dimecres, 26 de març del 2025

Competències, delegació? increment de la sobirania?, no rucs, gestió de la misèria!


Permanentment l'Estat usa paraules com traspàs, cessió, delegació de competències per respondre a les demandes de la Generalitat de Catalunya que vol dotar-se de major capacitat de gestió en determinats serveis públics sense modificar ni Constitució ni Estatut, i es fa d'aquella manera que l'autonomia receptora, creu que se li incrementa la seva sobirania, i aquesta pot vendre als ciutadans que així és, més enllà de la realitat.

Com sempre el joc de la confusió, útil pel bàndol estatal com pel autonòmic. Els gats vells de la política somriuen per sota el nas mentre els mitjans de comunicació tenen tema per articles i reportatges i marejar la perdiu.

El govern espanyol mai no cedirà cap servei públic que pugui significar cap reconeixement de sobirania a Catalunya. Sigui la dreta, l'esquerra o el centre qui governa, tenen en compte la doctrina d'aquell filòsof  metafísic de fama internacional, Ortega y Gasset, que definí Espanya com la obra històrica de Castella i que és nació per ser una unitat de destí en allò universal. Ja en la seva intervenció al Parlament espanyol, en la discussió de l'estatut d'autonomia de Catalunya del 1932, defensà que qualsevol cessió de competències  s'hauria de fer sense cap reconeixement de sobirania, que l'Estat sempre es reservés la retroacció de la competència, ara et dono això, ara ho recupero. No ens deixem enganyar per cap cant de sirena de partits monàrquics o d'alguns partits catalans.

Si us hi fixeu, la idea es manté en la Constitució del 78, inclús les competències exclusives reconegudes en l'actual estatut, tenen a nivell estatal una estructura de control: Alta inspecció en ensenyament, Ministeri de cultura, Ministeri de salut pública, Ministeri d'interior. I si tot això pugui fallar en algun moment, queda el famós article 155.

I si us hi seguiu fixant, el simple traspàs de competències de rodalies seguirà sota la direcció de Renfe i Adif, i que la encara futura empresa pública mixta de gestió, restarà subordinada a Renfe. 

Acabaré dient que la doctrina d'Ortega no va néixer per generació espontània, sinó que recull l'esperit ancestral de Castella passat per l'obrador de la seva cuina i forn biogràfic. Ramon Muntaner en les seves cròniques  diu del rei de Castella Alfons, gendre de Jaume I i cunyat de Pere el Gran, que el seu gran desig era esdevenir algun dia emperador d'Espanya, i segurament aquest sentiment mantingut, es transmeté a l'inconscient col·lectiu castellà.

Amb aquest antecedent, Ortega, que visqué en la seva adolescència la crisi d'identitat de la generació de 98, i la pregunta de què és Espanya, recollí aquest sentiment, i va desenvolupar en la seva maduresa la seva doctrina sobre la Nació espanyola, la va veure invertebrada i un dels seus factors incòmodes era el nacionalisme particular dels catalans, que al ser incombustible, irresoluble, s'hi havia de conviure, i va desenvolupar la seva doctrina de la "conllevància", tant repetida encara ara per polítics interessats.

I penso que així estem, castellans i catalans amb el nostre ADN històric i el país invertebrat, contínuament canviant pels moviments migratoris de sempre, en aquesta terra de trànsit mediterrani. No hem de defallir en la nostra identitat ni impacientar-nos si les noves generacions senten altres identitats. Si ells ens "conlleven" nosaltres resistirem. Només cal esperar que aquesta equació es mantingui i no ens deixem entabanar falsament.



dilluns, 17 de març del 2025

I ara toca l'ensenyament



 Aquest dimecres dia 12, s'ha estrenat a TV3 "Històries de l'escola" dels creadors de "històries de la primària"; s'hi endevina el mateix objectiu social-polític. El capítol d'estrena representa l'activitat d'un Institut d'ESO durant una setmana. 

Comença el dilluns amb un conflicte dins l'aula a causa d'un insult dirigit a una alumna a qui un grup la classifica de "puta", la qual cosa provoca un malestar emocional que dita alumna no pot elaborar, se sent incapaç i la seva actitud repercuteix en la dinàmica de la classe. Aquest fet obliga al docent a reaccionar i serà el motiu que farà de marc argumental del capítol.

