Antoni Rovira i Virgili

Baixat d'imatges del Google

Ideòleg federalista, va publicar en 1917  la seva obra Nacionalisme i Federalisme. És delitós llegir les pàgines d'aquest tractat ara, a inicis del segle XXI, com acabo de fer amb l'exemplar editat per Edicions 62 l'any 1982, dins la seva col·lecció de "Les millors obres de la Literatura Catalana", sobretot si comparem les seves paraules i arguments amb el pobre discurs dels nostres polítics contemporanis. 

L'obra vol fer una aproximació racional, científica i d'abast universal sobre el tema del Nacionalisme o consciència nacional del pobles, sorgida amb la caiguda de l'Antic Règim al segle XVIII i que originaria els Estats i Repúbliques modernes i també, com la solució federal podria ser una oportunitat per les nacions pendents de concreció estatal, arreu del món.

Darrera la voluntat científica i objectiva, també batega l'esperit d'un home idealista, per això m'ha semblat oportú aportar una mostra d'aquest idealisme que aflora en el darrer capítol de la seva obra que titula EL MÓN NOU.

Escrit quan ja s'albirava el final de la primera guerra mundial (la Gran Guerra), l'autor vol tenir el convenciment que els seus ideals seran possibles en la nova societat que veu nàixer. Així podem llegir:

"Malgrat dels dubtes i les temences, cal creure que d'aquesta gran guerra un nou món en sortirà. En l'ordre polític i en el social, la transformació produïda per la guerra serà àmplia, pregona i perdurable..."

"En l'aspecte polític, cal esperar el triomf del principi nacionalista i del principi democràtic units per la llur arrel comuna, que és la llibertat humana. Llibertat dels homes, llibertat dels pobles, són una mateixa i única llibertat...Democràcia i Nacionalisme proclamen el dret de governar-se els pobles a si mateixos... El principi nacionalista s'oposa a l'imperi d'un poble-senyor dins la societat internacional

"Gràcies a la pau justa, que l'ideari dels aliats ha d'imposar, la quasi totalitat dels problemes nacionalistes, podrà ésser resolta satisfactòriament

"Finlàndia.... gaudeix de la seva plena autonomia...Polònia..., ha rebut de la Rússia revolucionària, el reconeixement de la unitat i de la independència...Ucraïna afirma la seva personalitat. ...De la Convenció nacional Irlandesa podria sortir-ne una autonomia encara més amplia que la fixada en la llei del Home Rule....

"....I si l'Estat espanyol esdevé un Estat europeu, obert als vents i a les influències d'Europa, haurà de canviar tot el sistema de la seva constitució política i reconèixer una àmplia autonomia federativa a Catalunya i Bascònia, nacionalitats redivives, i a totes les regions peninsulars que sentin la fretura del governament propi...."

"... En l'ordre social, les conseqüències de la guerra seran trascendentals. l'Evolució social que treballava la humanitat dels nostres dies es farà extraordinàriament ràpida.

"La qüestió obrera s'orientarà cap a les solucions socialistes, que no és el mateix que dir les solucions marxistes. La situació del proletariat, especialment del proletariat agrícola, serà fortament millorada per lleis noves. El dret social, el règim de propietat i de la indústria seran radicalment transformats.

"El reconeixement dels drets polítics de la dona es farà general. Veurem establert en un gran nombre d'Estats el sufragi femení, en son doble aspecte actiu i passiu, esdevenint les dones electores i elegibles. Les portes tancades per al sexe femení aniran obrint-se. La dona esdevindrà ciutadana.

"Mai cap guerra no haurà estat tan sagnant i tan devastadora com la gran guerra de les nacions. En canvi, mai cap guerra no haurà estat tampoc tan rica en fruits de llibertat humana. Per damunt les runes i les tombes, un més pur esperit regnarà al món"

Il·lús?, idealista?... Després d'aquesta, nosaltres hem viscut una Guerra Civil, una segona Guerra Mundial... guerra de Corea... guerra Freda.... guerres d'independència colonial.... guerres del petroli.... guerra balcànica... guerres palestines... conflictes àrabs... sóc incapaç d'ésser exhaustiu amb totes les guerres passades i presents... i encara mantenim pendents els antics ideals: l'autonomia dels pobles, la democràcia formal i real, la igualtat de gènere, la col·laboració internacional...

Sempre romandrà present en el nostre esperit aquell tràgic poema d'en Bertold Brecht.

La guerra que vendrá
no es la primera.

Hubo otras guerras.
Al final de la última
hubo vencedores y vencidos.
Entre los vencidos, el pueblo llano
pasaba hambre. Entre los vencedores
el pueblo llano la pasaba también.

