ESTAT PALESTÍ

 Aquests dies ha estat reconeguda Palestina com un nou estat. La majoria de països del món així ho han confirmat. Sembla que ho han fet per donar suport a la solució dels dos Estats i d'aquesta manera donar sortida a aquest conflicte centenari. Em pregunto si servirà d'alguna cosa a la pràctica, s'arriba tard o complicarà més la solució.

La declaració no va acompanyada de la definició d'aquest Estat ni del reconeixement dels seus límits territorials, segueix essent una utopia en el sentit que no contempla un lloc concret, un territori prefixat.

Fixem-nos que l'autoritat palestina actual no té cap estructura d'Estat, no té cap agència tributària, no té cap entitat financera, els pocs serveis socials que pugui tenir estan subvencionats des de l'estranger. El seu PIB està compost en el seu 30% per aquesta ajuda forana. No té moneda pròpia ni pot imprimir diner, les seves relacions bancàries només es fan mitjançant bancs d'Israel i aquests posen moltes dificultats per acceptar transferències bancàries dels palestins en aplicació de lleis antiterroristes. No controla l'ordre públic dintre el seu teòric territori. No té capacitat de desnonar les colònies que il·legalment va construint Israel en Cisjordània i altres zones de territori palestí.

Canviarà alguna cosa de tot això amb el reconeixement de l'ONU?

Tenim aquella sentència que el sociòleg Max Webber esposà a cavall entre el segle XIX i XX i que moviments de dretes i esquerres, Estats democràtics i dictadures hi estan d'acord, tanmateix Israel. Em refereixo al concepte que "només l'Estat té el monopoli legítim de l'ús de la violència dintre el seu territori per conservar el millor funcionament de la seva societat", i per exercir aquest dret cal estar preparat i capacitat.

En alguns moments de la història d'aquests darrers cent anys hi havia exèrcit palestí o moviment guerriller capaç d'enfrontament amb les forces d'Israel. Ara no el veiem pas. Només Hamàs ha gosat oposar-se violentament al colonitzador i no ha dubtat en usar tècniques terroristes, la qual cosa ha commocionat a la societat internacional i impedirà el reconeixement d'aquest moviment polític com a part implicada representativa del poble palestí en les negociacions futures si aquestes poden iniciar-se. Se suposa que aquesta força quedarà exclosa i només podrà acceptar-se als hereus d'Al-Fatah (legitimats per l'ús de la violència?). Podrà ara, l'Autoritat Palestina, rebre ajut bèl·lic d'Estats amics de manera legítima?.

Em surten moltes preguntes i totes elles compliquen més la solució pacífica del conflicte. Arriba tard i malament el reconeixement d'aquest nou Estat, d'un poble que no ha estat capaç d'assentar unes bases fundacionals en cent anys?. 

Només una aturada de les accions militars podria posar les condicions mínimes per iniciar una negociació i per això necessito posar-hi molta imaginació.

Llegenda de la campana d'Osca

wikipedia. La campana d'Osca

 Com cada dia, portava el meu pa i xocolata com esmorzar a l'escola. Molt pa i poca xocolata. Una porció esquinçada d'aquella tauleta de Chocolates Sultana embolicada amb paper de plata i que contenia un cromo amb imatges de la Història d'Espanya per fer-ne col·lecció. Recordo molt bé el que feia referència a la "campana de Huesca" en la categoria dels "repe".

Si heu estat alguna vegada a Osca, segurament haureu visitat i vist a la Casa de la Vila, el quadre pintat a mitjans del segle XIX, per José Casado del Ariscal . És propietat del Museo del Prado, cedit i conservat a l'Ajuntament d'Osca.

Diu la llegenda que obligat per la circumstància de la mort en batalla del seu germà Alfons I, Ramir heretà el regne d'Aragó. Era monjo per formació i poc afecte a les funcions de govern ni a batallar. Al moment del fet era bisbe de Barbastre. Les dispenses papals perquè Ramir pogués acceptar la corona i poder-se casar no es feren esperar. Malgrat tot això, un grup de nobles aragonesos partidaris d'un altre pretendent a la corona es revoltaren. No sabent Ramir com solucionar-ho, féu anar un emissari seu a preguntar-li al seu antic Abad. L'emissari el trobà a l'abadia cuidant el jardí. Després d'escoltar les raons, l'abad contestà així a l'emissari: digues-li a Ramir i explica-li el que estic fent. En aquell moment l'abad estava escapçant les roses d'un roser.

