 |
| wikipedia. La campana d'Osca |
Com cada dia, portava el meu pa i xocolata com esmorzar a l'escola. Molt pa i poca xocolata. Una porció esquinçada d'aquella tauleta de Chocolates Sultana embolicada amb paper de plata i que contenia un cromo amb imatges de la Història d'Espanya per fer-ne col·lecció. Recordo molt bé el que feia referència a la "campana de Huesca" en la categoria dels "repe".
Si heu estat alguna vegada a Osca, segurament haureu visitat i vist a la Casa de la Vila, el quadre pintat a mitjans del segle XIX, per José Casado del Ariscal . És propietat del Museo del Prado, cedit i conservat a l'Ajuntament d'Osca.
Diu la llegenda que obligat per la circumstància de la mort en batalla del seu germà Alfons I, Ramir heretà el regne d'Aragó. Era monjo per formació i poc afecte a les funcions de govern ni a batallar. Al moment del fet era bisbe de Barbastre. Les dispenses papals perquè Ramir pogués acceptar la corona i poder-se casar no es feren esperar. Malgrat tot això, un grup de nobles aragonesos partidaris d'un altre pretendent a la corona es revoltaren. No sabent Ramir com solucionar-ho, féu anar un emissari seu a preguntar-li al seu antic Abad. L'emissari el trobà a l'abadia cuidant el jardí. Després d'escoltar les raons, l'abad contestà així a l'emissari: digues-li a Ramir i explica-li el que estic fent. En aquell moment l'abad estava escapçant les roses d'un roser.
Quan Ramir escoltà l'emissari, entengué que havia d'escapçar als nobles rebels i se li acudí la idea de la campana. Va reunir la noblesa i els comunicà que estava confeccionant una campana molt gran, el so de la qual es sentiria per tot el regne. La construïa en una sala on es baixava per una petita porta. Convidà als nobles entrar un per un començant pels més rebels. Així que entraven, un soldat els hi anava tallant el cap. Quan Ramir creié convenient, aturà l'acció i deixà entrar a la resta de la noblesa els qual veieren com els caps dels ajusticiats formaven un cercle, com una campana. Alliçonats, s'acabà amb la rebel·lia.
Sembla que el cert és que durant el seu curt regnat, Ramir II hagué d'afrontar varis episodis de rebel·lia de nobles aragonesos i navarresos no conformes amb la seva candidatura.
Si escric aquest post no és únicament pel record d'infància, sinó perquè en la Wikipèdia he llegit que molts nobles de la família de Luna eren entre els rebels: Lope Ferrench de Luna, Ruy Ximenez de Luna, Fernando de Luna, Gómez de Luna, Pero I Martínez de Luna. De tots ells sembla que en les "cròniques", només el darrer consta com decapitat en la campana.
Històric o llegendari, és curiós la identificació de la nissaga dels Luna com rebels en la cort de Ramir II, el Monjo.
Menys mal que un comte Belònida fou acceptat per reconduir les regnes d'Aragó, portar la pau interna i alhora facilitar que Ramir acabés els seu dies en un monestir, seguint la seva vocació.