Es mostra la manera com l'equip docent del Centre i els diversos professionals gestionen aquesta qüestió: trobades amb alumnes, xerrades individuals per conèixer què en pensen del fet, i la valoració social que en fan, si són conscients o no, del perjudici que comporta a la víctima... També es mostren converses entre els diversos professionals afectats pel tema.

De forma resumida podria dir que l'alumnat mostra variabilitat entre els qui ho valoren com un joc normal de relació entre ells, els que diuen no estar interessats perquè ells no hi participen, els que no li donen importància, els que difícilment responen o no ho fan en absolut amb cara de pòquer o potser amb un somriure per sota el nas. Cap autocrítica espontània si no son interpel·lats directament.

I el professorat manifestant la poca formació que tenen per afrontar aquests problemes, que si protocol amunt o protocol avall, que ells el que volen és impartir l'assignatura que els hi correspon i no poden, de la dificultat que tenen per introduir criteris de bon comportament social entre els alumnes, i que en l'argumentació educativa, han de passar de puntetes de dir segons què per no ferir criteris culturals que podrien interpretar-se com adoctrinament ideològic, perquè tot els pensaments són vàlids, que l'ambient d'indisciplina els supera i els hi provoca ansietat i també estat depressiu.

Finalment, l'equip docent, diagnostica que tots els alumnes porten una motxilla emocional, (origen del qual confessen ignorar) i que podria estar en la base del conflicte, per la qual cosa opten per recomanar que els alumnes facin una redacció exposant com viuen el conflicte des del punt de vista de les seves emocions.

Exposat això, l'ambient del Centre que descriu el capítol, és certament asfixiant, un campi qui pugui, sense criteris educatius clars, que afecten el rendiment escolar i la salut mental d'alumnes i també dels professors, els quals senten no rebre el respecte que els hi és propi, ni reben el suport ni orientació de les autoritats acadèmiques en un entorn de canvi constant del model educatiu, excessivament burocratitzat i que esdevé tossudament no reeixit. 

Es veu clar que no hi ha disciplina ni esperit d'aprenentatge, que els estudiants no estudien com es pot comprovar per les successives proves de qualitat, que el docent no pot ensenyar la seva matèria com és el seu desig i vocació, com mostren les estadístiques de baixes per afectació de la salut mental i abandonament de la professió. 

Queden moltes preguntes a l'aire que potser s'aniran exposant en els següents capítols: qui mana en els Instituts?, com s'implementen les normes de convivència que són la base de la convivència en la comunitat?, qui serà capaç de posar el picarol al gat?, maduraran els joves, actualment enjogassats amb la incomunicació digital?, com s'arribarà a la conscienciació de la tragèdia?

Si les noves generacions evolucionen de la manera dita, el futur de la nostra comunitat serà molt trist i compromès. Potser molts seran temptats a votar moviments autoritaris que posin ordre al caos. No es veu a l'horitzó cap moviment democràtic amb idees clares per recuperar l'esperit emprenedor, positiu, compromès amb el progrés humà, només es veuen famílies o grups interessats en el propi enriquiment, obviant l'abús en l'explotació dels recursos naturals.

diumenge, 11 d’agost del 2024

Han estat unes taules del joc d'escacs? (vuit d'agost de 2024)

 


Els observadors externs del taulell ens pensàvem que s'iniciava aquell joc del gat i el ratolí. Així ens ho feia pensar la disposició de les peces del joc. Iniciats els moviments, aviat el joc adquirí els colors del Wally i el seu motiu, on està Wally? Una mirada més atenta per escatir allò que havia passat i com ha quedat tot plegat, ens il·lumina que, possiblement, hem estat testimonis d'un imaginari joc d'escacs amb taules com a final, un final encara no ubicat en el temps.

