.jpg)
Els germans rèiem quan l'àvia, en els seus moments de reflexió vital, expressava aquest sentit pensament. Li dèiem: Oh! series una jove-vella, no encaixaries amb els amics, et trobarien poc divertida.
Quan som joves pensem, instintivament, que una mica d'inconsciència en el resultat dels nostres actes, forma part del nostre ésser, que saber per experiència les possibles conseqüències, treu interès de viure-les. La incertesa del futur és estimulant i alhora temible però abordable per la il·lusió amb que ens hi enfrontem.
Arribats a l'edat de l'àvia les coses canvien i som més comprensius amb ella, àdhuc potser hi estem d'acord.
L'experiència va lligada amb la memòria de les coses viscudes, amb les emocions sentides, èxit i fracassos es donen de bracet i s'alternen. No ho volem perdre tot això, ans la seva pèrdua ens angoixa. Perdre alguna important impressió passada ens evoca la possibilitat del temible Alzheimer, de no saber qui som i ens fa paüra. No hi ha res més horrible que anar perdent el passat malgrat que sabem que només vivim en present i que el futur només és fantasia o atzar i ningú el coneix però tothom en vol fer profecia, endevinar-lo, planificar-lo. Pot ser catastròfic o meravellós, imaginatiu o apocalíptic, sempre totalment incert.
El passat és memòria o no és res a nivell personal. Restes arquitectòniques, artístiques, escrits, tombes, imatges, escultures, fòssils, mostren un passat col·lectiu objectiva, verament existent i de significat permanentment canviant. En contraposició, la nostra memòria és subjectiva alhora selectiva i la guardem zelosament, així com les emocions acompanyants, i ens hi sentim íntimament identificats. Ens ha costat molt eliminar els aspectes negatius de la nostra ment, tot i que l'inconscient ens persegueix i vol aflorar contínuament.
Aquesta identificació ens permet ésser cadascú diferent de l'altre. Mateixos fets són viscuts de diferent manera, ens donen personalitat.
La joventut, oh el gran mite. Buscada la font de la jovenesa per tants aventurers!. Quants s'han venut l'ànima per aconseguir-la?. Ens la imaginem lliure de malalties i amb energia permanent i alegre. El retrat de Dorian Gray és una mostra que ha apassionat i perseguit generacions de lectors malgrat el seu tràgic final. N'hi ha que s'embarquen en tractaments complexos i cirurgies estètiques complicades i de resultats incerts. L'enyorem com el Paradís perdut, tot era millor abans, ens tornem poc crítics d'aquest període de la nostra vida, volem tornar-hi, però com l'àvia, no en les mateixes condicions, sinó com una segona oportunitat per corregir errades.
Les religions que prometen vida eterna, la presenten com una eterna jovenesa, no pas una eterna senectut. El poeta Virgili que fa viatjar l'heroi Enees al món dels morts, presenta les ànimes dels herois i dels justs morts anant directament a la glòria dels déus; els perversos, directament a l'infern i la resta de les ànimes passen per un procés d'eliminació de la memòria vital per poder reencarnar-les en noves vides humanes sense recordar vides anteriors. La teologia greco-romana no sembla massa allunyada de la indú, malgrat que per aquesta, la reencarnació és una mena de nova oportunitat. En el cristianisme aquesta idea es transforma en la resurrecció dels cossos i hom s'imagina cossos joves, sans i guapos.
I ara, essent on som, cal seguir vivint no "esperant a Godot" sinó com Odisseu viatjant, experimentant, per fer-nos cada jornada més savis i arribar en plenitud a la nostra Ítaca, sense presses.
No puc dir altra cosa que sí, àvia, tenies tota la raó. Volem esdevenir joves, amb la memòria i experiència actual i si pot ser ampliada, conservant la nostra identitat i personalitat.
