No s'ho han cregut mai

Suposo que endevinareu que em refereixo a la decisió d'Adolfo Suárez de construir un Estat de les Autonomies, que la millor solució del país sigui el repartiment del poder de decisió a nivell territorial, que el territori hispànic es divideixi entre regions i nacionalitats històriques, totes amb categoria autonòmica i així tots contents i solucionat el problema basc i català.

No, no s'ho han cregut mai.

Així que poden, centralitzen les decisions perquè es malfien de la capacitat de les Autonomies. Potser sí que hi ha Autonomies que només es consideren a sí mateixes i funcionen com administració perifèrica i ni tant sols volen assumir responsabilitats. Ja els hi va bé. Les perjudicades són les de sempre, les històriques, aquelles que foren l'excusa per reformar el territori. I la manera: la declaració de l'estat d'Alarma quan al país apareix un problema general, doncs són incapaços i no confien en un treball coordinat, i així poder revocar i centralitzar les competències.

Això de les competències segueix i va d'acord amb un pensament polític-filosòfic que sintetitzà molt bé, gairebé fa un segle, Ortega y Gasset en el seu discurs sobre l'Estatut d'Autonomia català de la segona República. L'exposo per qui no el tingui present:

"... i conste que autonomía significa en la terminología jurídicopolítica, la cesión de poderes; en principio no importa cuáles ni cuántos, con tal que quede sentado de la manera más clara e inequívoca que ninguno de estos poderes es espontáneo, nacido de sí mismo, que es en suma, soberano, sino que el Estado lo otorga, y el Estado lo retrae y a él reviene..."

No, no s'ho han cregut mai que la sobirania emana del poble.

Malgrat que en la Constitució de 1978 hi consten nacionalitats, aquest concepte no ha estat mai desenvolupat ni aclarit què vol dir ni a quins territoris es pot aplicar i si això significa que en el regne hispànic hi conviuen diverses nacions i si als seus pobles se'ls hi pot aplicar el dret de sobirania. No hem vist debat ideològic, només defenses de postures incomunicades, com les mònades de Leibniz i la por a obrir la caixa de Pandora.

No, no s'ho han cregut mai això de les nacionalitats.

El PSOE es definia, en la seva fundació, com un partit federal. Durant la primera República Espanyola ja van xocar a nivell ideològic i pràctic amb els federalistes catalans (Rovira i Virgili, Valentí Almirall) que mai van trobar en el partit suport en les seves idees. Recentment un socialista català, federalista, de nom Pasqual Maragall, intentà una reforma de l'Estatut d'Autonomia, amb prudents retocs federals. Un "compañero" de partit, Alfonso Guerra, el ribotà de manera ferotge i amb sorna, esborrant aquests retocs. Un tal Rubalcaba va impulsar una Declaració a Granada (2013), simulant una proposta federal.

No, el PSOE no ha cregut mai en una Espanya federal.

Actualment el Gobierno de la Nación i el Govern de la Generalitat diuen que formen governs de coalició amb objectius comuns i coordinats, però cada un dels partits que participen en aquesta experiència, quan s'expliquen públicament, expressen les seves postures individuals defugint aparentment de la lleialtat deguda.

No, no s'han cregut mai els governs de coalició.