Han estat unes taules del joc d'escacs? (vuit d'agost de 2024)

 

Els observadors externs del taulell ens pensàvem que s'iniciava aquell joc del gat i el ratolí. Així ens ho feia pensar la disposició de les peces del joc. Iniciats els moviments, aviat el joc adquirí els colors del Wally i el seu motiu, on està Wally? Una mirada més atenta per escatir allò que havia passat i com ha quedat tot plegat, ens il·lumina que, possiblement, hem estat testimonis d'un imaginari joc d'escacs amb taules com a final, un final encara no ubicat en el temps.

El Campionat estava distribuït en diversos taulells i ara hem contemplat el corresponent a l'enfrontament de jugadors del mateix club. Això sempre esdevé problemàtic: ens hem de fer mal? ens hem de repartir els punts? que guanyi el millor? fem de manera que qui surti beneficiat sigui el club? Possiblement entre els organitzadors del Campionat n'hi hagi algú que vol endur-se el trofeu, peti qui peti, i no li importi la manera ni les conseqüències de les seves actuacions, no estalviant-se recursos ni evitar fer-se trampes al solitari. 

Quan s'acaba una partida, els jugadors acostumen a fer una anàlisi de la mateixa, què ha passat? com ha passat? moviments equivocats? moments àlgids que comprometen el resultats? es podia haver evitat? resultat final?

Les blanques ho tenien ben organitzat per capturar el rei negre, dominaven el taulell amb les peces ofensives estratègicament ben col·locades per la fi buscada, alhora que tenien ben defensat el seu rei en el seu enroc, al lloc adient de les caselles del seu camp.

Les negres van provar una jugada agosarada del seu rei, protegit per un mur de peons, en camp contrari, mentre alfils i cavalls es mantenien a l'expectativa esperant el moment oportú per intervenir. 

La munió de peces blanques impedien l'avançament de la jugada proposada, per la qual cosa el rei negre optà per un enroc forçat, amb conseqüència de sacrifici de peons però provocant un resultat de taules: ambdós reis aconseguien el seu propòsit, el blanc mantenia la seva autoritat damunt les caselles, i el negre evità que l'organitzador del Campionat exhibís cap trofeu, confiant que la competició no s'ha acabat, atès que hi ha altres taulells de confrontació i que de moment, els jugadors no se n'han aixecat

I, ben cert, la Competició no ha acabat.

El Mite de LILIT

 Hom sap que les cultures i les civilitzacions basen els seus orígens ens uns relats mítics per cercar sentit i transcendència a la seva pròpia existència. També hom sap que en el relat mític s'inclou des d'una creació poètica a llegendes, on s'hi barregen històries humanes i personatges divins o sobrenaturals, que provoquen l'efecte que el relator busca, explicar una realitat, intuir l'origen de les coses, defensar una idea, crear una opinió i també una identitat col·lectiva. 

Molts d'aquest relats provenen de tradicions orals desenvolupades en el neolític de la Humanitat quan no existia l'escriptura i després, amb el seu desenvolupament, poder ser documentades en pedra o pergamí, possiblement ja en l'època del bronze o posterior. La majoria tracten de l'origen de l'univers i de la vida, generats per divinitats creadores, sense oblidar les nissagues entre divins i humans.

La Bíblia documenta una d'aquestes tradicions que emmarca la cultura semítica i que nosaltres heretàrem per la via judaic-cristiana-romana. 

Llegim a l'inici del Gènesi que al sisè dia de la creació, Déu decidí crear la humanitat a la seva imatge i semblança, creant-los home i dona, en un mateix acte creatiu i al mateix temps, abans de descansar. En això volem fer peu fort.

Posteriorment quan es parla del paradís, ens presenten el primer home sol, sense parella, i quan es queixa, Déu l'adorm, li extreu una costella i amb ella crea la dona, en despertar-se diu allò tradicional de: "això sí que ja és os dels meu ossos i carn de la meva carn". És com dient, allò d'abans no ho era.

I què era allò d'abans?: la dona creada a l'uníson que el primer home? Trobem la resposta en una altra tradició semítica que identifica com a primera dona d'Adam a Lilit, la creada al mateix moment, i no pas Eva . Ella s'alliberà del primer home perquè la sotmetia a la seva autoritat i no la tractava de igual a igual, com igual fou la seva creació. Fugí esperitada del paradís patriarcal.

