Indesinenter

Sense aturar-se, pas a pas, tossudament. Així cal veure la declaració de sobirania del poble català per part del nostre Parlament. Sabem que s'estan seguint els camins aconsellats pels experts per assolir un dia l'Estat propi de manera legítima, pacífica  i respectuosa amb els processos universals acceptats per la comunitat internacional perquè a una nació li sigui reconeguda la seva personalitat i independència.

Fou primer el clam popular, després el mandat que ha encarregat el poble, mitjançant unes eleccions, als seus representants polítics de la majoria de tendències perquè iniciïn el procés legal i pacífic. Després de la declaració de sobirania que reconeix el dret a decidir del poble, independentment de la seva ideologia, religió, gènere o classe social..., cal dotar-se de les eines legals per a una lliure consulta a la població i així escatir d'una vegada i de manera objectiva el volum de la voluntat d'assolir un Estat propi. Aquest procés el veureu millor explicat en aquest article publicat en Vilaweb

En el punt actual del procés, trobo personalment, que la declaració té excessiu matís partitocràtic  perquè cada partit hi vol deixar la seva petja. Al meu entendre hauria de ser una declaració breu, com en la Constitució Espanyola, acomboiada pels principis universals doctrinals que tenen les nacionalitats a que llurs pobles siguin sobirans, aplicats a Catalunya.

Sí cal seguir el procés que serà llarg, però amb peu ferm i sense aturar-se perquè per fi el nostre poble ja sigui "l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor" (S. Espriu)

Us deixo amb l'Indesinenter de Raimon/Espriu

Venim de molt lluny, massa lluny

Sovint cauen en les nostres mans constatacions d'allò que ja sabíem i que serveix per refrescar la memòria històrica. Sempre pensant en 1714 i els Borbons, però la cosa ve de més lluny. Els Àustria tampoc varen quedar curts amb les seves actituds vers les nacionalitats de les Espanyes.


Gran memorial del conde-duque de Olivares a Felipe IV.
“Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía el hacerse rey
de España; quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de
Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con
consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y
las leyes de Castilla [...].
Tres son, Señor, los caminos que a Vuestra Majestad le puede ofrecer la ocasión y la
atención en esta parte, y aunque muy diferentes, podría la disposición de Vuestra
Majestad juntarlos y que sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.
El primero, señor, y el más dificultoso de conseguir, pero el mejor pudiendo ser, sería
que Vuestra Majestad favoreciese los de aquellos reinos introduciéndolos en Castilla,
casándolos en ella y los de acá allá. [...] por la admisión a los oficios y dignidades de
Castilla se olvidasen de los corazones de manera que aquellos privilegios [...].
El segundo sería si hallándose Vuestra Majestad con alguna gruesa armada y gente
desocupada introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación, dándole la
mano a aquel poder con la inteligencia y procurando que, obrando mucho la fuerza, se
desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso, lo que tocare a las
armas y al poder.
El tercer camino, aunque no con medio tan justificadero pero el más eficaz, sería que,
hallándose Vuestra Majestad con esta fuerza que dije, fuera en persona como a visitar
aquel reino donde hubiere de hacer el efecto y hacer que se ocasione algún tumulto
popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y
prevención en adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la
conformidad de las de Castilla, y de esta misma manera irlo ejecutando en los otros
reinos.”

Memoriales y cartas del conde-duque de Olivares (1624).

Aquest fragment que transcriu parcialment un document signat pel Conde-Duque d'Olivares i dirigit al rei Felip IV, ens mostra el continu afany dels reis de Castella d'unificar tot el territori sota la seva sobirania, la reial, i per això necessitaven unificar les regles de joc, i les regles de joc castellanes eren les millors pel seu propòsit per ser més centralitzadores i menys democràtiques.

Acceptar les diferents lleis, furs o institucions de les nacionalitats dins la corona, era acceptar una sobirania compartida (noble, eclesiàstica, militar) i independent en cada territori, que competia amb el poder del Rei.

Arribats en temps democràtics i constitucionals, quan la sobirania passa de la Institució reial al poble sobirà, ( o de la Dictadura a la partitocràcia), aquest país enyora la centralitat absoluta i incapaç de pensar i retornar la sobirania a les nacionalitats que conformen el Regne, redacta una Constitució que blinda la sobirania i  només la reconeix al conjunt del poble espanyol donant legitimitat a la superioritat de la legislació estatal sobre la legislació autonòmica.

