El pensament dual

Una amable pacient amiga, coneixent els meus interessos, m'ha obsequiat amb el llibre "Invitació a la saviesa" del recent traspassat Raimon Panikkar. Com és propi de l'autor, el llibre va ple de reflexions espigolades de diverses tradicions intel·lectuals religioses i filosòfiques d'orient i occident. En un moment del llibre observa la importància del llenguatge en el desenvolupament ideològic i filosòfic, aspecte també important en la filosofia de Miguel de Unamuno. Fa notar que la majoria de les llengües usen únicament el singular i el plural i poques el dual, això és, l'expressió alhora del jo-i-tu, a excepció en el moment actual del sànscrit, l'àrab i grec que encara el conserven.

Us imagineu Descartes iniciant el seu mètode amb el dual en lloc del singular jo?. D'entrada ja no podria dir allò de "ego cogito, ergo sum" perquè hauria d'acceptar a priori l'existència del tu forçosament lligat al jo i alterar la perspectiva dels seus dubtes, canviar i complicar tota la doctrina de la percepció perquè, podria negar que el tu pot percebre realitats que el jo és incapaç?.
En el meu viatge dins aquest concepte, me'n adono que la psicoanàlisi freudiana treballa amb la dualitat per entendre la psique humana: l'indissoluble binomi conscient-inconscient formant part de l'ésser individual sense el qual el psiquiatra no sap com explicar certs trastorns psicopatològics. La psiquiatria moderna biològica defuig la polèmica i només veu neurotransmisors neuronals desequilibrats retornant al principi de la singularitat.

Les reflexions de Panikkar em fa venir al conscient antigues lectures on la dualitat se'm presenta evident. També tenim pensadors en la nostra tradició occidental  que usant el singular i el plural del llenguatge fan propostes del dual. Antonio Machado en el seu "Juan de Mairena" fa reflexions metafísiques amb els seus alumnes, entre elles la relació de l'ésser i el no res (el ser y la nada) i de l'existència de Déu. Defineix Déu com "el gran ojo que todo lo ve al verse a sí mismo"  definició evidentment dual al contrari de com defineix l'ego: "el ojo que ve y que nunca se ve a sí mismo". Seguint la tradició judeo-cristiana identifica la divinitat com l'ésser que és, l'essència pura, però en la seva heterodòxia, manifesta la impossiblitat de la creació: l'ésser no pot crear-se a sí mateix per tant la verdadera creació de la divinitat és la creació del no-res (la Nada), d'aquesta manera fa dir a Juan de Mairena aquests versos:

Dijo Dios: Brote la Nada

Y alzó la mano derecha,

hasta ocultar su mirada.

Y quedó la Nada hecha

Perquè no arribar fins al final de la dualitat?. Seguint Plató, si coneixem la dualitat en aquest món, aquesta només pot ser reflex de  la dualitat suprema: la identificació i fusió de l'ésser i el no-res i d'aquesta manera m'atreveixo a fer la versió contrària als anteriors versos:

Dijo la Nada: Brote el Ser

Y bajó la mano derecha,

hasta descubrir su mirada.

Y quedó el Ser hecho.

La versió machadiana de l'ull diví és l'invers del mite de Jano, el rei de les dues cares que mira a orient i occident. l'Ésser davant la seva creació o el No-res davant la seva creació, és el mateix cara a cara.

Post escrit per a la reflexió metafísica. 

No vull acabar sense un darrer poema d'Antonio Machado:

Confiamos

en que no será verdad

nada de lo que pensamos.

Que us divertiu, jo seguiré llegint a Raimon Panikkar.

Oh estimat brau!

- Oh magnífica bestia, en la que els antics egipcis hi veieren la encarnació d'Apis i Min. Es déus et robaren la imatge. A tu et sacrificaven ofrenes. De tu esperaven favors divins. Tot això passava el l'altra punta de la Mediterrània fa milers d'anys, quan la terra on ara visc la poblaven pobles bàrbars.
- Oh formós animal, la teva fama travessà la mar. A Creta una reina s'enamorà de tu i de tu quedà en cinta. Va infantar el monstre Minotaure que fou reclòs en un enredat laberint perquè no espantés als humans. Tan terrible era la criatura, que anualment demanava joves víctimes humanes provinents de tot l'àmbit hel·lènic, amb les quals alimentar-se. Fou el valent Teseu fill d'Egeu rei d'Atenes, qui acabà amb l'antinatural engendrament, ajudat per Ariadna que li facilità el famós fil i una espasa màgica.