El moviment femení l'ha adoptada com a símbol de la lluita per la llibertat i igualtat amb el baró, mentre que Eva representa la submissió i el sexe secundari o auxiliar. Aquesta darrera idea prevaldrà històricament i condicionarà el model de dona que la nostra societat ha desenvolupat i que ara, després de mil·lennis, hi ha la voluntat de canviar i posar-hi remei.

Malgrat l'aparent oblit del tema, el patriarcat s'oposà des de sempre a Lilit, posicionant-la i relacionant-la, ja en temps babilònic, com una deïtat demoníaca,  amb activitat sexual depredadora nocturna aprofitant-se de l'home mentre dormia, satànicament alada amb símbols com les òlibes, animals de la nit. Sempre, la dona com foment del pecat i origen dels mals del món, que només pot ser aturada amb un control permanent del baró sobre ella, que la considera un ser inferior.

Llegim en la primera carta de Pau de Tars als corintis: "vull que sapigueu que el cap de tot baró és Crist i el cap de la dona és el baró... que tota dona que prega o profetitza descobert el seu cap, deshonora el seu cap". Aquestes paraules són per respondre a la qüestió de si les dones poden anar sense vel a les reunions comunitàries, alhora també argumenta fent esment al mite bíblic de la creació femenina, "El baró no s'ha de cobrir el cap perquè és imatge i glòria de Déu, però la dona és glòria del baró... no fou creat el baró per a la dona sinó la dona per a el baró". Lús del vel, doncs, no és una qüestió d'identificació cultural, sinó d'anulació intel·lectual de la dona.

Això ha impregnat l'inconscient col·lectiu de la nostra civilització occidental (i també l'oriental), i per alguns explica la crònica violència de l'home sobre la dona, quan aquesta no es sotmet a la voluntat del baró. La tradició religiosa és un important factor de manteniment del conflicte, que cal corregir.

La tasca és enorme atès el pes històric, mil·lenari amb que aquesta ideologia impregna  l'inconscient de molts barons i potser també dones. Però ho tenim clar, i la Llei i el Codi Penal hi han d'ajudar a més de l'educació.

Vull acabar aquest post amb la primera estrofa d'un poema que la mare recitava quan arribaven a les seves oïdes notícies de maltractes entre parelles. La seva autora, una poetessa mexicana del segle XVII, que, sense vocació religiosa, s'internà voluntàriament en un convent en busca de protecció: Sor Juana Inés de la Cruz:

HOMBRES NECIOS QUE ACUSÁIS

Hombres necios que acusáis

a la mujer sin razón

sin ver que sois la ocasión

de lo mismo que culpáis

...

MEMÒRIA HISTÒRICA

 

D'un temps ençà ens arriben notícies de destrucció de monuments, obres escultòriques i altres elements urbanístics, datats en el període del franquisme, com si volguéssim esborrar aquesta realitat viscuda dramàticament per molts de nosaltres. Però no únicament d'aquest temps històric, sinó també d'altres, poc edificants des de l'actual punt de vista. Sóc dels que pensen que aquest temps passat cal que quedi ben viu en la consciència col·lectiva per tot el que suposà, per bé o per mal. El revisionisme permanent em recorda 1984 de George Orwell.

És cert que moltes vegades aquestes obres foren executades per a exaltació del passat Règim o per lloa del mateix cabdill o dels personatges representants d'una època o d'activitats poc ètiques de les quals la societat actual s'avergonyeix o s'ignora l'origen, com molts personatges que donen nom a carrers. Al meu parer, tots aquestes restes del passat s'haurien de contextualitzar, amb una informació objectiva i no pas eliminar-les de l'entorn. Així entenc la memòria històrica.

Alhora caldria revelar, posar en evidència allò que es va amagar en temps d'obscurantisme polític. La gent  hauria de tenir a l'abast visual totes les evidències del passat en l'entorn de la comunitat i no haver d'anar a museus o exposicions per conèixer-lo, sinó tenir-lo a primera mà, en el propi ambient viu. Entendre i no oblidar el passat llunyà o recent, ens pot evitar de caure en els mateixos paranys que ens presenta la vida política. 

