Un veritable problema d'educació a la Catalunya

Il·lumino aquest post amb una miniatura escannejada d'un llibre de text de l'Editorial Vicens Vives corresponent al 2n Curs d'ESO de "ciències socials, geografia i història". I perquè ho faig?, doncs us vull explicar un fet real ocorregut en un Institut de les nostres comarques.

Un professional del centre escolar seguint el programa de l'assignatura li tocava explicar l'Islam als alumnes.

Per tal afer, es preocupà de redactar i imprimir un dossier del tema per lliurar-lo als alumnes, amb les il·lustracions corresponents, les qual va extreure de llibres de textos aprovats oficialment d'editorials serioses. Un d'elles ha estat la miniatura exposada a l'inici. Fins aquí sembla tot molt normal.

Doncs vet-ho ací que un adolescent musulmà va arrabassar tots els exemplars que va poder dels seus companys de classe per cremar-los tot ofès per la representació de Mahoma en la miniatura. No ho va fer tot sol sinó que va convèncer altres companys magribins que l'ajudessin en l'acte.

Acte d'indisciplina?. Conflicte cultural?. Conflicte religiós?.Com manejar aquests assumptes?. No es pot explicar l'Islam en els nostres Instituts?. Tenint en compte que la miniatura és totalment respectuosa amb la imatge de Mahoma, doncs s'evita la seva figuració facial tal com marca la tradició islàmica, només hi sé veure una reacció integrista, extremista i forassenyada d'aquest jove musulmà, instruït, sembla ser, en una tradicional madrassa.

Aquest conflicte està actualment en vies de negociació. El professional, anímicament molt afectat, ha posat l'afer a consideració de la direcció del Centre que en aquests moments està fent les oportunes gestions.

Senyor Wert, aquests i altres semblants són els problemes que tenim en els centres educatius catalans. Res a veure amb la vostra dèria sobre la immersió lingüística. Desconeixeu totalment els problemes i angoixes dels nostres excel·lents ensenyants, la vostra reforma no ens serveix per a res, ja que no entreu en els veritables problemes d'educació de la nostra Catalunya actual, multiètnica, multicultural i multilingüística.

Si tinc ocasió i si m'arriba la informació, prometo publicar la resolució final d'aquest cas.

Estem parlant de QUALITAT o de què?

Crec que l'encerto si dic que la qualitat global del nostre ensenyament és molt deficient. Ho sabem per les comparatives amb el nostre entorn europeu. Ho sabem per l'apreciació directe de mestres i professorat a primària i a secundària. Hom busca sortides i solucions amb diagnòstics diversos i a vegades contraposats.

Ja fa temps que els estudis empresarials han desenvolupat una eina imprescindible: els Programes de Gestió de la Qualitat per a millorar el resultat dels processos productius, programes que també són aplicables a la gestió dels serveis públics. Aquest programes presenten una sistematització per a l'anàlisi, objectius i vies d'actuació per arribar-hi. No descobreixo res al dir que s'utilitza un llenguatge específic per definir les diverses etapes del sistema: Concepte i mesura de la qualitat, Missió, Visió, Identificació dels problemes, Priorització de les activitats, Criteris d'avaluació. Disseny de línies estratègiques....,Monitorització  Reavaluació i tornar a reiniciar el cercle de manera continuada i així establir una manera de treballar eficient.

Per això cal establir-ne un pressupost perquè el cost no és zero però sí rendible a curt-mitjà termini.

Innocentment pensàvem que una Llei que porta el nom de Qualitat establiria la promoció d'aquests programes en tots els centres educatius del país, i es capitalitzarien econòmicament de manera suficient atès que una bona formació dels joves ciutadans és la millor inversió per al futur del país.

Doncs no, vet-ho aquí, el senyor Wert ha dissenyat un projecte de Llei remodelant els continguts dels ensenyaments en la línia ideològica més dura i profunda per castellanitzar i re catolitzar el Regne d'Espanya, que en la seva particular anàlisi, sembla ser que és l'únic problema de qualitat que té el país.

