Tenim moments personals i col·lectius en que voldriem dir moltes coses però no sabem per on començar i ens sentim col·lapsats. Aquelles conviccions que ens ajudaven a viure esdevenen gairebé inútils. Comencem per no entendre allò que passa, a les noves generacions, els seus motius per viure o adaptar-se a una societat acceleradament canviant (és que ens fem vells?). O potser, al contrari, ho entenem massa, que el motor de la vida segueix funcionant en la mateixa direcció: l'egoïsme econòmic, la inconsciència en l'explotació dels recursos, la rivalitat entre estats per aconseguir-los enlloc de col·laborar en el seu ús. Uns polítics que no saben on van i només viuen i miren pel procés electoral del seus partits. Una total desorientació estructural ens els valors educatius i de la formació de les persones...
I sobretot la sensació de fracàs de les nostres idees juvenils, quan teníem que canviar el món (em consola que bona part de les noves generacions consciènciades pensen el mateix), i només constatem i ens fa l'efecte com deia l'economista Adam Smith: que "...le monde va de lui mème...", facis allò que facis, sembla que només hi ha una única direcció... o és que avui no tinc el dia.
Joan, acabo de veure un reportatge de la darrera peli de l'Amenabar. Penso que també vol dir moltes coses semblants a les que tu intentes dir, posades a l'època de la destrucció d'Alexandria, fent un paralel·lisme amb la nostra societat.
ResponEliminaHaurem d'anar-la a veure! Una abraçada