"LO CLOT DEL DIMONI"

El Mascançà segons Joan Yeguas

Estrenem la primavera i hom està preocupat per la incertesa de les pluges. L'actual cicle de sequera immers en el canvi climàtic que patim, no afecta tots els territoris de la mateixa manera. N'hi ha on, des de sempre, la pluviositat ha estat escassa així com la poca ufanositat del paisatge i la migradesa  de paisanatge. Terres seques i poc productives com aquesta de l'antic Mascançà en la Catalunya Nova on visc. Ha estat l'esforç de l'home i les obres públiques el que ho ha canviat de soca-rel, però la geografia i les seves característiques es mantenen.

Aquest territori que agafa bona part de l'actual comarca del Pla d'Urgell, part de l'Urgell i s'apropa a la Noguera, havia estat una zona hostil i dura per a la vida humana, terra seca de matolls, molt poc productiva ramadera i agricolament, allunyada dels rius Sió i Corb, tant és així que popularment rebia el malnom de "lo clot del dimoni". Alguns estanys hi eren presents com el trobat a la ciutat ilergeta (possiblement Atanagrum) del Molí de l'Espígol a Tornabous com també el de Ivars, que fou dessecat durant uns anys per ser origen d'epidèmies de paludisme.

Terra de poca densitat poblacional però també terra de pas. Per ací varen passar les tropes cartagineses en el seu camí cap a Roma, durant la segona guerra púnica ( 218 a.C ). Ens podem imaginar els elefants i tots aquells soldats travessant la zona? i també acampant?. Els estudis arqueològics han trobat moneda cartaginesa a Sant Pere d'Anglesola i al Coscollar de Bellpuig, unes monedes que es veuen bastant gastades per l'ús, cosa que pot fer pensar en uns intercanvis comercials. 

En relació amb l'escassetat d'aigua, el territori de Bellpuig , va anar a buscar-la al riu Corb mitjançant una sèquia que sortia de Sant Martí per on transcorre el riu i que porta el nom de molinal perquè donava aigua als molins construïts al llarg del trajecte

Trobem tocant a Bellpuig, el Molí Vell, actualment remodelat per usar-lo com espai municipal d'interpretació del usos del aigua. Es conserva part de la seva estructura medieval, com torre de defensa i elements defensius de la porta d'entrada

L'interior està tot reformat a fi d'adequar-lo al nou ús turístic-informatiu.

A l'exterior un cartell informatiu, explica la seva estructura original, així com funcionava. En realitat estava construït com dos molins, un superior i l'altre inferior.

Més lluny, a més de un kilòmetre, i ja en l'actual camí de Sant Martí, antiga sèquia, trobem les restes del Molí Nou o molí del Senyor, que encara conserva la seva estructura base amb el canal de sortida de l'aigua en el sentit de Bellpuig.

També a prop, a uns cent metres direcció Sant Martí s'hi troba el Molí del Canonge, actualment una masia en ús. És la casa que es veu al fons de la fotografia, feta des de les restes del Molí Nou on pot apreciar-se l'actual camí esmentat, que segurament segueix el trajecte de l'antiga sèquia.

Si seguíssim el camí, aniríem trobant restes d'altres molins, ...molí del Tona, ... fins arribar al Molí de l'Horta que es troba entre les poblacions de Sant Martí i Maldà

La construcció del Canal d'Urgell ho va canviar tot, fent de regadiu bona part d'aquestes terres, transformant lo Clot del Dimoni amb el que ara és, El Pla d'Urgell i l'Urgell. La única cosa que no ha canviat són les condicions climàtiques

El Cap d'Estació

No en fa pas tants d'anys que per donar sortida del tren d'una estació era imprescindible el vist i plau d'aquest funcionari que, proveït de barret i banderí vermell, a més d'un xiulet, ho autoritzava.

Dic això després d'haver llegit el trist accident causat per haver donat encalç un comboi aturat al'estació de Moncada i Reixac per un altre que justament hi entrava. Totes les informacions indiquen la manca de tecnologia per advertir al conductor circulant la presència del tren aturat, el qual només tenia la seva vista per adonar-se'n del fet.

