Així_com_cell

Antoni Rovira i Virgili

2011-12-26T13:20:00.000-08:00

Baixat d'imatges del Google

Ideòleg federalista, va publicar en 1917 la seva obra Nacionalisme i Federalisme. És delitós llegir les pàgines d'aquest tractat ara, a inicis del segle XXI, com acabo de fer amb l'exemplar editat per Edicions 62 l'any 1982, dins la seva col·lecció de "Les millors obres de la Literatura Catalana", sobretot si comparem les seves paraules i arguments amb el pobre discurs dels nostres polítics contemporanis.

L'obra vol fer una aproximació racional, científica i d'abast universal sobre el tema del Nacionalisme o consciència nacional del pobles, sorgida amb la caiguda de l'Antic Règim al segle XVIII i que originaria els Estats i Repúbliques modernes i també, com la solució federal podria ser una oportunitat per les nacions pendents de concreció estatal, arreu del món.

Darrera la voluntat científica i objectiva, també batega l'esperit d'un home idealista, per això m'ha semblat oportú aportar una mostra d'aquest idealisme que aflora en el darrer capítol de la seva obra que titula EL MÓN NOU.

Escrit quan ja s'albirava el final de la primera guerra mundial (la Gran Guerra), l'autor vol tenir el convenciment que els seus ideals seran possibles en la nova societat que veu nàixer. Així podem llegir:

"Malgrat dels dubtes i les temences, cal creure que d'aquesta gran guerra un nou món en sortirà. En l'ordre polític i en el social, la transformació produïda per la guerra serà àmplia, pregona i perdurable..."

"En l'aspecte polític, cal esperar el triomf del principi nacionalista i del principi democràtic units per la llur arrel comuna, que és la llibertat humana. Llibertat dels homes, llibertat dels pobles, són una mateixa i única llibertat...Democràcia i Nacionalisme proclamen el dret de governar-se els pobles a si mateixos... El principi nacionalista s'oposa a l'imperi d'un poble-senyor dins la societat internacional

"Gràcies a la pau justa, que l'ideari dels aliats ha d'imposar, la quasi totalitat dels problemes nacionalistes, podrà ésser resolta satisfactòriament

"Finlàndia.... gaudeix de la seva plena autonomia...Polònia..., ha rebut de la Rússia revolucionària, el reconeixement de la unitat i de la independència...Ucraïna afirma la seva personalitat. ...De la Convenció nacional Irlandesa podria sortir-ne una autonomia encara més amplia que la fixada en la llei del Home Rule....

"....I si l'Estat espanyol esdevé un Estat europeu, obert als vents i a les influències d'Europa, haurà de canviar tot el sistema de la seva constitució política i reconèixer una àmplia autonomia federativa a Catalunya i Bascònia, nacionalitats redivives, i a totes les regions peninsulars que sentin la fretura del governament propi...."

"... En l'ordre social, les conseqüències de la guerra seran trascendentals. l'Evolució social que treballava la humanitat dels nostres dies es farà extraordinàriament ràpida.

"La qüestió obrera s'orientarà cap a les solucions socialistes, que no és el mateix que dir les solucions marxistes. La situació del proletariat, especialment del proletariat agrícola, serà fortament millorada per lleis noves. El dret social, el règim de propietat i de la indústria seran radicalment transformats.

"El reconeixement dels drets polítics de la dona es farà general. Veurem establert en un gran nombre d'Estats el sufragi femení, en son doble aspecte actiu i passiu, esdevenint les dones electores i elegibles. Les portes tancades per al sexe femení aniran obrint-se. La dona esdevindrà ciutadana.

"Mai cap guerra no haurà estat tan sagnant i tan devastadora com la gran guerra de les nacions. En canvi, mai cap guerra no haurà estat tampoc tan rica en fruits de llibertat humana. Per damunt les runes i les tombes, un més pur esperit regnarà al món"

Il·lús?, idealista?... Després d'aquesta, nosaltres hem viscut una Guerra Civil, una segona Guerra Mundial... guerra de Corea... guerra Freda.... guerres d'independència colonial.... guerres del petroli.... guerra balcànica... guerres palestines... conflictes àrabs... sóc incapaç d'ésser exhaustiu amb totes les guerres passades i presents... i encara mantenim pendents els antics ideals: l'autonomia dels pobles, la democràcia formal i real, la igualtat de gènere, la col·laboració internacional...

