 |
| Baixada de Google Anniversari 1a República espanyola |
Des del punt de vista polític els moviments nacionalistes són de recent aparició històrica. Naix amb la crisi de l'Antic Règim i la Revolució francesa, moment en el qual els historiadors consideren que s'inicia la història Contemporània. Fins aleshores el mot nació feia esment a col·lectius ètnics i culturals. Políticament existien els regnes i el imperis regits per tres poders fonamentals: l'aristocràcia nobiliària, la militar i l'eclesial. Les persones eren súbdits d'aquest tres poders.
Confesso el llenguatge telegràfic del paràgraf anterior atès que només volia pautar unes coordenades històriques i no entretenir-m'hi massa. Els fets esmentats suposaren un canvi en la identificació de les persones amb el seu poble, passaren de ser súbdits d'un regne a ciutadans d'una nació (citoyen): desapareixia el Regne de França i surgia la Nació francesa (La France), que es dotava d'un règim republicà canviant els tres poders fonamentals pels tres poders democràtics: l'executiu, el legislatiu i el judicial, separats i independents. L'evolució posterior no fou camí de roses: revoltes, període imperial napoleònic, reinstauració monàrquica i segones, terceres... fins a cinquena Repúbliques franceses, però el canvi cap a la Nació ja estava fet.
En la nostra península ibèrica aquests canvis i evolucions no s'han produït, continuem essent súbdits d'un Regne i no s'han produït processos d'identificació nacional, no s'ha desenvolupat una generalització d'una nacionalitat espanyola, sensu estricto, des del punt de vista del rigor històric.
Quan els pobles que viuen en la península s'han independitzat del poder reial i han volgut organitzar-se en república, la primera cosa que s'han trobat és amb la varietat nacional. El sentiment èpic-ètnic espanyol no era (ni és ara) general en tot el territori. Difícil fundar una Nació. La primera República del 1873, va intentar establir una constitució Federal per satisfer aquesta realitat plurinacional. No va haver-hi entesa i abans d'un any, la restauració monàrquica borbònica posava fí a un somni. La segona República del 1934, intentà solventar el tema plurinacional oferint estatuts d'autonomia a les nacionalitats històriques mentre s'acceptés una difusa nacionalitat espanyola, mai prou ben definida.
La situació actual és ben coneguda. En l'actual Regne d'Espanya s'obliga a una nacionalitat espanyola (mai definida ni sentida per tots els súbdits) i a una "regionalització" de les altres consciències nacionals. El conflicte no resolt segueix essent servit.
Alors le citoyen !!. El president Terradelles ens evocava: ciutadans de Catalunya !!!
Podrem ser realment ciutadans sense una tercera República?
Donar un tomb de 100 graus ho veig molt dificil en el context en el qual estem ara. "Dios proveerà" és la indefinició que sempre hem estat objecte o "qui any passa, any empeny" i així hem arribat fins ara. Això de ser només ciutadans...,m'agradaria alguna cosa més. Ignoro si ho aconseguirem.
ResponEliminaNo crec pas que el jacobinisme que aconseguí la formulació de la nació francesa, via ofegament de les nacionalitats i establiment d'un estat fortament centralista, sigui gaire engrescador. Com tampoc trobo rellevant la diferència entre república i monarquia constitucional a l'hora de la vertebració d'un estat plurinacional.
ResponEliminaFrancament, com a pas previ a la independència, prou m'estimaria més ser un "Land" alemany que un "Région" francesa.
Salutacions.
Jo crec que institucionalment encara no s'ha fet el pas de regne a nació, però si que el poble té sentit de nació, perquè ho sent a la pell, en la concepció de la pròpia identitat, però els interessos polítics van més endarrerits que els personals i identitaris, els catalans tenim uns trets propis fàcils de reconèixer i això ens fa que ho assumim més aviat col·lectivament. La república espanyola i la catalana van ser aixafades per una guerra i després silenciades durant molts anys sota el lema de "pequeños diablos familiares"
ResponElimina