diumenge, 19 de setembre del 2010

La influència cristiana a Europa

Ha dit Benet XVI a la Gran Bretanya: "el cristianisme és marginat de la societat". Ja no recorda el Papa la paràbola dels dos fills?. Quí compleix la voluntat del pare?, el publicà que es passa la vida resant al temple o el servidor públic que intenta mantenir la societat del benestar garantint els ajuts o les pensions, restant a qui té més per donar a qui té menys?, procurant que a ningú no li falti atenció a la seva salut encara que no tingui recursos. Que rebi una instrucció mínima suficient per incorporar-se al món productiu....

Jo no tinc cap dubte que en l'evolució dels serveis socials en la societat occidental, el desenvolupament de la igualtat, llibertat i fraternitat, així com el sentit social de justícia, hi té molt a veure el pensament cristià sedimentat al llarg dels segles, això sí, fet laic o "aggiornat". No veig la evolució d'aquestes serveis ni idees, en la consciència col·lectiva de societats de base no cristiana.

L'enyorança del senyor Ratzinger la veig en el menor paper que l'Església de Roma va tenint en els afers polítics des del final de la Primera Guerra Mundial, quan definitivament acabà l'estructura de l'Antic Règim amb la desaparició de l'Imperi Austro-Húngar, potser la darrera relíquia del Sacre Imperi Romà instaurat per la mateixa Església amb Carlemany els anys 800 de la nostra era, per significar al monarca defensor de la ortodòxia religiosa en l'Europa sorgida de la crisi i caiguda de l'Imperi Romà.

No crec que en aquests moments l'església que representa, pugui donar massa lliçons d'ètica a la comunitat internacional des d'una perspectiva històrica i també actual. La humilitat i renúncia a les postures aristocràtiques que representa, la democratització de la institució, la igualtat de la dona en la jerarquia i altres consideracions, potser serien camins de reconciliació amb una societat de la qual se sent marginada.

1 comentari:

  1. Interessant reflexió aquesta.
    Les societats cristianes europees han estat sotmeses a la dialèctica crítica entre ortodòxies i heterodòxies. Dialèctica que no ha estat permesa a la màxima expressió del poder eclesial. Vet aquí una lamentable inèrcia.

    ResponElimina