Sempre romandrà present en el nostre esperit aquell tràgic poema d'en Bertold Brecht.

La guerra que vendrá
no es la primera.

Hubo otras guerras.
Al final de la última
hubo vencedores y vencidos.
Entre los vencidos, el pueblo llano
pasaba hambre. Entre los vencedores
el pueblo llano la pasaba también.

Esperant l'annunci del Messies

2011-12-24T02:03:00.000-08:00

Any rera any, des de fa mil·lenis el poble esperant la vinguda d'un Messies que els hi annunciï un canvi en la seva situació. N'han passat uns quants i els grups i les nacions s'hi han arrapat per mantenir l'esperança. Contínuament grups i nacions s'han enfrontat per defensar llurs Messíes.

Sisplau, Pau al Món. Sisplau Bon Nadal.

Homes i dones, col·laboració de la meva germana Gemma

2011-12-08T10:50:00.000-08:00

La meva germana Gemma ha fet un comentari prou extens del meu post anterior. Atesa la seva importància i atès que pot aclarir conceptes us l'ofereixo a continuació:

El text que esmentes com originari d'aquesta polèmica no exclou als homes, ells hi són presents dins totes les relacions femenines com espòs, com a fill, com a company, però, el text defineix el rol propi femení. Les dones ens relacionem de diferent manera amb l'entorn global, diferent com fins ara s'ha volgut definir l'entorn humà, des del punt de vista androcèntric. La dona vol donar la seva mirada diferent a la que estem acostumats i que ha impregnat la nostra retina durant molt de temps, som el 50% de la humanitat, dins aquella majoria silenciosa que parlava Ortega y Gasset.

La dona té el seu pensament propi i d'ençà que ha pogut accedir al coneixement establert i tenir les mateixes professions que fins ara estaven reservades als homes, com la medicina i altres, (malgrat que els estudis tècnics encara són majoritaris els homes), la dona està donant un “savoir fer” diferent al que s'havia donat fins ara, quan la seva presència ha estat majoritària ha pogut deixar la seva petja, és una conquesta de mica en mica que s'estén com una taca d'oli.

Quan la presència de la dona encara és puntual, les que hi accedeixen, moltes vegades, han de prendre actituds pròpies dels homes, perquè l'entorn encara és molt androcèntric, i els homes ho tenen com un club propi on s'imposa les seves regles, i els dèbils encara no hi poden dir la seva.

Per això els dèbils han de fer pinya entre ells per prendre força. Les idees progressistes poden ser fagocitades per les majoritàries.

Les dones estem al inici dels nostres coneixements, malgrat faci més d'un segle que es van començar alçar les seves veus, encara hem de trobar el propi camí dins la humanitat i conjuntament amb ella, trobar el nostre lloc propi, la “cambra pròpia” que deia la Virgina Woolf.

De moment sabem el que no volem: la violència, la competició, i el que estem disposades és al diàleg, a la comunitat, al tenir cura dels altres, al treball i establir bones relacions, això ho hem fet tota la vida, ho sabem fer-ho bé, en som competents, i ho tenim com a valor i volem que sigui a l'alça, no com a valor secundari i mal pagat.

Dins el món de l'educació va ser un pas posar els nois i les noies junts dins la mateixa aula, però això no vol dir que l'educació hagi estat igualitària, malgrat estar junts, dins el mateix cercle, tal com diu la Marta, es rep diferent educació.

Els valors que es transmeten estan emmarcats dins el tipus de societat que es viu i si aquesta és androcèntrica, això és el que es dóna. Ara, es vol recuperar ensenyaments com la cura de la llar, saber cosir un botó, fer tallers de cuina... valorar tasques que fins ara només eren de dones i que avui dia tothom hauria de saber fer.
Ja fa temps que a les nenes també se'ls hi ensenya a cargolar un cargol, fer circuits elèctrics, etc. Les nenes han mostrat que les seves habilitats son iguals a les dels nens.

El feminisme d'avui s'adonat que no només cal vetllar per la valoració de la dona i els seus drets, sinó que, ho ha de fer conjuntament amb l'home, perquè aquest no quedi perdut pensant que està perden prebendes. Cal llegir la Marina Subirats.