Tan els Reis de la Corona d'Aragó com els de la Corona de Castella, no han vist mai, històricament parlant, amb bons ulls, la institució de la Diputació del General o Generalitat de Catalunya per ser font de sobirania del poble català en front del poder reial.

I encara hi som amb el tema, se'ns nega la sobirania com a poble per ésser consultats amb valor de Referèndum democràtic: és problema genètic o de debilitat política històrica?

Venim de molt lluny, massa lluny.

Un veritable problema d'educació a la Catalunya

Il·lumino aquest post amb una miniatura escannejada d'un llibre de text de l'Editorial Vicens Vives corresponent al 2n Curs d'ESO de "ciències socials, geografia i història". I perquè ho faig?, doncs us vull explicar un fet real ocorregut en un Institut de les nostres comarques.

Un professional del centre escolar seguint el programa de l'assignatura li tocava explicar l'Islam als alumnes.

Per tal afer, es preocupà de redactar i imprimir un dossier del tema per lliurar-lo als alumnes, amb les il·lustracions corresponents, les qual va extreure de llibres de textos aprovats oficialment d'editorials serioses. Un d'elles ha estat la miniatura exposada a l'inici. Fins aquí sembla tot molt normal.

Doncs vet-ho ací que un adolescent musulmà va arrabassar tots els exemplars que va poder dels seus companys de classe per cremar-los tot ofès per la representació de Mahoma en la miniatura. No ho va fer tot sol sinó que va convèncer altres companys magribins que l'ajudessin en l'acte.

Acte d'indisciplina?. Conflicte cultural?. Conflicte religiós?.Com manejar aquests assumptes?. No es pot explicar l'Islam en els nostres Instituts?. Tenint en compte que la miniatura és totalment respectuosa amb la imatge de Mahoma, doncs s'evita la seva figuració facial tal com marca la tradició islàmica, només hi sé veure una reacció integrista, extremista i forassenyada d'aquest jove musulmà, instruït, sembla ser, en una tradicional madrassa.

Aquest conflicte està actualment en vies de negociació. El professional, anímicament molt afectat, ha posat l'afer a consideració de la direcció del Centre que en aquests moments està fent les oportunes gestions.

Senyor Wert, aquests i altres semblants són els problemes que tenim en els centres educatius catalans. Res a veure amb la vostra dèria sobre la immersió lingüística. Desconeixeu totalment els problemes i angoixes dels nostres excel·lents ensenyants, la vostra reforma no ens serveix per a res, ja que no entreu en els veritables problemes d'educació de la nostra Catalunya actual, multiètnica, multicultural i multilingüística.

Si tinc ocasió i si m'arriba la informació, prometo publicar la resolució final d'aquest cas.

Estem parlant de QUALITAT o de què?

Crec que l'encerto si dic que la qualitat global del nostre ensenyament és molt deficient. Ho sabem per les comparatives amb el nostre entorn europeu. Ho sabem per l'apreciació directe de mestres i professorat a primària i a secundària. Hom busca sortides i solucions amb diagnòstics diversos i a vegades contraposats.

Ja fa temps que els estudis empresarials han desenvolupat una eina imprescindible: els Programes de Gestió de la Qualitat per a millorar el resultat dels processos productius, programes que també són aplicables a la gestió dels serveis públics. Aquest programes presenten una sistematització per a l'anàlisi, objectius i vies d'actuació per arribar-hi. No descobreixo res al dir que s'utilitza un llenguatge específic per definir les diverses etapes del sistema: Concepte i mesura de la qualitat, Missió, Visió, Identificació dels problemes, Priorització de les activitats, Criteris d'avaluació. Disseny de línies estratègiques....,Monitorització  Reavaluació i tornar a reiniciar el cercle de manera continuada i així establir una manera de treballar eficient.

Per això cal establir-ne un pressupost perquè el cost no és zero però sí rendible a curt-mitjà termini.