El Campionat estava distribuït en diversos taulells i ara hem contemplat el corresponent a l'enfrontament de jugadors del mateix club. Això sempre esdevé problemàtic: ens hem de fer mal? ens hem de repartir els punts? que guanyi el millor? fem de manera que qui surti beneficiat sigui el club? Possiblement entre els organitzadors del Campionat n'hi hagi algú que vol endur-se el trofeu, peti qui peti, i no li importi la manera ni les conseqüències de les seves actuacions, no estalviant-se recursos ni evitar fer-se trampes al solitari. 

Quan s'acaba una partida, els jugadors acostumen a fer una anàlisi de la mateixa, què ha passat? com ha passat? moviments equivocats? moments àlgids que comprometen el resultats? es podia haver evitat? resultat final?

Les blanques ho tenien ben organitzat per capturar el rei negre, dominaven el taulell amb les peces ofensives estratègicament ben col·locades per la fi buscada, alhora que tenien ben defensat el seu rei en el seu enroc, al lloc adient de les caselles del seu camp.

Les negres van provar una jugada agosarada del seu rei, protegit per un mur de peons, en camp contrari, mentre alfils i cavalls es mantenien a l'expectativa esperant el moment oportú per intervenir. 

La munió de peces blanques impedien l'avançament de la jugada proposada, per la qual cosa el rei negre optà per un enroc forçat, amb conseqüència de sacrifici de peons però provocant un resultat de taules: ambdós reis aconseguien el seu propòsit, el blanc mantenia la seva autoritat damunt les caselles, i el negre evità que l'organitzador del Campionat exhibís cap trofeu, confiant que la competició no s'ha acabat, atès que hi ha altres taulells de confrontació i que de moment, els jugadors no se n'han aixecat

I, ben cert, la Competició no ha acabat.


dilluns, 27 de novembre del 2023

El Mite de LILIT

 Hom sap que les cultures i les civilitzacions basen els seus orígens ens uns relats mítics per cercar sentit i transcendència a la seva pròpia existència. També hom sap que en el relat mític s'inclou des d'una creació poètica a llegendes, on s'hi barregen històries humanes i personatges divins o sobrenaturals, que provoquen l'efecte que el relator busca, explicar una realitat, intuir l'origen de les coses, defensar una idea, crear una opinió i també una identitat col·lectiva. 

Molts d'aquest relats provenen de tradicions orals desenvolupades en el neolític de la Humanitat quan no existia l'escriptura i després, amb el seu desenvolupament, poder ser documentades en pedra o pergamí, possiblement ja en l'època del bronze o posterior. La majoria tracten de l'origen de l'univers i de la vida, generats per divinitats creadores, sense oblidar les nissagues entre divins i humans.

La Bíblia documenta una d'aquestes tradicions que emmarca la cultura semítica i que nosaltres heretàrem per la via judaic-cristiana-romana. 

Llegim a l'inici del Gènesi que al sisè dia de la creació, Déu decidí crear la humanitat a la seva imatge i semblança, creant-los home i dona, en un mateix acte creatiu i al mateix temps, abans de descansar. En això volem fer peu fort.

Posteriorment quan es parla del paradís, ens presenten el primer home sol, sense parella, i quan es queixa, Déu l'adorm, li extreu una costella i amb ella crea la dona, en despertar-se diu allò tradicional de: "això sí que ja és os dels meu ossos i carn de la meva carn". És com dient, allò d'abans no ho era.

I què era allò d'abans?: la dona creada a l'uníson que el primer home? Trobem la resposta en una altra tradició semítica que identifica com a primera dona d'Adam a Lilit, la creada al mateix moment, i no pas Eva . Ella s'alliberà del primer home perquè la sotmetia a la seva autoritat i no la tractava de igual a igual, com igual fou la seva creació. Fugí esperitada del paradís patriarcal.

El moviment femení l'ha adoptada com a símbol de la lluita per la llibertat i igualtat amb el baró, mentre que Eva representa la submissió i el sexe secundari o auxiliar. Aquesta darrera idea prevaldrà històricament i condicionarà el model de dona que la nostra societat ha desenvolupat i que ara, després de mil·lennis, hi ha la voluntat de canviar i posar-hi remei.