Esperant l'annunci del Messies

Any rera any, des de fa mil·lenis el poble esperant la vinguda d'un Messies que els hi annunciï un canvi en la seva situació. N'han passat uns quants i els grups i les nacions s'hi han arrapat per mantenir l'esperança. Contínuament grups i nacions s'han enfrontat per defensar llurs Messíes.

Sisplau, Pau al Món. Sisplau Bon Nadal.

Homes i dones, col·laboració de la meva germana Gemma

La meva germana Gemma ha fet un comentari prou extens del meu post anterior. Atesa la seva importància i atès que pot aclarir conceptes us l'ofereixo a continuació:

El text que esmentes com originari d'aquesta polèmica no exclou als homes, ells hi són presents dins totes les relacions femenines com espòs, com a fill, com a company, però, el text defineix el rol propi femení. Les dones ens relacionem de diferent manera amb l'entorn global, diferent com fins ara s'ha volgut definir l'entorn humà, des del punt de vista androcèntric. La dona vol donar la seva mirada diferent a la que estem acostumats i que ha impregnat la nostra retina durant molt de temps, som el 50% de la humanitat, dins aquella majoria silenciosa que parlava Ortega y Gasset.

La dona té el seu pensament propi i d'ençà que ha pogut accedir al coneixement establert i  tenir les mateixes professions que fins ara estaven reservades als homes, com la medicina i altres, (malgrat que els estudis tècnics encara són majoritaris els homes), la dona està donant un “savoir fer” diferent al que s'havia donat fins ara, quan la seva presència ha estat majoritària ha pogut deixar la seva petja, és una conquesta de mica en mica que s'estén com una taca d'oli.

Quan la presència de la dona encara és puntual, les que hi accedeixen, moltes vegades, han de prendre actituds pròpies dels homes, perquè l'entorn encara és molt androcèntric, i els homes ho tenen com un club propi on s'imposa les seves regles, i els dèbils encara no hi poden dir la seva.

Per això els dèbils han de fer pinya entre ells per prendre força. Les idees progressistes poden ser fagocitades per les majoritàries.

Les dones estem al inici dels nostres coneixements, malgrat faci més d'un segle que es van començar alçar les seves veus, encara hem de trobar el propi camí dins la humanitat i conjuntament amb ella, trobar el nostre lloc propi, la “cambra pròpia” que deia la Virgina Woolf.

De moment sabem el que no volem: la violència, la competició, i el que estem disposades és al diàleg, a la comunitat, al tenir cura dels altres, al treball i establir bones relacions, això ho hem fet tota la vida, ho sabem fer-ho bé, en som competents, i ho tenim com a valor i volem que sigui a l'alça, no com a valor secundari i mal pagat.

Dins el món de l'educació va ser un pas posar els nois i les noies junts dins la mateixa aula, però això no vol dir que l'educació hagi estat igualitària, malgrat estar junts, dins el mateix cercle, tal com diu la Marta, es rep diferent educació.

Els valors que es transmeten estan emmarcats dins el tipus de societat  que es viu i si aquesta és androcèntrica, això és el que es dóna. Ara, es vol recuperar ensenyaments com la cura de la llar, saber cosir un botó, fer tallers de cuina... valorar tasques que fins ara només eren de dones i que avui dia tothom hauria de saber fer.
Ja fa temps que a les nenes també se'ls hi ensenya a cargolar un cargol, fer circuits elèctrics, etc. Les nenes han mostrat que les seves habilitats son iguals a les dels nens.

El feminisme d'avui s'adonat que no només cal vetllar per la valoració de la dona i els seus drets, sinó que, ho ha de fer conjuntament amb l'home, perquè aquest no quedi perdut pensant que està perden prebendes. Cal llegir la Marina Subirats.

Gemma

Homes i dones, ying i yang

imatge de wikipedia

La darrera setmana he tingut un intercanvi epistolar amb la meva germana petita sobre el feminisme i el masclisme. Això m'ha inspirat aquest post que ara desenvolupo. Tot es va iniciar per un text d'aquests que fan cadena. El seu contingut versava sobre la importància que per la dona té comptar amb una nissaga femenina, germanes, mares, amigues... per tenir suport en moments d'incertesa. El món masculí hi era absent. Li vaig exposar que no m'agraden els cercles tancats de gènere i que això ens feia retrobar a altres temps o amb cultures que com la islàmica, aquest fet esdevé constitutiu de la seva estructura social. Un altre factor que m'ha decidit redactar aquest escrit és un comentari de Sílvia Soler al Punt Avui d'aquest dissabte dia tres, on critica el retorn al treball de Soraya Sáez de Santamaria, la qual, a poques jornades de la seva maternitat s'ha reintegrat a la seva feina política i diu que amb aquesta actitud, ha actuat com un home.