Innocentment pensàvem que una Llei que porta el nom de Qualitat establiria la promoció d'aquests programes en tots els centres educatius del país, i es capitalitzarien econòmicament de manera suficient atès que una bona formació dels joves ciutadans és la millor inversió per al futur del país.

Doncs no, vet-ho aquí, el senyor Wert ha dissenyat un projecte de Llei remodelant els continguts dels ensenyaments en la línia ideològica més dura i profunda per castellanitzar i re catolitzar el Regne d'Espanya, que en la seva particular anàlisi, sembla ser que és l'únic problema de qualitat que té el país.

Quí reeducarà al Ministre d'Educació? (oh, formós oxímoron !). Té remei aquest país?. Ara veurem quines són les CC.AA acòlits, els escolanets que donaran la rèplica en l'ofici del senyor Ministre contestant amén.

Per quan les veritables mesures per corregir el rumb de les nostres Escoles, Instituts, Universitats?. Per quan una escaient anàlisi de la situació que estem patint?. Per quan un pressupost suficient per assolir els objectius?.

L'endemà

No sé perquè del dia abans se'n diu de reflexió. Bé, sí que ho sé però no m'agrada. Jo en diria el dia de la calma,  atès que és el fenomen que precedeix a la tempesta en la mare Natura, i les eleccions polítiques són una bona tempesta.

Per a mi és esperançador que el gran partit de la dreta catalana hagi fet figa respecte les seves pròpies perspectives i la saviesa popular hagi fet visible la complexitat de la societat catalana tal com esmentava en un anterior post. El resultat és que la dreta no lidera el procés cap a la sobirania nacional i l'esquerra cal que es co-responsabilitzi en el procés i/o abandonar algunes postures incertes.

Aquestes eleccions també han posat de manifest que cal obviar les opcions de partits personalistes que no tenen futur i donar suport als moviments cívic-polítics emergents. Em refereixo a la substitució del SI per la CUP. El primer partit va nàixer a iniciativa i a l'entorn d'unes personalitats que no encaixaven en les altres realitats polítiques del moment.  Va formar-se a l'entorn d'una sola idea: la independència, uns personalismes públics i amb actuacions polítiques circumstancials i oportunistes. El segon ha tingut un naixement col·lectiu amb ideologia més complexe, més clarament d'esquerres i amb una actuació política de denúncia sistemàtica de la corrupció municipal que ha donat els seus fruits i que s'espera continuï a nivell general. Aquest tipus de moviment té més futur de permanència en el món polític que les postures personals que poden enlluernar temporalment. (evidentment tot això és una percepció personal, esclar).

Ara s'inicien les negociacions per arribar a pactes que possibiliti la governabilitat del país. En línies generals sembla que hi ha dues qüestions bàsiques poc negociables: garantir els passos per a una consulta (tingui el nom que tingui) pel dret a decidir i acordar uns pressupostos garants de l'estat de benestar.

Al moment de publicar aquest post m'he assabentat que la Generalitat ha fet públic que ha adjudicat per concurs al grup d'empreses EULEN, la gestió de l'Àrea Bàsica de Salut de l'Escala que dóna servei assistencial al les poblacions de L'Escala, Albons, Armentera, Bellcaire, Sant Pere Pescador, Torroella de Fluixà, Viladomat i Vilamacolum. Aquesta és una empresa de Serveis, dedicada bàsic ament a la llimpiesa i manteniment de centres. Amb aquesta adjudicació sembla que aques grup empresarial s'inicia en la gestió de centres de salut. S'informa que en aquest concurs també hi participà sense èxit, la Fundació Salut Empordà, fundació sense afany de lucre i que gestiona l'Hospital de Figueres.

S'evidencia que el camí cap a la privatització dels serveis de salut públics s'està obrint pas, inclús en els temps d'inactivitat parlamentària. Ho percebeixo com un cop baix a l'estat de benestar, que pot influir en les converses de CiU amb alguns grups de l'oposició però potser d'alegria d'altres.

Els coprinus "bolets de fems"

Heus aquí una vegada, en un pati que té pretensions d'esdevenir jardí, apareixen uns bolets de manera espontània que tenen el barret en forma d'ou i escamós. Serà o no comestible això que m'ofereix la mare Natura?