Malgrat l'aparent oblit del tema, el patriarcat s'oposà des de sempre a Lilit, posicionant-la i relacionant-la, ja en temps babilònic, com una deïtat demoníaca,  amb activitat sexual depredadora nocturna aprofitant-se de l'home mentre dormia, satànicament alada amb símbols com les òlibes, animals de la nit. Sempre, la dona com foment del pecat i origen dels mals del món, que només pot ser aturada amb un control permanent del baró sobre ella, que la considera un ser inferior.

Llegim en la primera carta de Pau de Tars als corintis: "vull que sapigueu que el cap de tot baró és Crist i el cap de la dona és el baró... que tota dona que prega o profetitza descobert el seu cap, deshonora el seu cap". Aquestes paraules són per respondre a la qüestió de si les dones poden anar sense vel a les reunions comunitàries, alhora també argumenta fent esment al mite bíblic de la creació femenina, "El baró no s'ha de cobrir el cap perquè és imatge i glòria de Déu, però la dona és glòria del baró... no fou creat el baró per a la dona sinó la dona per a el baró". Lús del vel, doncs, no és una qüestió d'identificació cultural, sinó d'anulació intel·lectual de la dona.

Això ha impregnat l'inconscient col·lectiu de la nostra civilització occidental (i també l'oriental), i per alguns explica la crònica violència de l'home sobre la dona, quan aquesta no es sotmet a la voluntat del baró. La tradició religiosa és un important factor de manteniment del conflicte, que cal corregir.

La tasca és enorme atès el pes històric, mil·lenari amb que aquesta ideologia impregna  l'inconscient de molts barons i potser també dones. Però ho tenim clar, i la Llei i el Codi Penal hi han d'ajudar a més de l'educació.

Vull acabar aquest post amb la primera estrofa d'un poema que la mare recitava quan arribaven a les seves oïdes notícies de maltractes entre parelles. La seva autora, una poetessa mexicana del segle XVII, que, sense vocació religiosa, s'internà voluntàriament en un convent en busca de protecció: Sor Juana Inés de la Cruz:

HOMBRES NECIOS QUE ACUSÁIS

Hombres necios que acusáis
a la mujer sin razón
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis
...






diumenge, 18 de juny del 2023

MEMÒRIA HISTÒRICA

 


D'un temps ençà ens arriben notícies de destrucció de monuments, obres escultòriques i altres elements urbanístics, datats en el període del franquisme, com si volguéssim esborrar aquesta realitat viscuda dramàticament per molts de nosaltres. Però no únicament d'aquest temps històric, sinó també d'altres, poc edificants des de l'actual punt de vista. Sóc dels que pensen que aquest temps passat cal que quedi ben viu en la consciència col·lectiva per tot el que suposà, per bé o per mal. El revisionisme permanent em recorda 1984 de George Orwell.

És cert que moltes vegades aquestes obres foren executades per a exaltació del passat Règim o per lloa del mateix cabdill o dels personatges representants d'una època o d'activitats poc ètiques de les quals la societat actual s'avergonyeix o s'ignora l'origen, com molts personatges que donen nom a carrers. Al meu parer, tots aquestes restes del passat s'haurien de contextualitzar, amb una informació objectiva i no pas eliminar-les de l'entorn. Així entenc la memòria històrica.


Alhora caldria revelar, posar en evidència allò que es va amagar en temps d'obscurantisme polític. La gent  hauria de tenir a l'abast visual totes les evidències del passat en l'entorn de la comunitat i no haver d'anar a museus o exposicions per conèixer-lo, sinó tenir-lo a primera mà, en el propi ambient viu. Entendre i no oblidar el passat llunyà o recent, ens pot evitar de caure en els mateixos paranys que ens presenta la vida política. 


dimarts, 4 d’abril del 2023

"LO CLOT DEL DIMONI"

El Mascançà segons Joan Yeguas
E
strenem la primavera i hom està preocupat per la incertesa de les pluges. L'actual cicle de sequera immers en el canvi climàtic que patim, no afecta tots els territoris de la mateixa manera. N'hi ha on, des de sempre, la pluviositat ha estat escassa així com la poca ufanositat del paisatge i la migradesa  de paisanatge. Terres seques i poc productives com aquesta de l'antic Mascançà en la Catalunya Nova on visc. Ha estat l'esforç de l'home i les obres públiques el que ho ha canviat de soca-rel, però la geografia i les seves característiques es mantenen.