Però en la memòria col·lectiva dels humans quedà el fet i per la nostra inculta cultura s'organitzaren festes on tu esdevingueres la víctima del sacrifici, perquè representaves l'esperit de Minos el déu i eres el seu animal tòtem.
- Oh fabulosa criatura, el teu mite seguí conquerint la mediterrània, també aquí a Iberia et donarem culte. Menorca és curulla de restes arqueològiques que ho recorden. En aquesta illa es transmet una llegenda on es mostra la teva noble generositat: quan el món pagà finia i donava pas a una nova religiositat, tu vas voler-te retirar de la divina vida, no sense abans facilitar el camí a les noves creences. Tu vas indicar l'indret on podria trobar-se la imatge d'una marededéu i li vas regalar el teu nom: la Verge de Toro. No vas demanar res a canvi, potser ho dic malament, vas demanar que et deixessin viure en pau i no ho vares aconseguir, seguim essent bàrbars i et sacrifiquem a la plaça.
- Oh dissortada criatura, una iniciativa del meu poble va voler acabar amb el mil·lenari sofriment i sagnant costum. Monumentals cridòries a favor i en contra de la iniciativa es produïren. Gràcies a tu, la consciència individual entrà al Parlament i s'oblidaren per un moment les obediències degudes. A mitges en vas sortir indultada.
- Oh magnífica criatura, jo només el voldria veure al camp o a la devesa, pasturant tranquil·lament, jugant i perseguint les vaques, que sé és una activitat que t'agrada força, amb la teva testa ben alta i orgullosament coronada amb els afilats trofeus amb que la natura t'ha dotat, acompanyat de la teva nissaga de vedells. No et vull veure defensat la teva vida i el teu honor en el circ, rodejat de "civilitzats i cultes" humans disfressats amb vestits de lluentons, ni tampoc a la plaça pública embolat, lligat, espantat, defensant la teva dignitat, envoltat d'embogits i cafres representants de la meva espècie que et nafren, colpegen, empenten sense motiu, només per pura diversió.
- Oh estimat brau, perdona'ns no sabem el què ens fem, seguim essent éssers primitius. Però et dic que vindrà un dia, no massa llunyà, en que s'acompliran els teus i els meus somnis.

La influència cristiana a Europa

Ha dit Benet XVI a la Gran Bretanya: "el cristianisme és marginat de la societat". Ja no recorda el Papa la paràbola dels dos fills?. Quí compleix la voluntat del pare?, el publicà que es passa la vida resant al temple o el servidor públic que intenta mantenir la societat del benestar garantint els ajuts o les pensions, restant a qui té més per donar a qui té menys?, procurant que a ningú no li falti atenció a la seva salut encara que no tingui recursos. Que rebi una instrucció mínima suficient per incorporar-se al món productiu....

Jo no tinc cap dubte que en l'evolució dels serveis socials en la societat occidental, el desenvolupament de la igualtat, llibertat i fraternitat, així com el sentit social de justícia, hi té molt a veure el pensament cristià sedimentat al llarg dels segles, això sí, fet laic o "aggiornat". No veig la evolució d'aquestes serveis ni idees, en la consciència col·lectiva de societats de base no cristiana.

L'enyorança del senyor Ratzinger la veig en el menor paper que l'Església de Roma va tenint en els afers polítics des del final de la Primera Guerra Mundial, quan definitivament acabà l'estructura de l'Antic Règim amb la desaparició de l'Imperi Austro-Húngar, potser la darrera relíquia del Sacre Imperi Romà instaurat per la mateixa Església amb Carlemany els anys 800 de la nostra era, per significar al monarca defensor de la ortodòxia religiosa en l'Europa sorgida de la crisi i caiguda de l'Imperi Romà.

