de bon matí, sempre content i desitjós. Només la pluja el feia recular estant a la porta de casa. Sempre caminant alegre. Quan lliure de la corretja enllesteix el seu trot, una coixesa delata l'accident que va patir al sis mesos d'edat. Em recorda Platero, el ruquet de Moguer, company del poeta, quan es clavà una pua al peu.

Avançats en l'estació freda, unes aus negres que no havia vist per aquestes terres volaven en el cel del llac del Convent. Primer creia que eren ànecs però el seu bec era punxegut. En la distància se'm feia difícil distingir-ho bé. Baixaven, nedaven a l'estany i s'endinsaven en les aigües buscant peixos. Fins a mitja dotzena vaig arribar a comptar una vegada. Dies més tard uns pescadors em tragueren del dubte: les forasteres aus eren cormorans que en aquesta època s'acosten a les nostres contrades, per això havien instal·lat uns "espanta-ocells" en mig de les aigües doncs pel seu voraç apetit, s'enduien gran quantitat de peixos que obligava a repoblar l'estany amb major freqüència. Val a dir que l'eficàcia d'aquests enginys resultà prou minso.

L'arribada de la primavera es nota amb contundència. Brillants brots verds treuen els seu colors entre la fullaraca negra caiguda a la tardor. Han protegit les plantes de les fredors dels mesos anteriors, com hivernacle natural mentre que a dalt les branques dels arbres botons nous germinen per fer renàixer el fullam perdut. Tot recupera el sentit, sempre a favor de la vida.

Sí mestre Rajoy, sou molt "modern", teniu tota la raó.

Jo no sé si us n'heu adonat senyor Rajoy, que darrerament esteu molt interessat en mostrar-vos "modern" i fer docència d'aquest concepte. No sé si per indicació dels vostres consellers (FAES), per qui o per que. Ho feu en fòrums interns però també externs i sou incapaç de veure el ridícul que esteu fent. En el fons teniu raó: modernitat és unió i sobretot uniformitat.

Sí, històricament l'època "Moderna" s'inicia al finir l'Edat Mitjana en les darreries del segle XV. En la península Ibèrica el protagonisme el va tenir i va anar de bracet d'una monarquia autoritària, el matrimoni Farran i Isabel, hereus de les corones d'Aragó-Catalunya i Castella-Lleó, moment en el qual la ideologia que vos seguiu, marca l'inici de l'Espanya nació més antiga dins occident . Fou el seu objectiu primer la unificació cristiana, catòlica, del conjunt de la població, el pensament únic, la fi de la diversitat, per la qual cosa no els hi tremolà el pols per fer neteja ètnica de jueus, àrabs, morescs... expulsant-los i expropiant-los de les seves cases i de la terra on havien nascut si no es convertien al cristianisme. Tot molt just i respectuós. Si us sentiu "modern", senyor i mestre Rajoy, és que us identifiqueu sens dubte, amb aquesta manera política de fer.

Ací a la Catalunya d'aquest segle XXI no ens hi sentim gens de moderns. Ja fa uns bons decennis, a mitjans del segle passat, vàrem abraçar un nou concepte, el post modernisme,  de difícil definició però que d'alguna manera s'expressa per "mostrar la diversitat històrica donant una mirada a la cultura i a les realitats antropològiques dels pobles" (Viquipèdia). Es resisteix a l'adoctrinament dels "grans conceptes", relativitzant-ho tot, no res és sagrat i inamovible. La mort de les ideologies. Tot és obert al canvi. Tot és susceptible de llibertat.

Ací som afeccionats a la música i les cançons, oberts a les realitats d'altres pobles. La nostra manera de fer és el pacte. Gaudim amb la "Feria de Abril" i possiblement aviat amb la Festa del xai. Els versos de John Lennon ressonen en les nostres oïdes: "imaginem que no hi ha Estats, cap cosa per la qual morir o matar... Imaginem la fraternitat universal... Imaginem un món per compartir".

Per mantenir-nos vius, el nostre poble veu la necessitat de tenir estructures d'Estat que garanteixin la nostra manera de ser en aquest món globalitzat, un Estat obert sense fronteres, sense afany imperial, pactant i compartint espai d'activitat econòmica i cultural en l'entorn de llibertat europea, on tot sigui possible, no pas en l'espai sideral.

Sí senyor Rajoy, sou molt modern, teniu tota la raó.

Barcelona, capital d'Ibèria?

