dimecres, 26 de març del 2025

Competències, delegació? increment de la sobirania?, no rucs, gestió de la misèria!


Permanentment l'Estat usa paraules com traspàs, cessió, delegació de competències per respondre a les demandes de la Generalitat de Catalunya que vol dotar-se de major capacitat de gestió en determinats serveis públics sense modificar ni Constitució ni Estatut, i es fa d'aquella manera que l'autonomia receptora, creu que se li incrementa la seva sobirania, i aquesta pot vendre als ciutadans que així és, més enllà de la realitat.

Com sempre el joc de la confusió, útil pel bàndol estatal com pel autonòmic. Els gats vells de la política somriuen per sota el nas mentre els mitjans de comunicació tenen tema per articles i reportatges i marejar la perdiu.

El govern espanyol mai no cedirà cap servei públic que pugui significar cap reconeixement de sobirania a Catalunya. Sigui la dreta, l'esquerra o el centre qui governa, tenen en compte la doctrina d'aquell filòsof  metafísic de fama internacional, Ortega y Gasset, que definí Espanya com la obra històrica de Castella i que és nació per ser una unitat de destí en allò universal. Ja en la seva intervenció al Parlament espanyol, en la discussió de l'estatut d'autonomia de Catalunya del 1932, defensà que qualsevol cessió de competències  s'hauria de fer sense cap reconeixement de sobirania, que l'Estat sempre es reservés la retroacció de la competència, ara et dono això, ara ho recupero. No ens deixem enganyar per cap cant de sirena de partits monàrquics o d'alguns partits catalans.

Si us hi fixeu, la idea es manté en la Constitució del 78, inclús les competències exclusives reconegudes en l'actual estatut, tenen a nivell estatal una estructura de control: Alta inspecció en ensenyament, Ministeri de cultura, Ministeri de salut pública, Ministeri d'interior. I si tot això pugui fallar en algun moment, queda el famós article 155.

I si us hi seguiu fixant, el simple traspàs de competències de rodalies seguirà sota la direcció de Renfe i Adif, i que la encara futura empresa pública mixta de gestió, restarà subordinada a Renfe. 

Acabaré dient que la doctrina d'Ortega no va néixer per generació espontània, sinó que recull l'esperit ancestral de Castella passat per l'obrador de la seva cuina i forn biogràfic. Ramon Muntaner en les seves cròniques  diu del rei de Castella Alfons, gendre de Jaume I i cunyat de Pere el Gran, que el seu gran desig era esdevenir algun dia emperador d'Espanya, i segurament aquest sentiment mantingut, es transmeté a l'inconscient col·lectiu castellà.

Amb aquest antecedent, Ortega, que visqué en la seva adolescència la crisi d'identitat de la generació de 98, i la pregunta de què és Espanya, recollí aquest sentiment, i va desenvolupar en la seva maduresa la seva doctrina sobre la Nació espanyola, la va veure invertebrada i un dels seus factors incòmodes era el nacionalisme particular dels catalans, que al ser incombustible, irresoluble, s'hi havia de conviure, i va desenvolupar la seva doctrina de la "conllevància", tant repetida encara ara per polítics interessats.

I penso que així estem, castellans i catalans amb el nostre ADN històric i el país invertebrat, contínuament canviant pels moviments migratoris de sempre, en aquesta terra de trànsit mediterrani. No hem de defallir en la nostra identitat ni impacientar-nos si les noves generacions senten altres identitats. Si ells ens "conlleven" nosaltres resistirem. Només cal esperar que aquesta equació es mantingui i no ens deixem entabanar falsament.



dilluns, 17 de març del 2025

I ara toca l'ensenyament



 Aquest dimecres dia 12, s'ha estrenat a TV3 "Històries de l'escola" dels creadors de "històries de la primària"; s'hi endevina el mateix objectiu social-polític. El capítol d'estrena representa l'activitat d'un Institut d'ESO durant una setmana. 

Comença el dilluns amb un conflicte dins l'aula a causa d'un insult dirigit a una alumna a qui un grup la classifica de "puta", la qual cosa provoca un malestar emocional que dita alumna no pot elaborar, se sent incapaç i la seva actitud repercuteix en la dinàmica de la classe. Aquest fet obliga al docent a reaccionar i serà el motiu que farà de marc argumental del capítol.

Es mostra la manera com l'equip docent del Centre i els diversos professionals gestionen aquesta qüestió: trobades amb alumnes, xerrades individuals per conèixer què en pensen del fet, i la valoració social que en fan, si són conscients o no, del perjudici que comporta a la víctima... També es mostren converses entre els diversos professionals afectats pel tema.

De forma resumida podria dir que l'alumnat mostra variabilitat entre els qui ho valoren com un joc normal de relació entre ells, els que diuen no estar interessats perquè ells no hi participen, els que no li donen importància, els que difícilment responen o no ho fan en absolut amb cara de pòquer o potser amb un somriure per sota el nas. Cap autocrítica espontània si no son interpel·lats directament.

I el professorat manifestant la poca formació que tenen per afrontar aquests problemes, que si protocol amunt o protocol avall, que ells el que volen és impartir l'assignatura que els hi correspon i no poden, de la dificultat que tenen per introduir criteris de bon comportament social entre els alumnes, i que en l'argumentació educativa, han de passar de puntetes de dir segons què per no ferir criteris culturals que podrien interpretar-se com adoctrinament ideològic, perquè tot els pensaments són vàlids, que l'ambient d'indisciplina els supera i els hi provoca ansietat i també estat depressiu.

Finalment, l'equip docent, diagnostica que tots els alumnes porten una motxilla emocional, (origen del qual confessen ignorar) i que podria estar en la base del conflicte, per la qual cosa opten per recomanar que els alumnes facin una redacció exposant com viuen el conflicte des del punt de vista de les seves emocions.

Exposat això, l'ambient del Centre que descriu el capítol, és certament asfixiant, un campi qui pugui, sense criteris educatius clars, que afecten el rendiment escolar i la salut mental d'alumnes i també dels professors, els quals senten no rebre el respecte que els hi és propi, ni reben el suport ni orientació de les autoritats acadèmiques en un entorn de canvi constant del model educatiu, excessivament burocratitzat i que esdevé tossudament no reeixit. 

Es veu clar que no hi ha disciplina ni esperit d'aprenentatge, que els estudiants no estudien com es pot comprovar per les successives proves de qualitat, que el docent no pot ensenyar la seva matèria com és el seu desig i vocació, com mostren les estadístiques de baixes per afectació de la salut mental i abandonament de la professió. 

Queden moltes preguntes a l'aire que potser s'aniran exposant en els següents capítols: qui mana en els Instituts?, com s'implementen les normes de convivència que són la base de la convivència en la comunitat?, qui serà capaç de posar el picarol al gat?, maduraran els joves, actualment enjogassats amb la incomunicació digital?, com s'arribarà a la conscienciació de la tragèdia?

Si les noves generacions evolucionen de la manera dita, el futur de la nostra comunitat serà molt trist i compromès. Potser molts seran temptats a votar moviments autoritaris que posin ordre al caos. No es veu a l'horitzó cap moviment democràtic amb idees clares per recuperar l'esperit emprenedor, positiu, compromès amb el progrés humà, només es veuen famílies o grups interessats en el propi enriquiment, obviant l'abús en l'explotació dels recursos naturals.