Quan Ramir escoltà l'emissari, entengué que havia d'escapçar als nobles rebels i se li acudí la idea de la campana. Va reunir la noblesa i els comunicà que estava confeccionant una campana molt gran, el so de la qual es sentiria per tot el regne. La construïa en una sala on es baixava per una petita porta. Convidà als nobles entrar un per un començant pels més rebels. Així que entraven, un soldat els hi anava tallant el cap. Quan Ramir creié convenient, aturà l'acció i deixà entrar a la resta de la noblesa els qual veieren com els caps dels ajusticiats formaven un cercle, com una campana. Alliçonats, s'acabà amb la rebel·lia.

Visitants del lloc dels fets

A la Casa de la Vila d'Osca, s'ensenya una estança en els soterranis de l'edifici, on diuen succeïren els fets descrits. La fotografia d'aquest lloc evoca molt bé l'escenari del quadre presentat. 

Sembla que el cert és que durant el seu curt regnat, Ramir II hagué d'afrontar varis episodis de rebel·lia de nobles aragonesos i navarresos no conformes amb la seva candidatura.  

Si escric aquest post no és únicament pel record d'infància, sinó perquè en la Wikipèdia he llegit que molts nobles de la família de Luna eren entre els rebels: Lope Ferrench de Luna, Ruy Ximenez de Luna, Fernando de Luna, Gómez de Luna, Pero I Martínez de Luna. De tots ells sembla que en les "cròniques", només el darrer consta com decapitat en la campana.

Històric o llegendari, és curiós la identificació de la nissaga dels Luna com rebels en la cort de Ramir II, el Monjo.

Menys mal que un comte Belònida fou acceptat per reconduir les regnes d'Aragó, portar la pau interna i alhora facilitar que Ramir acabés els seu dies en un monestir, seguint la seva vocació.

M'agradaria ésser jove amb l'experiència d'ara

 

Els germans rèiem quan l'àvia, en els seus moments de reflexió vital, expressava aquest sentit pensament. Li dèiem: Oh! series una jove-vella, no encaixaries amb els amics, et trobarien poc divertida.

Quan som joves pensem, instintivament, que una mica d'inconsciència en el resultat dels nostres actes, forma part del nostre ésser, que saber per experiència les possibles conseqüències, treu interès de viure-les. La incertesa del futur és estimulant i alhora temible però abordable per la il·lusió amb que ens hi enfrontem. 

Arribats a l'edat de l'àvia les coses canvien i som més comprensius amb ella, àdhuc potser hi estem d'acord.

L'experiència va lligada amb la memòria de les coses viscudes, amb les emocions sentides, èxit i fracassos es donen de bracet i s'alternen. No ho volem perdre tot això, ans la seva pèrdua ens angoixa. Perdre alguna important impressió passada ens evoca la possibilitat del temible Alzheimer, de no saber qui som i ens fa paüra. No hi ha res més horrible que anar perdent el passat malgrat que sabem que només vivim en present i que el futur només és fantasia o atzar i ningú el coneix però tothom en vol fer profecia, endevinar-lo, planificar-lo. Pot ser catastròfic o meravellós, imaginatiu o apocalíptic, sempre totalment incert.

El passat és memòria o no és res a nivell personal. Restes arquitectòniques, artístiques, escrits, tombes, imatges, escultures, fòssils, mostren un passat col·lectiu objectiva, verament existent i de significat permanentment canviant. En contraposició, la nostra memòria és subjectiva alhora selectiva i la guardem zelosament, així com les emocions acompanyants, i ens hi sentim íntimament identificats. Ens ha costat molt eliminar els aspectes negatius de la nostra ment, tot i que l'inconscient ens persegueix i vol aflorar contínuament.

Aquesta identificació ens permet ésser cadascú diferent de l'altre. Mateixos fets són viscuts de diferent manera, ens donen personalitat. 

La joventut, oh el gran mite. Buscada la font de la jovenesa per tants aventurers!. Quants s'han venut l'ànima per aconseguir-la?. Ens la imaginem lliure de malalties i amb energia permanent i alegre. El retrat de Dorian Gray és una mostra que ha apassionat i perseguit generacions de lectors malgrat el seu tràgic final. N'hi ha que s'embarquen en tractaments complexos i cirurgies estètiques complicades i de resultats incerts. L'enyorem com el Paradís perdut, tot era millor abans, ens tornem poc crítics d'aquest període de la nostra vida, volem tornar-hi, però com l'àvia, no en les mateixes condicions, sinó com una segona oportunitat per corregir errades. 