Quí reeducarà al Ministre d'Educació? (oh, formós oxímoron !). Té remei aquest país?. Ara veurem quines són les CC.AA acòlits, els escolanets que donaran la rèplica en l'ofici del senyor Ministre contestant amén.

Per quan les veritables mesures per corregir el rumb de les nostres Escoles, Instituts, Universitats?. Per quan una escaient anàlisi de la situació que estem patint?. Per quan un pressupost suficient per assolir els objectius?.

L'endemà

No sé perquè del dia abans se'n diu de reflexió. Bé, sí que ho sé però no m'agrada. Jo en diria el dia de la calma,  atès que és el fenomen que precedeix a la tempesta en la mare Natura, i les eleccions polítiques són una bona tempesta.

Per a mi és esperançador que el gran partit de la dreta catalana hagi fet figa respecte les seves pròpies perspectives i la saviesa popular hagi fet visible la complexitat de la societat catalana tal com esmentava en un anterior post. El resultat és que la dreta no lidera el procés cap a la sobirania nacional i l'esquerra cal que es co-responsabilitzi en el procés i/o abandonar algunes postures incertes.

Aquestes eleccions també han posat de manifest que cal obviar les opcions de partits personalistes que no tenen futur i donar suport als moviments cívic-polítics emergents. Em refereixo a la substitució del SI per la CUP. El primer partit va nàixer a iniciativa i a l'entorn d'unes personalitats que no encaixaven en les altres realitats polítiques del moment.  Va formar-se a l'entorn d'una sola idea: la independència, uns personalismes públics i amb actuacions polítiques circumstancials i oportunistes. El segon ha tingut un naixement col·lectiu amb ideologia més complexe, més clarament d'esquerres i amb una actuació política de denúncia sistemàtica de la corrupció municipal que ha donat els seus fruits i que s'espera continuï a nivell general. Aquest tipus de moviment té més futur de permanència en el món polític que les postures personals que poden enlluernar temporalment. (evidentment tot això és una percepció personal, esclar).

Ara s'inicien les negociacions per arribar a pactes que possibiliti la governabilitat del país. En línies generals sembla que hi ha dues qüestions bàsiques poc negociables: garantir els passos per a una consulta (tingui el nom que tingui) pel dret a decidir i acordar uns pressupostos garants de l'estat de benestar.

Al moment de publicar aquest post m'he assabentat que la Generalitat ha fet públic que ha adjudicat per concurs al grup d'empreses EULEN, la gestió de l'Àrea Bàsica de Salut de l'Escala que dóna servei assistencial al les poblacions de L'Escala, Albons, Armentera, Bellcaire, Sant Pere Pescador, Torroella de Fluixà, Viladomat i Vilamacolum. Aquesta és una empresa de Serveis, dedicada bàsic ament a la llimpiesa i manteniment de centres. Amb aquesta adjudicació sembla que aques grup empresarial s'inicia en la gestió de centres de salut. S'informa que en aquest concurs també hi participà sense èxit, la Fundació Salut Empordà, fundació sense afany de lucre i que gestiona l'Hospital de Figueres.

S'evidencia que el camí cap a la privatització dels serveis de salut públics s'està obrint pas, inclús en els temps d'inactivitat parlamentària. Ho percebeixo com un cop baix a l'estat de benestar, que pot influir en les converses de CiU amb alguns grups de l'oposició però potser d'alegria d'altres.

Els coprinus "bolets de fems"

Heus aquí una vegada, en un pati que té pretensions d'esdevenir jardí, apareixen uns bolets de manera espontània que tenen el barret en forma d'ou i escamós. Serà o no comestible això que m'ofereix la mare Natura?

I ja em veieu cercant en llibres que tinc per casa amb imatges de bolets, perquè sóc un bell ignorant en aquest tema i gens procliu a anar a la seva cacera per temor a enverinar-me, quin nom pot tenir aquest intrigant cos carnós.

De totes les imatges i tipus el que s'assembla més és el Bolet de tinta , coprí pelut o coprinus comatus. De carn blanquinosa i prima amb làmines que amb el temps s'enfosqueixen fins a desfer-se i convertir-se en líquid negre. Llegeixo que coprí ve de kópros (fems) i també s'anomena bolet de femer i creix en parcs i jardins i terres remogudes, voreres de camins i carreteres...

