dilluns, 31 de gener de 2011

La llàgrima de l'elefanta

El dia s'ho valia. La llum esclatant de la primavera demanava al cos  contacte amb la natura. Els meus fills estaven impacients per agafar aquell bus que ens portaria al Passeig del Born. Abans, quan jo era xic s'hi arribava amb el tramvia, era el temps que els pares, com ara amb la meva dona i la mainada, volíem anar al zoològic travessant el parc de la Ciutadella de notable varietat botànica. Sabien que en aquesta època les aus llueixen els seus millors colors i estàvem segurs de caçar la imatge del paó obrint la seva acolorida cua.

Un xivarri de veus cridaneres ens van rebre en la secció de les aus. La majoria foranes, fauna exòtica no pròpies del nostre país, tancades en enormes gàbies però que només permetien curtes volades. Les rapinyaires no podien exercir el seu fer. Els felins en un escenari que simulava el seu hàbitat estaven una mica més còmodes si ho comparem amb les petites gàbies de barrots de ferro que recordo de la meva infància. La seva mirada però lluïa desinteressada. La nostra excitada quitxalla no s'adonava.

Al arribar a la fauna africana els nostres menuts varen quedar corpresos, ara sí que van descobrir una llàgrima en els ulls de la Susi. Es quedaren quiets mirant-se-la. Les seves petites mans buscaren les de sa mare i meves en una instintiva demanda de protecció. Ni un mot va emergir de les seves joves boques, només a la poca estona una decisió: anem-nos-en.

El dia s'ho valia. La llum esclatant de la primavera demanava al cos contacte amb la natura....

diumenge, 16 de gener de 2011

Reinventant l'Estat Autonòmic?

Chesterton va dir: "on amagaria el savi una fulla?; resposta: en un bosc de fulles". El savi Suàrez va dir: on amagaré la demanda d'autonomia de Catalunya, Euskadi i Galícia?; resposta: en un bosc d'autonomies, i així del barret del mag va sorgir l'Estat Autonòmic.

Ara, havent passat més de trenta anys de l'invent, la dreta i esquerra del moll del Regne d'Espanya, s'ha cansat del joc del mag, dient que és insostenible i que cal repensar-s'ho. La seva poca imaginació només proposa un retorn de les competències cedides als qui sempre les havien tingut. Tot molt constitucional atès que la seva cessió mai no ha estat definitiva i sempre l'Estat s'ha reservat el seu dret a la recuperació per interès general. Ja ho hem vist amb l'intent de blindatge que proposava el darrer i mutilat Estatut d'Autonomia català i com ha quedat.

No puc treure'm del cap que allò principal és "el problema catalán", autonomia sotmesa al règim comú a diferència d'Euskadi i Nafarroa, i que és més sensible a l'harmonització, i que els darrers moviments socials amb el dret a decidir de base, encenen els ànims carpetans i que si afegim l'excusa de la crisi econòmica fa que es conrei un terreny abonat a l'involucionisme polític. Segueixo sense entendre l'existència de les autonomies uniprovincials o municipals (Astúries, Cantàbria, La Rioja, Madrid, Múrcia, Ceuta i Melilla), creieu que necessiten Parlaments i parlamentaris per gestionar les seves competències?. Que algú m'ho expliqui.

Accepto que la gestió de les competències en totes les CC.AA no ha estat un model de gestió i Catalunya no ha estat una excepció, només cal veure el model territorial excessivament magnificat i costós econòmicament: el pressupost econòmic dels serveis, arriba més retallat al ciutadà per l'increment de la despesa de la seva gestió.

La millora en la gestió del diner públic no pot passar per una reducció de competències de les comunitats històriques, sinó per una autocrítica i una simplificació de la gestió aplicant criteris professionals. També caldria al meu entendre una refundació constitucional amb criteris federals, eliminant sense tremolor del pols, les "mini" autonomies. L'altra alternativa és la secessió.