Les religions que prometen vida eterna, la presenten com una eterna jovenesa, no pas una eterna senectut. El poeta Virgili que fa viatjar l'heroi Enees al món dels morts, presenta les ànimes dels herois i dels justs morts anant directament a la glòria dels déus; els perversos, directament a l'infern i la resta de les ànimes passen per un procés d'eliminació de la memòria vital per poder reencarnar-les en noves vides humanes sense recordar vides anteriors. La teologia greco-romana no sembla massa allunyada de la indú, malgrat que per aquesta, la reencarnació és una mena de nova oportunitat. En el cristianisme aquesta idea es transforma en la resurrecció dels cossos i hom s'imagina cossos joves, sans i guapos.

I ara, essent on som, cal seguir vivint no "esperant a Godot" sinó com Odisseu viatjant, experimentant, per fer-nos cada jornada més savis i arribar en plenitud a la nostra Ítaca, sense presses.

No puc dir altra cosa que sí, àvia, tenies tota la raó. Volem esdevenir joves, amb la memòria i experiència actual i si pot ser ampliada, conservant la nostra identitat i personalitat.

Competències, delegació? increment de la sobirania?, no rucs, gestió de la misèria!

Permanentment l'Estat usa paraules com traspàs, cessió, delegació de competències per respondre a les demandes de la Generalitat de Catalunya que vol dotar-se de major capacitat de gestió en determinats serveis públics sense modificar ni Constitució ni Estatut, i es fa d'aquella manera que l'autonomia receptora, creu que se li incrementa la seva sobirania, i aquesta pot vendre als ciutadans que així és, més enllà de la realitat.

Com sempre el joc de la confusió, útil pel bàndol estatal com pel autonòmic. Els gats vells de la política somriuen per sota el nas mentre els mitjans de comunicació tenen tema per articles i reportatges i marejar la perdiu.

El govern espanyol mai no cedirà cap servei públic que pugui significar cap reconeixement de sobirania a Catalunya. Sigui la dreta, l'esquerra o el centre qui governa, tenen en compte la doctrina d'aquell filòsof  metafísic de fama internacional, Ortega y Gasset, que definí Espanya com la obra històrica de Castella i que és nació per ser una unitat de destí en allò universal. Ja en la seva intervenció al Parlament espanyol, en la discussió de l'estatut d'autonomia de Catalunya del 1932, defensà que qualsevol cessió de competències  s'hauria de fer sense cap reconeixement de sobirania, que l'Estat sempre es reservés la retroacció de la competència, ara et dono això, ara ho recupero. No ens deixem enganyar per cap cant de sirena de partits monàrquics o d'alguns partits catalans.

Si us hi fixeu, la idea es manté en la Constitució del 78, inclús les competències exclusives reconegudes en l'actual estatut, tenen a nivell estatal una estructura de control: Alta inspecció en ensenyament, Ministeri de cultura, Ministeri de salut pública, Ministeri d'interior. I si tot això pugui fallar en algun moment, queda el famós article 155.

I si us hi seguiu fixant, el simple traspàs de competències de rodalies seguirà sota la direcció de Renfe i Adif, i que la encara futura empresa pública mixta de gestió, restarà subordinada a Renfe. 

Acabaré dient que la doctrina d'Ortega no va néixer per generació espontània, sinó que recull l'esperit ancestral de Castella passat per l'obrador de la seva cuina i forn biogràfic. Ramon Muntaner en les seves cròniques  diu del rei de Castella Alfons, gendre de Jaume I i cunyat de Pere el Gran, que el seu gran desig era esdevenir algun dia emperador d'Espanya, i segurament aquest sentiment mantingut, es transmeté a l'inconscient col·lectiu castellà.

Amb aquest antecedent, Ortega, que visqué en la seva adolescència la crisi d'identitat de la generació de 98, i la pregunta de què és Espanya, recollí aquest sentiment, i va desenvolupar en la seva maduresa la seva doctrina sobre la Nació espanyola, la va veure invertebrada i un dels seus factors incòmodes era el nacionalisme particular dels catalans, que al ser incombustible, irresoluble, s'hi havia de conviure, i va desenvolupar la seva doctrina de la "conllevància", tant repetida encara ara per polítics interessats.