Segons vaig llegir una vegada, l'emperador del Sacre Imperi, Carles V, primer al regne de Castella, aconsellà al seu fill Felip, abans de morir a Yuste "triste, solo y lleno de malancolía", segons aquella Enciclopèdia que estudiàvem a primària, un sol llibre que portava de tot, des de gramàtica, càlcul, matemàtiques, història, geografia... fins religió i urbanitat. Deia doncs, que abans de morir i cedir la corona de Castella i les altres corones hispàniques al seu fill en Felip II, li va donar un bon consell: que si volia desenvolupar la seva política cara Europa o la mediterrània, establís la capitalitat  a Barcelona i que si es centrava cap a les colònies americanes, ho fes a Lisboa. Mal aconsellat per altra banda i seguint altres interessos, es va inventar Madrid, i la seva política com tots sabeu fou el tancament, la Contrareforma, la Inquisició i els vestits negres en la seva Cort. Els Àustries varen iniciar un dels períodes històrics més negres malgrat el "Siglo de Oro" literari. La seva nefasta política econòmica es sintetitza en aquell poema de Quevedo "Don dinero": ".../nace en las indias honrado/ donde el mundo le acompaña/ viene a morir en España/ y es en Génova enterrado/..." , realment un malbaratament total. El treball era un càstig per aquells hijosdalgo castellans, cosa ben diferent passava en la laboriosa Catalunya on el treball de la terra aniria perfilant el sistema dels masos i els gremis dels oficis creixien en la seva activitat.

Tot això em ve al cap quan aquests dies la premsa porta que la ciutat de Barcelona està passant per davant de la ciutat de Madrid en projecció econòmica i turística, potser és el moment que les companyies de valoració de mercats (Standard & Poor's, Moody's, Fitch, Dagong Global Credit Rating...) facin la seva feina comparant les marques Espanya/ Catalunya per separat. Què en sortiria? On seria millor invertir amb confiança?.

També constato que el Ministeri d'Exteriors ja ha iniciat la campanya del No/No a nivell internacional, la qual cosa és una bona notícia perquè indica que segurament el Referèndum podria portar-se a terme d'una manera o altre. Allò que veig és molta por, por a que es compleixi el consell de l'Emperador en Carles, i que la capital del regne es traslladi a Barcelona i esdevingui amb Lisboa, les capitals d'Ibèria.

MILLOR ANY 2014 !!

LA CONSTITUCIÓ

Eina imprescindible en democràcia (excepte sembla ser en el Regne Unit). El seu principi naix amb la consciència de la ciutadania en front del poder/autoritat tradicional. El poble marca les regles, es defineix sobirà i d'ell emana tota autoritat que esdevé representativa i el seu exercici haurà d'estar regit per les normes que marca un document anomenat Constitució amb el qual el poder popular es dota. És el canvi que representa històricament allò que s'anomena crisi de l'Antic Règim de finals del segle XVIII. L'elit del poder pot seguir essent l'aristocràcia (Monarquia) o la burgesia (República), però les regles han canviat.

Al Regne d'Espanya, el moviment constitucionalista va esdevenir i esdevé encara molt dificultós. El primer rei a qui se l'exigí jurar una primera Constitució va sempre defugir l'acte fins que van oferir-li'n una amb sobirania compartida a mitjans del segle XIX, tot i que la va jurar entrecreuant llurs dits índex i mitjà.

Poca democràcia hem conegut en territori hispànic: monarquies absolutes, períodes dictatorials, alguns assajos republicans, emmarquen el segle XX, mentre al nostre entorn es consolidaven processos democràtics.

Quan pensàvem que havien aconseguit un marc d'entesa entre els pobles ibèrics, en una Constitució on hi cabíem tots, nacions i regions, resulta que ara les forces econòmiques tradicionals de l'altiplà mostren sense cap tipus de pudor la seva restrictiva interpretació i fan valer la seva força.

Allà on nosaltres llegíem  que teníem un marc de drets i deures on allò que no estava prohibit estava permès i era l'àmbit de la llibertat i evolució, ells llegien que el marc significa allò que està permès i tot el demés està prohibit i fora de l'àmbit de la llibertat, interpretant que el marc ja és prou ampli.

Què és allò que no ens val, la Constitució o la seva interpretació?. Amb  una altra Constitució, no ens passaria el mateix?, no en farien, els nostres veïns, el mateix ús?. Posen el seu nas insistentment a casa nostra i no ens convenen. Sempre ens diuen com hem de fer les coses, on i com hem de posar els mobles i ens critiquen la manera de parlar.

Haurem de marxar cap un altre bloc d'habitatges el meu poble i jo, on pactarem les nostres regles de joc. No tenim cap problema de seguir fent negocis amb ells, comprant i venent, que tenen productes prou interessants, sense posar barreres, així com tampoc fer alguna visita turística  al seu bell territori. Això sí, cadascú a casa seva, que nosaltres no tenim cap interès en dir-los com han de fer les coses ni com han de parlar. Som respectuosos per natura com ningú.