Diuen que és comestible quan és jove, abans no es torni negre. També llegeixo que es pot confondre amb el pixacà negre (Coprinus altramentarius), aquest sí tòxic. Diuen que es distingeix perquè el seu barret no té escames.

Com que sóc prudent i curiós, no el caço i deixo que evolucioni. Aquestes són les fotografies de la seva evolució:

El barret s'obre i la seva vorera s'ennegreix, veig que té escames, per tant m'inclino a pensar que es tracta del bolet de tinta.

Prop seu un altre petit bolet de característiques prou diferents també reclama el seu dret a viure. No tinc ni idea de quina "casa és", si algú ho sap que m'ho digui.








En el llibre que he consultat diu que aquest bolet de tinta es pot consumir fent-ne truites, que cal caçar-lo i cuinar-lo abans de les poques hores.

Què voleu que us digui: no em fa gens de gràcia.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.

(Nota posterior gener de 2014: les fotografies ací exposades no són les autèntiques. Per un problema informàtic vaig eliminar accidentalment les originals. He reconstruït el post amb fotografies baixades de les imatges de Google)

Un moment històric: fi de l'Antic Règim

"...Escocia fué una nación independiente...Cataluña era parte del Reino de Aragón y ha sido parte esencial de España desde su creación, hace más de cinco siglos..." (Federico Trillo)

Heus ací un matrícula d'honor si l'hagués de valorar el senyor ministre Wert. Sembla ser que uns països pertanyen a uns altres amb un dret de propietat molt especial que recorda l'època feudal, quan els territoris, persones, "pous, arbres i cases" eren patrimoni familiar de les cases reials o de la noblesa local. És l'Espanya actual un patrimoni reial de la casa de Borbó?

L'economista Xavier Sala va deixar dit que els "Estats/nacions actuals varen ser bastits amb dos materials: semen i sang", és una manera molt gràfica de descriure com varen esdevenir molts processos històrics que alguns creuen intocables i de ple dret. Interpretar la Història únicament com un procés de formació d'Estats basant-se en els drets de conquesta, és una visió molt simple i  pobre per entendre l'evolució de les comunitats humanes i pot ser pròpia de la visió d'un ex ministre de Defensa, prou fatxenda al seu moment.

L'esperit nacional, historiogràficament parlant, va entrar entre les comunitats humanes a partir del segle XVIII, i no  abans com expressa el senyor Trillo, amb les idees de la Il·lustració , de la sobirania popular, de l'origen de l'autoritat: els homes esdevenen ciutadans, responsables del propi futur i no súbdits d'una classe aristocràtica i amb aquest esperit van edificar llurs nacions. Com sap tot estudiant d'ESO, això va impel·lir  les primeres revolucions contemporànies, a les colònies americanes i al Regne de França.

Des d'aleshores, els moviments ciutadans no violents, mitjançant uns partits polítics han pactat mitjançant unes constitucions, la relació del poder, sigui monàrquic o republicà, amb els drets de la ciutadania. Al Regne d'Espanya aquest procés sempre ha resultat feixuc i complicat des dels primers anys del segle XIX, des de la "Pepa" fins ara mateix. La nissaga borbònica durant aquests dos darrers segles, ha estat molt rebeca a acceptar els pactes constitucionals, amb llargs períodes d'absolutisme.

Per això ara estem davant una fita històrica, els ciutadans de la Catalunya històrica, amb tota la seva actual complexitat sociològica, té clar que amb els Borbons i els seus acòlits no hi ha pacte que valgui. És el moment d'entrar d'una vegada per sempre, encara que amb retard, en l'edat Contemporània i abandonar definitivament l'Antic Règim.

Ens han tret el "Sancristo " gros al carrer

Sempre es deixa pel final aquell argument més potent, quan dos s’enfronten. Lluir tota la potència abans del combat, és una bona manera per no arribar a les mans. Ho hem vist en molts reportatges d’etologia i sobretot ho hem vist com ho fan els primats: aquell goril·la que surt de la jungla en una zona visible i fa exhibició de crits i força, fent aldarull, movent branques i arrencant-les dels arbres, i quan té l’enemic o rival ben atemorit se’n torna endinsant-se en el forest, vigilant-lo de reüll.