I penso que així estem, castellans i catalans amb el nostre ADN històric i el país invertebrat, contínuament canviant pels moviments migratoris de sempre, en aquesta terra de trànsit mediterrani. No hem de defallir en la nostra identitat ni impacientar-nos si les noves generacions senten altres identitats. Si ells ens "conlleven" nosaltres resistirem. Només cal esperar que aquesta equació es mantingui i no ens deixem entabanar falsament.

I ara toca l'ensenyament

 Aquest dimecres dia 12, s'ha estrenat a TV3 "Històries de l'escola" dels creadors de "històries de la primària"; s'hi endevina el mateix objectiu social-polític. El capítol d'estrena representa l'activitat d'un Institut d'ESO durant una setmana. 

Comença el dilluns amb un conflicte dins l'aula a causa d'un insult dirigit a una alumna a qui un grup la classifica de "puta", la qual cosa provoca un malestar emocional que dita alumna no pot elaborar, se sent incapaç i la seva actitud repercuteix en la dinàmica de la classe. Aquest fet obliga al docent a reaccionar i serà el motiu que farà de marc argumental del capítol.

Es mostra la manera com l'equip docent del Centre i els diversos professionals gestionen aquesta qüestió: trobades amb alumnes, xerrades individuals per conèixer què en pensen del fet, i la valoració social que en fan, si són conscients o no, del perjudici que comporta a la víctima... També es mostren converses entre els diversos professionals afectats pel tema.

De forma resumida podria dir que l'alumnat mostra variabilitat entre els qui ho valoren com un joc normal de relació entre ells, els que diuen no estar interessats perquè ells no hi participen, els que no li donen importància, els que difícilment responen o no ho fan en absolut amb cara de pòquer o potser amb un somriure per sota el nas. Cap autocrítica espontània si no son interpel·lats directament.

I el professorat manifestant la poca formació que tenen per afrontar aquests problemes, que si protocol amunt o protocol avall, que ells el que volen és impartir l'assignatura que els hi correspon i no poden, de la dificultat que tenen per introduir criteris de bon comportament social entre els alumnes, i que en l'argumentació educativa, han de passar de puntetes de dir segons què per no ferir criteris culturals que podrien interpretar-se com adoctrinament ideològic, perquè tot els pensaments són vàlids, que l'ambient d'indisciplina els supera i els hi provoca ansietat i també estat depressiu.

Finalment, l'equip docent, diagnostica que tots els alumnes porten una motxilla emocional, (origen del qual confessen ignorar) i que podria estar en la base del conflicte, per la qual cosa opten per recomanar que els alumnes facin una redacció exposant com viuen el conflicte des del punt de vista de les seves emocions.

Exposat això, l'ambient del Centre que descriu el capítol, és certament asfixiant, un campi qui pugui, sense criteris educatius clars, que afecten el rendiment escolar i la salut mental d'alumnes i també dels professors, els quals senten no rebre el respecte que els hi és propi, ni reben el suport ni orientació de les autoritats acadèmiques en un entorn de canvi constant del model educatiu, excessivament burocratitzat i que esdevé tossudament no reeixit. 

Es veu clar que no hi ha disciplina ni esperit d'aprenentatge, que els estudiants no estudien com es pot comprovar per les successives proves de qualitat, que el docent no pot ensenyar la seva matèria com és el seu desig i vocació, com mostren les estadístiques de baixes per afectació de la salut mental i abandonament de la professió. 

Queden moltes preguntes a l'aire que potser s'aniran exposant en els següents capítols: qui mana en els Instituts?, com s'implementen les normes de convivència que són la base de la convivència en la comunitat?, qui serà capaç de posar el picarol al gat?, maduraran els joves, actualment enjogassats amb la incomunicació digital?, com s'arribarà a la conscienciació de la tragèdia?

Si les noves generacions evolucionen de la manera dita, el futur de la nostra comunitat serà molt trist i compromès. Potser molts seran temptats a votar moviments autoritaris que posin ordre al caos. No es veu a l'horitzó cap moviment democràtic amb idees clares per recuperar l'esperit emprenedor, positiu, compromès amb el progrés humà, només es veuen famílies o grups interessats en el propi enriquiment, obviant l'abús en l'explotació dels recursos naturals.