Aquest territori que agafa bona part de l'actual comarca del Pla d'Urgell, part de l'Urgell i s'apropa a la Noguera, havia estat una zona hostil i dura per a la vida humana, terra seca de matolls, molt poc productiva ramadera i agricolament, allunyada dels rius Sió i Corb, tant és així que popularment rebia el malnom de "lo clot del dimoni". Alguns estanys hi eren presents com el trobat a la ciutat ilergeta (possiblement Atanagrum) del Molí de l'Espígol a Tornabous com també el de Ivars, que fou dessecat durant uns anys per ser origen d'epidèmies de paludisme.


Terra de poca densitat poblacional però també terra de pas. Per ací varen passar les tropes cartagineses en el seu camí cap a Roma, durant la segona guerra púnica ( 218 a.C ). Ens podem imaginar els elefants i tots aquells soldats travessant la zona? i també acampant?. Els estudis arqueològics han trobat moneda cartaginesa a Sant Pere d'Anglesola i al Coscollar de Bellpuig, unes monedes que es veuen bastant gastades per l'ús, cosa que pot fer pensar en uns intercanvis comercials. 

En relació amb l'escassetat d'aigua, el territori de Bellpuig , va anar a buscar-la al riu Corb mitjançant una sèquia que sortia de Sant Martí per on transcorre el riu i que porta el nom de molinal perquè donava aigua als molins construïts al llarg del trajecte



Trobem tocant a Bellpuig, el Molí Vell, actualment remodelat per usar-lo com espai municipal d'interpretació del usos del aigua. Es conserva part de la seva estructura medieval, com torre de defensa i elements defensius de la porta d'entrada


L'interior està tot reformat a fi d'adequar-lo al nou ús turístic-informatiu.

A l'exterior un cartell informatiu, explica la seva estructura original, així com funcionava. En realitat estava construït com dos molins, un superior i l'altre inferior.







Més lluny, a més de un kilòmetre, i ja en l'actual camí de Sant Martí, antiga sèquia, trobem les restes del Molí Nou o molí del Senyor, que encara conserva la seva estructura base amb el canal de sortida de l'aigua en el sentit de Bellpuig.


També a prop, a uns cent metres direcció Sant Martí s'hi troba el Molí del Canonge, actualment una masia en ús. És la casa que es veu al fons de la fotografia, feta des de les restes del Molí Nou on pot apreciar-se l'actual camí esmentat, que segurament segueix el trajecte de l'antiga sèquia.

Si seguíssim el camí, aniríem trobant restes d'altres molins, ...molí del Tona, ... fins arribar al Molí de l'Horta que es troba entre les poblacions de Sant Martí i Maldà




La construcció del Canal d'Urgell ho va canviar tot, fent de regadiu bona part d'aquestes terres, transformant lo Clot del Dimoni amb el que ara és, El Pla d'Urgell i l'Urgell. La única cosa que no ha canviat són les condicions climàtiques


dilluns, 12 de desembre del 2022

El Cap d'Estació

No en fa pas tants d'anys que per donar sortida del tren d'una estació era imprescindible el vist i plau d'aquest funcionari que, proveït de barret i banderí vermell, a més d'un xiulet, ho autoritzava.

Dic això després d'haver llegit el trist accident causat per haver donat encalç un comboi aturat al'estació de Moncada i Reixac per un altre que justament hi entrava. Totes les informacions indiquen la manca de tecnologia per advertir al conductor circulant la presència del tren aturat, el qual només tenia la seva vista per adonar-se'n del fet.

Recordem amb afecte aquell funcionari que, després d'assegurar-se que l'estació propera estava lliure, donava sortida al comboi aturat, alhora que comunicava el fet al cap d'estació precedent. Procediment molt més lent, però possiblement segur si no fallaven les comunicacions telefòniques.

No podem més que denunciar el mal funcionament i manca de recursos de les línies que passen per Manresa: Lleida-Manresa- Barcelona; Vic- Manresa- Barcelona, massa vegades surten com protagonistes en les pàgines dels fets casuals. 

Vergonyós.