Ara és hora catalans, ara és hora d'estar alerta...



Obtinguda d'imatges Google

No sempre la tramuntana té origen a l'Empordà, es pot desfermar i originar en qualsevol lloc, inclús en l'altiplà ("meseta") ibèric. Els catalans tenim fama de ser curosos en triar els amics, i que obrim a molts pocs la porta de casa nostra, però un cop oberta som molt confiats amb ells. Quan ens sentim traïts, com en el recent cas del senyor Peces Barba, i bufa fort el vent, tanquem les portes i finestres i busquem fer-nos forts dintre la nostra closca. L'ostracisme, i el recurs a la fantasia de la independència és el nostre mecanisme de defensa (veure) davant el conflicte històric. Com que la fantasia no esdevé realitat i és només una rauxa, falla el mecanisme i estem davant un trastorn de l'ansietat (veure) col·lectiu  que no ho cura ni ansiolítics ni antidepressius.

Després d'aquesta psicoanàlisi comunitària, busquem en Freud una solució i la trobem: hem de matar al pare, casar-nos amb la mare i establir la nostra nissaga.

Mirem l'exemple d'Alemània, després de perdre dues grans guerres, són els amos d'Europa. Catalunya s'ha comparat sovint amb aquest estat europeu per la seva funció de motor de l'economia dins el Regne d'Espanya, com Alemanya ho és dins Europa. Hem d'oblidar les guerres perdudes contra aquesta "gent tant ufana i superba".

Ho he dit en públic i en privat que mai he estat independentista però em dol profundament en el cor la desconsideració i menyspreu que patim el meu poble i jo entre els pobles ibèrics, mereixem liderar aquesta terra, no fugir-ne, també hi tenim dret a fer-nos respectar i fer-hi sentir la nostra potencialitat econòmica i política.

Conquerir la Moncloa no hauria de ser un impossible (ara reconec que la fantasia s'apodera de mí), atès que l'experiència real ens indica que comptar amb ministres catalans no és garantia pel reconeixement de la nostra identitat. Com a mínim hauriem de tenir un president, però ni així.... (recordem Pi i Margall).

Encara ha de nàixer el Mio Cid català que obligui al Rei de les Espanyes a jurar les Constitucions catalanes, jurant i prometent respecte i lleialtat eterna a aquesta terra i els seus habitants.

Quina serà la fantasia que esdevindrà realitat?, La Independència o la nostra nissaga a la Moncloa?. Potser moriré en la incertesa i corsecat per l'ansietat perquè el conflicte seguirà irresolt, però no em prendré ansiolítics ni antidepressius, perquè com Raimon :

"... no he de dir mai:
s'ha trencat la barca de l'amor 
contra la vida quotidiana;
prehistòric com sóc, contradictori com sóc,
em seria més fàcil destrossar-la..."
(Morir en aquesta vida). 1972

Ara és hora catalans, ara és l'hora d'estar alerta, combatents, amb les eines democràtiques.

(Nota: m'ha sortit un post una mica estrany i contradictori com jo mateix, però tot i així el publico)