La independència del pensament (AGORA)

Ja he vist AGORA d'en Amenabar, la càrrega ideològica personal és força evident en el film. Per mí és excessiva la imatge de "dolents de la pel·lícula" que aplica als cristians i de la que no se salva ningú. La veig exagerada i massa caricaturesca en el seu context històric. Hom pot veure el treball fílmic de diverses maneres, jo hi veig la intenció de subratllar la importància de la llibertat i la independència del pensament per arribar a entendre la vida i el cosmos on vivim, inclús a costa de la pròpia existència, en una mort temuda però acceptada tràgicament.

La pel·lícula enfronta contínuament el pensament científic i el pensament religiós sigui pagà, cristià o jueu. L'acusació d'impietat és la culpa més greu que pot inferir-se a un humà d'aquell temps i potser no fa massa del nostre. En aquest aspecte no hem d'oblidar a Sòcrates que fou condemnat a mort per aquest mateix motiu, pervertir al jovent cap a la impietat als déus i obligat a ingerir la cicuta, verí mortal.

La història de la tràgica mort de Hipatia, una intel·lectual científica que investigava i impartia els seus coneixements en l'escola d'Alexandria, la qual gaudia de la major biblioteca del seu temps a finals del segle IV i principis del V de la nostra era, és la excusa perfecte per exposar com la intol·lerància religiosa es capaç de destruir (en aquest cas, cremar físicament) conquestes intel·lectuals de la humanitat i retrassar el seu coneixement, encara que no impedir-lo a la llarga. La fermesa en la independència i defensa del seu pensament, és el fil conductor de l'argument d'aquest treball cinematogràfic.

El moment històric marca tràgicament els esdeveniments. El domini dels cristians que agafen el poder de l'Imperi romà a finals del s.IV a partir de l'emperador Constantí, la seva lluita per imposar la religió i el seu pensament per damunt la resistència del món pagà i en competència amb l'altra religió monoteïsta, els hebreus, són el condicionant on es desenvolupa la història.

Davant l'actitud tràgica i grandiosa en que viuen els personatges (i la Humanitat) tot aquest afer, Amenabar ens compara tossudament amb la petitesa d'un formiguer en un univers infinit, amb imatges del cosmos i de la Terra vistos de molt lluny amb la intenció, des del meu punt de vista, de que hom es situï en una dimensió objectiva, còsmica, i perquè no, divina.

Són personatges tràgics, en el sentit grec del terme, la pròpia Hipatia i el seu esclau Davos que assumeixen la mort com única sortida al dolor a viure, com Pedro en Mar adentro, els altres personatges són dramàtics en el seu context històric. Aconsellable veure-la.