La dificultat és saber què s'entén per valors masculins o femenins. La meva germana em dona uns exemples: em diu que les dones són més comunitàries, solidàries, creadores de xarxes socials i participatives. Sincerament no veig que aquestes qualitats siguin exclusives del gènere femení. Altres aportacions parlen que la intel·ligència emocional de les dones les hi dóna una qualitat diferent en les relacions de poder. Segons aquests principis quan la dona és dirigent d'empreses, partits o d'estructures de l'administració es creen unes dinàmiques més humanes entre patronal i social. Quan això no succeeix, com molt freqüentment passa, en la pràctica diària, es diu que la dona ha adoptat un rol masculí.

Jo penso que el poder en qualsevol variant, té una dialèctica pròpia i la persona que està en aquestes funcions  provingui bé del gènere masculí o bé del femení, adopta una dinàmica semblant. La intel·ligència emocional, com qualsevol altra estructura biològica, ofereix canvis adaptatius i evolutius que convergeixen en conductes semblants en situacions semblants, independentment del gènere, (la funció crea l'òrgan).

Imatge treta de Vilaweb

La meva generació ha conegut i ha viscut la segregació per sexes a l'escola, al temple, als grups d'amics, als jocs. L'educació mixta i la participació conjunta ens semblava una fita importat per assolir. Ma germana i jo tenim l'estrany privilegi d'haver aconseguit realitzar, per primera vegada en la nostra parròquia, una sortida excursionista mixta en un grup de nens i nenes dels que n'érem catequistes.

L'esperança que l'escola mixta serviria per llimar i anul·lar diferències de gènere per assolir la igualtat d'oportunitats, no ha reeixit del tot. Potser no s'ha treballat prou bé la cooperació inter genèrica o mai podrà ésser al cent per cent.

La grafia del ying i yang ens pot il·lustrar en la interpretació de les diferències genèriques: les qualitats contràries conviuen separades però lligades i de totes maneres el conjunt ying té un element yang dintre seu i viceversa. Desconeixem en quina direcció evolucionaran els gèneres però no crec que ho facin cap a l'hermafroditisme biològic o psicològic. No ho ha fet cap espècie biològica superior en els milions d'anys d'evolució de la vida en la Terra.

Moriré perseverant en la defensa de les relacions mixtes entre gèneres. Evitaré associar-me en cap entitat que segregui els seus membres pel seu gènere. Segurament caldran actituds de discriminació positiva tan dintre el ying com dintre el yang par assolir el major grau de justícia.

El César de la moneda ( faula antropològica)

Els hel·lens, fent bo el seu estereotip de poble poc fiable i magarrufa, ha causat esglai al seriós teutó i al sofisticat gal, quan després d'haver fet trampes per passar l'examen i entrar a la Unió Europea (U.E.), ha intentat un nou joc de mans usant la seva mil·lenària cultura atenesa, excusant-se en una interpel·lació democràtica al seu poble, per retardar o neutralitzar  una crisi de poder local i distreure al públic de la seva part de responsabilitat en l'economia comú, mentre la Europa real es debat en la més crua crisi econòmica dels darrers anys de la Història.

Els altres pobles de la mediterrània tampoc no semblen ser bons alumnes. Els etruscs no troben el seu Brutus que faci caure el nou César que ja ha perdut la seva fama personal, però manté el seu poder econòmic en una Itàlica  que mai no acabarem d'entendre en les seves relacions de poder, entre Parlament, camorra napolitana, màfia siciliana i espiritualitat Vaticana.

I ací, a Ibèria, estan les tribus combatent entre elles. Els càrpeto
betònics, malbaratant com sempre els recursos rebuts en obres
faraòniques i de rendiment discutible, per alimentar la seva caduca superba imperial (recordem que ja ho varen fer amb les riqueses de les colònies americanes). Darrerament s'han comportat com nous rics amb aquesta moneda creada i encunyada amb la força de treball dels bàrbars (teutons i gals), i després d'endeutar-se, encara la regalaven al poble aturat, això sí,  li han estampat la seva pròpia esfinx, oblidant la verdadera cara del César d'aquesta  moneda.

Els cat-hal·lans, (mot que significa no hel·lènics) i que segons algunes versions diuen que així anomenaven els focens vinguts a comercialitzar a Empòrion, als indigetes que vivien al nord-est  peninsular, per distingir-los dels hel·lens, varen aprendre com bons alumnes les seves arts comercials i sembla que encara mantenen aquesta virtut. Simpatitzen amb gals i teutons, encara que el sentiment no està demostrat que sigui recíproc, i desitgen ser bons alumnes. Donen la culpa als seus companys de classe de les altres tribus ibèriques, per no  progressar adequadament. En la seva moneda no han pogut estampar cap imatge pròpia, i n'estan freturosos de fer-ho. Tot i així, han de saber quina és la verdadera imatge del César que té la moneda i no caure en el parany dels seus companys de classe i de les altres tribus mediterrànies.