Recordem amb afecte aquell funcionari que, després d'assegurar-se que l'estació propera estava lliure, donava sortida al comboi aturat, alhora que comunicava el fet al cap d'estació precedent. Procediment molt més lent, però possiblement segur si no fallaven les comunicacions telefòniques.

No podem més que denunciar el mal funcionament i manca de recursos de les línies que passen per Manresa: Lleida-Manresa- Barcelona; Vic- Manresa- Barcelona, massa vegades surten com protagonistes en les pàgines dels fets casuals. 

Vergonyós.

 

JURAMENTS I PROMESES

 Recentment ha saltat a la premsa que, diputats del parlament del Quebec, s'han negat a jurar fidelitat al nou rei del Regne Unit, en Charles III, amb la qual cosa no se'ls hi ha reconegut la condició de Diputat.

Venim d'un moment i també d'una sentència europea anomenada "doctrina Junqueres" que, davant la manca de jurament de fidelitat a la constitució d'un Estat membre, ha prevalgut el principi democràtic de representativitat pel vot popular, en el reconeixement de la legitimitat a l'escó d'eurodiputat.

Moltes són les situacions, en les Institucions públiques, en les que es requereix el ritual de Jurament/Promesa, per l'obtenció del càrrec públic, com a funcionari o representant polític, essent les formes ben diverses. Hom s'inventa fórmules verbals per esquivar, amb més o menys fortuna, el jurament directe que exigeix l'autoritat legal, la qual cosa ens porta a deduir que aquesta manera d'actuar està en crisi i/o agonia, però encara ben present arreu del món.

També l'escenari és divers, poden haver-hi texts legals (llibres de constitucions) o religiosos (crucifixos en països de tradició cristiana, bíblies o evangelis), i sempre davant la presència de les autoritats ja constituïdes, a les que s'expressa la fidelitat. Jurar o prometre depèn de la consciència religiosa del pretendent, ambdues maneres serveixen per obtenir al mateix fi.

Que aquest costum és ineficaç es demostra per les repetides destitucions del càrrec argumentant "manca de confiança", únicament possible, per pura lògica, si s'ha faltat al jurament o promesa, però ningú no ho diu això.  Quan la causa és per incapacitat manifesta de l'actuant, la fórmula és crisi de gabinet i/o remodelació de la institució.

Perquè doncs el manteniment ritual?. Només hi sé veure una explicació psicològica. Tot el ritual, cerimònia, declamació en veu alta, presència d'autoritats... implica una forta impressió anímica que porta a l'actuant, a una auto identificació amb el seu compromís, i a una auto-censura en cas d'incompliment, amb fortes càrregues de culpabilitat i l'estigma de traïció. Una imposició més per mostrar que la legitimació va de dalt a baix.

Ens manca encara sentit democràtic i ens sobra mitificació de l'autoritat, no sé si conscientment o inconscient. Són molts segles d'acceptació que l'autoritat és d'origen diví, i malgrat declaracions de sobirania popular en els texts legals, la realitat és la que és.

Esperem que algun dia, aquest costum que ens arriba des de la nit de la Història, sigui substituït totalment pel principi democràtic de cessió temporal a determinades persones, de la funció d'autoritat sobre la comunitat.

FOC I LLUM: SANT JOAN

 És la festa de la llum allò que defineix aquesta diada. El foc nou i el foc vell. La renaixença de l'astre solar. El retrocés de les tenebres. L'allunyament de la mort. La vida que esclata.

Diverses tradicions culturals al llarg de la vida de la humanitat, han donat la seva versió al moment del solstici d'estiu, oferint una interpretació màgica, o transcendental. El món celta ens ofereix construccions megalítiques jugant amb la posició solar. La civilització egípcia també en fa referència. La tradició cristiana/catòlica situa en Joan el Baptista el protagonisme de la festa, aquell que batejà a Jesús de Natzaret com a nova llum, hereu del terrible Iavhè de veu tronant, transformat en pacífic anyell de veu amorosa. No deixa de ser el passi de llum a la llum.      

Allò que no entenc és la seva associació amb el soroll dels petards en la tradició catalana. Potser una manera d'espantar la foscor? Potser una influència del País Valencià i la seva sorollosa alegria?

Us deixo amb la cançó de Serrat i la tradició de les fogueres.