Des de Bellpuig vàrem dirigir-nos en automòbil fins els Eixaders de Belianes on començarem el nostre passeig a peu d'uns 5-6 Km. Anàvem proveïts de binocles, càmeres fotogràfiques i els nostres ocellaires portaven un teleobjectiu muntat en un trípode que varen carregar durant tot el trajecte. Gràcies a aquest enginy de la ciència vàrem poder observar el detall de les aus detectades. Un altre element indispensable per fer les descobertes, és anar proveït d'un manual de butxaca amb imatges i descripció de les aus.
Ho sento, però en aquest post no hi trobareu fotografies directes de les aus; no tenia una càmera fotogràfica amb teleobjectiu prou potent. Us ofereixo la imatge d'un niu de cigonyes que han construït enguany dalt la xemeneia d'una antiga fàbrica a Bellpuig i al fons la silueta del monestir de Sant Bartomeu .
Així que començàrem a caminar, els nostres guies ens feren observar la presència dalt de la teulada d'una cabana una parella de Pardal carreu; el mascle, que a diferència del comú porta un "corbatí" negre al coll, al seu costat la femella de colors discrets. A poca distància més enllà va arribar volant un Cruixidell, de formes més massisses, bec curt i cònic, tot ell de color terrós i que presenta una taca terrosa envoltada d'una línia blanca, en forma d'ales de papallona a les galtes, i es va posar a la copa d'un arbre on, aturat, vam poder-lo visualitzar amb el teleobjectiu. Havent reiniciat la caminata els nostres guies ens van fer sentir la veu del què podria ser un Picot verd, ... invisible per altra banda ... hi hem de posar fe.
Tot caminant arribàrem a visualitzar una línia de pals de conducció elèctrica, tenien forma de Y i en el vèrtex inferior hi descansava un Xoriguer petit, aquest rapinyaire insectívor s'ens mostrava amb el seu típic dors de color castanya uniforme a diferència del xoriguer comú que el té pigallat; damunt del dors destacava el seu cap gris. La seva cua també és grisa amb una línia terminal negre. Seguirem caminat i a l'arribar prop d'un arbre varen sortir volant dues aus que ràpidament foren identificades com a Tudons, és el colom salvatge i que presenta una taca blanca en forma de mitja lluna al costat del coll. No tardàrem a veure, damunt d'un tronc sec un Xoriguer comú, una mica més gran que el petit, també rapinyaire de la família dels falcons, però aquest ja s'alimenta de petits mamífers, sargantanes i també insectes grans. De cap gris i dors marró pigallat de negre; té la punta de la cua de color negre.
 |
| Vol d'un sisó |
També cal dir que durant tota la passejada anàvem veien vols de Gralles i Garses de la família dels còrvids, negres les primeres i blanc-i-negres les segones, molt comuns arreu aquestes terres i que no estan en perill d'extinció.
Ens aturàrem en una cruïlla de camins i els nostres guies detectaren la presència d'un Sisó en un marge llunyà. Impossible veure'l a simple vista, els binocles i el teleobjectiu van esdevenir elements imprescindibles per a la seva contemplació. Aprofitàrem aquesta estona per fer un mos.
Passà volant un ocell amb el seu "trirrup" i després "txirrrri", que el guia identifica com una Calàndria, ens explica que aquesta au és capaç d'imitar la veu d'altres aus (caderneres, passarells, abellarols, falciots...) amb molta facilitat.
Anàvem fent ruta quan sobtadament un nou Sisó s'alça volant i gaudirem seguint el seu baix i típic vol amb els binocles. Una plantada del teleobjectiu escudrinyant el lloc des d'on havia alçat el vol va permetre als nostres guies descubrir, un parell de marges enllà, la presència d'una parella de Sisó i Sisona, l'un prop de l'altra. Estaven tranquils. No vam poder veure en cap moment al mascle fent els seu famós ball de festeig.
Mentre feiem la contemplació, damunt dels nostres caps dues majestuoses Àguiles marsenques sobrevolavem amb el seu vol circular buscant alguna presa. Vèiem com aprofitavem els corrents d'aire per elevar-se. Aquestes aus s'alimenten de serps, provenen del nord d'Àfrica. Reben el seu nom perquè arriben a les nostres terres pels voltants del mes de març i se'n retornen cap els mesos d'agost- setembre.
Quan ja pensàvem en donar per acabada la ruta i retornar al punt de partença i mentre contemplàvem com un grup de gralles picotejavem uns conreus, heus ací que surt d'un marge proper una Guineu que es queda guaitant el grup de gralles. Estem atents als seus moviments, però de cop torna a endinsar-se i amagar-se entre els matolls del marge.
L'experiència de la caminata ha estat prou positiva. Si mirem amb ulls d'observador, amb calma, amb ganes de descoberta, amb els estris adients, i sobretot, amb uns bons guíes com els que tinguérem, les nostres estepes ens poden donar excel·lents moments de gaudi. No entenc encara perquè els nostres municipis no aprofiten aquesta riquesa des del punt de vista turístic, oferint rutes organitzades. És molt possible que tota la moguda del canal Segarra-Garrigues, el tema de les ZEPA estimuli la imaginació i les iniciatives en aquest terreny. S'olora en l'ambient.
*
.JPG)
.JPG){kind=link}