Primer va ser la indiferència, menyspreu i silenci, després algun esporàdic soroll de sabres, més endavant un paó real feia exhibició de superba qualificant de quimera el clam serè dels seus súbdits. Un xic més tard una veu hispana des del bromós nord volia veure moviment de tricornis. Els senyors del barret de copa i cadena de rellotge a la panxa, sempre dins la prudència que mereixen els diners, diuen i desdiuen i no s’acaben de definir per igual.

Quan ja semblava que tothom havia dit la seva, heus ací que surten els mitrats i treuen el Santcristo gros al carrer quan ja tots els arguments semblen esgotats, fent bona la frase dita però... ja fa temps que han perdut la seva veu profètica en aquest món laic, i ja no causen paüra.

En una altra època aquest poble de seny i de rauxa es posaria a tremolar. Ara el goril·la no ens espanta però tampoc no el menystenim, sabem del què és capaç. Allò que és nou en el moment actual és aquest esperit serè, confiat, pacífic, segur de sí mateix, que veu passar pel davant sense cap temença, tot aquest aparador d’arguments de destrucció col·lectiva com si fos una pel·lícula en blanc i negre que ja no dóna sorpreses. Aquest poble s’ha posat a caminar buscant el seu lloc entre les nacions, cercant de negociar directament amb els mercats globalitzats, sense tutors. S’ha tornat adult.

Ara ja en parlen les cancelleries europees, les emissores internacionals més importants, els diaris de més rellevància d’Europa i USA i també a la Xina, i no en fan fàstics, ans el contrari, en donen valor i ho consideren com l’afer internacional que n’és. Aquest nostre petit poble no vol fronteres sinó integració en el seu entorn, encaix, sense trencar mercats, ni relacions comercials. Vol ser una nació dinàmica important per l'Europa de la mediterrània occidental

Ho comences a tenir clar Espanya?.

Tornaran a parlar les urnes. Parlarà el poble?

Una de les coses que sempre m'ha agradat del PNB és que no coincideix el candidat a la lehendakaritza amb el secretariat del partit. D'aquesta manera l'executiu té més mà lliure per adaptar-se a les necessitats del país i no seguir tant la ortodòxia del partit. A la Catalunya s'ha parlat molt de renovar la llei electoral per fer-la més democràtica i que reflecteixi la voluntat popular en lloc de reflectir els interessos del partit, però aquest darrers són el que han vençut finalment i ningú al Parlament ha forçat el canvi legislatiu.

Seguim tenint una democràcia segrestada per la partitocràcia. Les properes eleccions seran una tassa més del brou habitual. Algú pensa que les persones que formaran el proper Parlament, sobretot els parlamentaris més destacats, seran diferents dels que ja hi són?. Algú pensa que treballaran més pel país que no pas per aconseguir tenir el seu propi lloc de treball dins la política?. No s'ha donat sortida ni satisfacció a la veu de la indignació, que se sent apagada i feble dintre el clam tumultuós independentista que una part de la burgesia liberal ha fet seva per canviar les formes perquè res no canviï.

Sóc el primer convençut que el nostre país necessita més estructures d'Estat que ens permeti una millor gestió de la pròpia riquesa, el nostre PIB, els nostres estalvis, més capacitat de decisió per construir les infraestructures necessàries, però sense fronteres, que no les necessitem, ni cara els altres pobles ibèrics ni els pobles europeus, però hem d'aprofundir en les nostres estructures democràtiques, que els representants del poble ho siguin realment, que se separés les responsabilitats de gestionar un partit de les responsabilitats polítiques de gestionar el país. M'agradaria que el meu poble i jo parléssim realment, poguéssim elegir directament els nostres representants en llistes obertes i poguéssim exigir-lis directament que acomplissin amb allò per la qual cosa els hem elegit.

Espero que la propera legislatura serveixi per aprofundir tots aquests temes i no dediqui totes les energies a consolidar únicament unes estructures formals d'independència. Segueixo sense fiar-me dels polítics.