No crec que en aquests moments l'església que representa, pugui donar massa lliçons d'ètica a la comunitat internacional des d'una perspectiva històrica i també actual. La humilitat i renúncia a les postures aristocràtiques que representa, la democratització de la institució, la igualtat de la dona en la jerarquia i altres consideracions, potser serien camins de reconciliació amb una societat de la qual se sent marginada.

El negoci d'en Pere i les cabres

Llegeixo al diari AVUI i com gran notícia ecològica, la regeneració de l'aqüífer del Llobregat i en conseqüència la reducció de la salinitat de les aigües del delta del riu. L'efecte s'aconsegueix amb la injecció de 15.000 metres cúbics diaris d'aigua procedent de la depuradora del Prat, en uns pous del mateix aqüífer. El cost de tot això ha estat de 23 milions d'euros, en bona part procedents de Fons de Cohesió europeus. El perquè es produeix l'esgotament de l'aqüífer i salinització del delta, és l'ús del mateix per l'abastament urbà que es quantifica en 55 hectòmetres cúbics a l'any.

El reportatge no diu res del diferencial benefici- aprofitament - despesa de tot aquest procés ni si aquesta activitat és sostenible medi ambientalment. Des d'un esperit ecologista, explotar sistemàticament un recurs natural per després construir un sistema industrial per a reconstituir-lo em sembla d'entrada, contradictori i molt prop del negoci d'en Pere i les cabres, però no dubto que en tot això hi ha algun beneficiari. Quí és?. Algú pensa de bona fe, que es podrà sostenir a llarg termini quan es tanqui l'ajut dels Fons europeus? És aquesta la solució trobada a la salinització del delta provocada per l'explotació de les aigües?

La Història jutjarà, si Gea no és morta abans.

Tu també hi eres

Ataollah Taefy Kalilien, tu també hi eres amb els guardies civils morts a l'Afganistan. Pocs diaris en parlen de tu. Tenies la família a Saragossa i els mantenies amb el teu comerç de catifes. La crisi et va obligà a buscar-te un altre manera de garantir-lis la subsistència. La feina de traductor et va semblar una bona ocasió i així vas arribar a l'Afganistan. Et quedarà la creu al mèrit militar amb distintiu roig, com els guàrdies civils. Vaig conèixer el teu fill Naïm amic íntim de l'ex-xicot de la meva filla. Em sap greu que els medis de comunicació gairebé t'ignorin. Descansa en pau.

Baralles de galls

Aquest tema ha donat peu a formoses obres d'art. Aquí us presento aquest quadre del rus Mikhail Larionov del moviment Futurista, pintat al 1912, abans de la Revolució d'octubre. En podríem trobar-ne d'altres: el moviment, els colors, la tragèdia de la mort, la passió, i també la cobdícia del jugador, l'aposta pel més violent...

També hi ha baralles de galls en galliners petits i amb poques gallines. No acostumen a formar equip. El mascle dominant vol tenir la supremacia de la cort.

Aquests dies en el nostre dissortat i petit país, uns galls criden i criden, qui més alt que l'altre volent endur-se la disputada senyora independència, però les gallines diran que prou!!!, serà en una altra ocasió... abans que es matin entre ells i quedi el pati ple de plomes escampades.

Perquè tants parlamentaris?

Fa unes setmanes es repetí una votació al Parlament de Catalunya. Tractava sobre la legislació de la prohibició de la burca o altra vestimenta oriental que oculti el rostre del ciutadà. Gairebé la meitat dels assistents no va emetre el seu vot. Oficialment s'investigà una possible fallada del sistema informàtic que no va emetre una conclusió objectiva. El grup  oficialista acceptà aquest supòsit. L'oposició ho criticà.
Els que vàrem veure per TV la retransmissió de l'acte, segur que estem a favor de la interpretació dels partits de l'oposició: el portaveu del grup no havia aixecat el dit/s assenyalant la orientació del vot. Els senyors parlamentaris no sabien què votar!!. Així, el primer resultat que anava a favor de legislar sobre el tema de la prohibició d'aquesta vestimenta, canvià de signe en la segona votació forçada per la mesa del Parlament i amb l'abstenció lògica de tots els partits de l'oposició.
Mireu la fotografia publicada al diari AVUI: amb quatre parlamentaris en tindríem prou. La resta cap a casa!!!