Ara és hora catalans, ara és hora d'estar alerta...



Obtinguda d'imatges Google

No sempre la tramuntana té origen a l'Empordà, es pot desfermar i originar en qualsevol lloc, inclús en l'altiplà ("meseta") ibèric. Els catalans tenim fama de ser curosos en triar els amics, i que obrim a molts pocs la porta de casa nostra, però un cop oberta som molt confiats amb ells. Quan ens sentim traïts, com en el recent cas del senyor Peces Barba, i bufa fort el vent, tanquem les portes i finestres i busquem fer-nos forts dintre la nostra closca. L'ostracisme, i el recurs a la fantasia de la independència és el nostre mecanisme de defensa (veure) davant el conflicte històric. Com que la fantasia no esdevé realitat i és només una rauxa, falla el mecanisme i estem davant un trastorn de l'ansietat (veure) col·lectiu  que no ho cura ni ansiolítics ni antidepressius.

Després d'aquesta psicoanàlisi comunitària, busquem en Freud una solució i la trobem: hem de matar al pare, casar-nos amb la mare i establir la nostra nissaga.

Mirem l'exemple d'Alemània, després de perdre dues grans guerres, són els amos d'Europa. Catalunya s'ha comparat sovint amb aquest estat europeu per la seva funció de motor de l'economia dins el Regne d'Espanya, com Alemanya ho és dins Europa. Hem d'oblidar les guerres perdudes contra aquesta "gent tant ufana i superba".

Ho he dit en públic i en privat que mai he estat independentista però em dol profundament en el cor la desconsideració i menyspreu que patim el meu poble i jo entre els pobles ibèrics, mereixem liderar aquesta terra, no fugir-ne, també hi tenim dret a fer-nos respectar i fer-hi sentir la nostra potencialitat econòmica i política.

Conquerir la Moncloa no hauria de ser un impossible (ara reconec que la fantasia s'apodera de mí), atès que l'experiència real ens indica que comptar amb ministres catalans no és garantia pel reconeixement de la nostra identitat. Com a mínim hauriem de tenir un president, però ni així.... (recordem Pi i Margall).

Encara ha de nàixer el Mio Cid català que obligui al Rei de les Espanyes a jurar les Constitucions catalanes, jurant i prometent respecte i lleialtat eterna a aquesta terra i els seus habitants.

Quina serà la fantasia que esdevindrà realitat?, La Independència o la nostra nissaga a la Moncloa?. Potser moriré en la incertesa i corsecat per l'ansietat perquè el conflicte seguirà irresolt, però no em prendré ansiolítics ni antidepressius, perquè com Raimon :

"... no he de dir mai:
s'ha trencat la barca de l'amor 
contra la vida quotidiana;
prehistòric com sóc, contradictori com sóc,
em seria més fàcil destrossar-la..."
(Morir en aquesta vida). 1972

Ara és hora catalans, ara és l'hora d'estar alerta, combatents, amb les eines democràtiques.

(Nota: m'ha sortit un post una mica estrany i contradictori com jo mateix, però tot i així el publico)

A quí no li ha interessat el judici a Gadafi?

La violenta mort gairebé visionada en directe per TV del dictador libi, a quí afavoria?. Els interessos de la política internacional amb les fonts energètiques ens ha portat una altra vegada a episodis bèlics de complicada anàlisi.

- Fa pocs mesos Itàlia rebia al líder Gadafi, festejant-lo en la seva haima privada, envoltat de joves i festives italianes i amb harmonia amb Berlusconi. Posteriorment es conegué que Líbia establia contactes amb Xina per l'exploració i explotació de possibles nous jaciments petrolífers. Occident tenia i temia els nous competidors.

 - Una onada (democràtica?) de moviments socials d'indignats contra els estats autoritaris sacsejava el món àrab del nord africà. Havia arribat el moment d'eliminar un incòmode "col·laborador" amb els interessos d'occident?.

- Una OTAN comandada per França i Itàlia, disposada a fer una intervenció decisiva però no compromesa sobre el terreny (invasió), per enderrocar un règim autoritari i impopular, sense tacar-se les mans de sang.

- Un judici a un personatge que podria desenmascarar o posar al descobert les clavegueres del comerç internacional sobre les fonts energètiques i que no interessava a ningú.

Sí, el millor que podia passar és que les mans tacades de sang siguin les del populatxo incontrolat i enfebrat per la indignació venjativa. Qui va disparar el tret al cap? Ho va fer sota ordres, o no?

Ho podrà saber alguna vegada la Història?