I ja em veieu cercant en llibres que tinc per casa amb imatges de bolets, perquè sóc un bell ignorant en aquest tema i gens procliu a anar a la seva cacera per temor a enverinar-me, quin nom pot tenir aquest intrigant cos carnós.

De totes les imatges i tipus el que s'assembla més és el Bolet de tinta , coprí pelut o coprinus comatus. De carn blanquinosa i prima amb làmines que amb el temps s'enfosqueixen fins a desfer-se i convertir-se en líquid negre. Llegeixo que coprí ve de kópros (fems) i també s'anomena bolet de femer i creix en parcs i jardins i terres remogudes, voreres de camins i carreteres...

Diuen que és comestible quan és jove, abans no es torni negre. També llegeixo que es pot confondre amb el pixacà negre (Coprinus altramentarius), aquest sí tòxic. Diuen que es distingeix perquè el seu barret no té escames.

Com que sóc prudent i curiós, no el caço i deixo que evolucioni. Aquestes són les fotografies de la seva evolució:

El barret s'obre i la seva vorera s'ennegreix, veig que té escames, per tant m'inclino a pensar que es tracta del bolet de tinta.

Prop seu un altre petit bolet de característiques prou diferents també reclama el seu dret a viure. No tinc ni idea de quina "casa és", si algú ho sap que m'ho digui.








En el llibre que he consultat diu que aquest bolet de tinta es pot consumir fent-ne truites, que cal caçar-lo i cuinar-lo abans de les poques hores.

Què voleu que us digui: no em fa gens de gràcia.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.

(Nota posterior gener de 2014: les fotografies ací exposades no són les autèntiques. Per un problema informàtic vaig eliminar accidentalment les originals. He reconstruït el post amb fotografies baixades de les imatges de Google)

Un moment històric: fi de l'Antic Règim

"...Escocia fué una nación independiente...Cataluña era parte del Reino de Aragón y ha sido parte esencial de España desde su creación, hace más de cinco siglos..." (Federico Trillo)

Heus ací un matrícula d'honor si l'hagués de valorar el senyor ministre Wert. Sembla ser que uns països pertanyen a uns altres amb un dret de propietat molt especial que recorda l'època feudal, quan els territoris, persones, "pous, arbres i cases" eren patrimoni familiar de les cases reials o de la noblesa local. És l'Espanya actual un patrimoni reial de la casa de Borbó?

L'economista Xavier Sala va deixar dit que els "Estats/nacions actuals varen ser bastits amb dos materials: semen i sang", és una manera molt gràfica de descriure com varen esdevenir molts processos històrics que alguns creuen intocables i de ple dret. Interpretar la Història únicament com un procés de formació d'Estats basant-se en els drets de conquesta, és una visió molt simple i  pobre per entendre l'evolució de les comunitats humanes i pot ser pròpia de la visió d'un ex ministre de Defensa, prou fatxenda al seu moment.

L'esperit nacional, historiogràficament parlant, va entrar entre les comunitats humanes a partir del segle XVIII, i no  abans com expressa el senyor Trillo, amb les idees de la Il·lustració , de la sobirania popular, de l'origen de l'autoritat: els homes esdevenen ciutadans, responsables del propi futur i no súbdits d'una classe aristocràtica i amb aquest esperit van edificar llurs nacions. Com sap tot estudiant d'ESO, això va impel·lir  les primeres revolucions contemporànies, a les colònies americanes i al Regne de França.

Des d'aleshores, els moviments ciutadans no violents, mitjançant uns partits polítics han pactat mitjançant unes constitucions, la relació del poder, sigui monàrquic o republicà, amb els drets de la ciutadania. Al Regne d'Espanya aquest procés sempre ha resultat feixuc i complicat des dels primers anys del segle XIX, des de la "Pepa" fins ara mateix. La nissaga borbònica durant aquests dos darrers segles, ha estat molt rebeca a acceptar els pactes constitucionals, amb llargs períodes d'absolutisme.

Per això ara estem davant una fita històrica, els ciutadans de la Catalunya històrica, amb tota la seva actual complexitat sociològica, té clar que amb els Borbons i els seus acòlits no hi ha pacte que valgui. És el moment d'entrar d'una vegada per sempre, encara que amb retard, en l'edat Contemporània i abandonar definitivament l'Antic Règim.