dissabte, 17 de desembre de 2016

Diàleg, jejejeje (epíleg)

El preàmbul del post anterior, em serveix per fer una apreciació molt resumida de la pobra evolució democràtica a Espanya des de la Il·lustració. Ha estat imprescindible per avaluar l'actual status de les relacions de Catalunya i el concepte Espanya.

La Nacionalitat, concepte present en la Constitució. La definició que trobem en la enciclopèdia ESPASA (la cito perquè no és sospitosa de pro catalanitat) diu "condición y carácter peculiar de los pueblos o individuos de una nación", ergo, si la comunitat autònoma de Catalunya és una nacionalitat, els seus individus formen part d'una nació, o no?. Com hem deixat dit, la LOAPA va impedir que aquest concepte trobés un desenvolupament clar dins el marc constitucional. Nació i sobirania són conceptes que van junts (inclús Pedro Sánchez ho va reconèixer quan ja no tenia cap autoritat dins el seu partit), però en l'Espanya oficial acceptar això causa erupció cutània. Bloqueig total de parlar-ne en un suposat diàleg.

La comunitat autònoma de Catalunya, conscient de la seva mala decisió durant la transició, i després de provar vàries millores en el model econòmic de finançament, ha intentat finalment sortir del règim econòmic comú, atesa la seva condició de nacionalitat, i pactar-ne un altre semblant al concert basc. Aquest fracàs i la imposició d'un Estatut no votat, ens ha portat a la situació actual de desafecció.

La desafecció ha conduït a un increment notable del desig d'independència entre la població d'aquest antic principat, la importància de la qual només un referèndum ben organitzat pot certificar atès que les enquestes no són fiables i les darreres eleccions plebiscitàries no han estat prou explícites.

L'enfrontament polític amb el govern central ha conduït a la criminalització i penalització de l'activitat política de les autoritats catalanes. Hem passat cinc anys terribles. Catalunya ha aprofitat aquest període per fer-se conèixer en l'àmbit internacional. La qüestió catalana ja ha entrat en moltes cancelleries europees i ha propiciat algunes opinions a favor però també en contra. Penso que el treball internacional és imprescindible per obtenir els objectius de JuntsxSí.

En l'actual legislatura, el govern del PP vol aparentar que està canviant d'actitud i ha enllestit una nova estratègia, la del "diàleg" i ha triat a la vicepresidència per fer el paper de "barca d'enllaç", d'una manera directa, però què és el que realment està fent?

En el post anterior he distingit dues etapes en la colonització dels territoris. Una etapa colonial clàssica amb governació directe i l'altre, la neo colonial que només s'interessa per la influència econòmica.

La obertura de despatx de la vicepresidència del govern central a Catalunya m'evoca el temps en que la metròpoli exercia el govern directe de la colònia. No puc deixar de pensar en l'article 155 de la Constitució: "si una Comunidad Autónoma no cumpliere sus obligaciones... el Gobierno...podrà adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones... el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas."

enciclopedia.cat
Algú pot pensar que no s'està aplicant aquest article en la manera típicament borbònica?. "conseguir el efecto sin que se note el cuidado". No penseu que la judicalització de l'activitat política dels dirigents catalans son "las medidas necesarias para obligar".? Volen eliminar / inhabilitar /empresonar totes les autoritats legítimament elegides?. No penseu que el despatx servirà per "dar las instrucciones...". quan la Comunitat Autònoma es quedi sense autoritats electes? No penseu que el diàleg és la tàctica de l'ase?.

Potser voldrien el nostre Parlament tal com es veu en la foto.

El diàleg obligat, segons algun ministre, és la pastanaga perquè el ruc tiri endavant mentre es colpeja  les seves anques (activitat fiscal) i així tiri endavant pel camí correcte.

I diàleg sobre què?, el llistat de greuges Mas / Puigdemont?. Ni això, de moment només ha parlat amb l'oposició no sobiranista.

Aquí ens interessa el diàleg Nacionalitat / sobirania i pactar en conseqüència,
però això és línia vermella des del 23F, malgrat siguin un conceptes plenament constitucionals.

Diàleg? jejeje. En la Història d'Espanya no apareix mai.

Seguim com aquell capità dels terços espanyols: "donde no llego con la mano, llego con la punta de mi espada".




2 comentaris:

  1. Així és Joan Antoni. Bon repàs el teu per a entendre tota la trajectòria d'errors d'aquesta Espanya de "conquistadores".
    I és que el conqueridor imposa i sotmet, no és el seu tarannà el pacte. Per això quan diuen "diàleg" ells mateixos no ho acaben d'entendre. O el que és pitjor, ni ho proven d'entendre.
    Contràriament, els catalans aviat celebrarem el mil·lenari de les assemblees de Pau i Treva.

    ResponElimina
  2. Això de dialogar costa molt. Omplint-se només la boca d'aquesta paraula no arribaran enlloc. En terra de "conquistadores" no en saben. El Principat s'ha format a base de pactes i diàleg des de Carlemany. No sé com acabarem, però de moment ens hem donat a conèixer en l'àmbit inernacional i els "pilars" de l'Estat trontollen a causa nostra. A veure.......

    ResponElimina