Gemma

Homes i dones, ying i yang

2011-12-06T04:28:00.000-08:00

La darrera setmana he tingut un intercanvi epistolar amb la meva germana petita sobre el feminisme i el masclisme. Això m'ha inspirat aquest post que ara desenvolupo. Tot es va iniciar per un text d'aquests que fan cadena. El seu contingut versava sobre la importància que per la dona té comptar amb una nissaga femenina, germanes, mares, amigues... per tenir suport en moments d'incertesa. El món masculí hi era absent. Li vaig exposar que no m'agraden els cercles tancats de gènere i que això ens feia retrobar a altres temps o amb cultures que com la islàmica, aquest fet esdevé constitutiu de la seva estructura social. Un altre factor que m'ha decidit redactar aquest escrit és un comentari de Sílvia Soler al Punt Avui d'aquest dissabte dia tres, on critica el retorn al treball de Soraya Sáez de Santamaria, la qual, a poques jornades de la seva maternitat s'ha reintegrat a la seva feina política i diu que amb aquesta actitud, ha actuat com un home.

La dificultat és saber què s'entén per valors masculins o femenins. La meva germana em dona uns exemples: em diu que les dones són més comunitàries, solidàries, creadores de xarxes socials i participatives. Sincerament no veig que aquestes qualitats siguin exclusives del gènere femení. Altres aportacions parlen que la intel·ligència emocional de les dones les hi dóna una qualitat diferent en les relacions de poder. Segons aquests principis quan la dona és dirigent d'empreses, partits o d'estructures de l'administració es creen unes dinàmiques més humanes entre patronal i social. Quan això no succeeix, com molt freqüentment passa, en la pràctica diària, es diu que la dona ha adoptat un rol masculí.

Jo penso que el poder en qualsevol variant, té una dialèctica pròpia i la persona que està en aquestes funcions provingui bé del gènere masculí o bé del femení, adopta una dinàmica semblant. La intel·ligència emocional, com qualsevol altra estructura biològica, ofereix canvis adaptatius i evolutius que convergeixen en conductes semblants en situacions semblants, independentment del gènere, (la funció crea l'òrgan).

La meva generació ha conegut i ha viscut la segregació per sexes a l'escola, al temple, als grups d'amics, als jocs. L'educació mixta i la participació conjunta ens semblava una fita importat per assolir. Ma germana i jo tenim l'estrany privilegi d'haver aconseguit realitzar, per primera vegada en la nostra parròquia, una sortida excursionista mixta en un grup de nens i nenes dels que n'érem catequistes.

L'esperança que l'escola mixta serviria per llimar i anul·lar diferències de gènere per assolir la igualtat d'oportunitats, no ha reeixit del tot. Potser no s'ha treballat prou bé la cooperació inter genèrica o mai podrà ésser al cent per cent.

La grafia del ying i yang ens pot il·lustrar en la interpretació de les diferències genèriques: les qualitats contràries conviuen separades però lligades i de totes maneres el conjunt ying té un element yang dintre seu i viceversa. Desconeixem en quina direcció evolucionaran els gèneres però no crec que ho facin cap a l'hermafroditisme biològic o psicològic. No ho ha fet cap espècie biològica superior en els milions d'anys d'evolució de la vida en la Terra.

Moriré perseverant en la defensa de les relacions mixtes entre gèneres. Evitaré associar-me en cap entitat que segregui els seus membres pel seu gènere. Segurament caldran actituds de discriminació positiva tan dintre el ying com dintre el yang par assolir el major grau de justícia.

El César de la moneda ( faula antropològica)

2011-11-06T05:28:00.000-08:00

Els hel·lens, fent bo el seu estereotip de poble poc fiable i magarrufa, ha causat esglai al seriós teutó i al sofisticat gal, quan després d'haver fet trampes per passar l'examen i entrar a la Unió Europea (U.E.), ha intentat un nou joc de mans usant la seva mil·lenària cultura atenesa, excusant-se en una interpel·lació democràtica al seu poble, per retardar o neutralitzar una crisi de poder local i distreure al públic de la seva part de responsabilitat en l'economia comú, mentre la Europa real es debat en la més crua crisi econòmica dels darrers anys de la Història.

Els altres pobles de la mediterrània tampoc no semblen ser bons alumnes. Els etruscs no troben el seu Brutus que faci caure el nou César que ja ha perdut la seva fama personal, però manté el seu poder econòmic en una Itàlica que mai no acabarem d'entendre en les seves relacions de poder, entre Parlament, camorra napolitana, màfia siciliana i espiritualitat Vaticana.

I ací, a Ibèria, estan les tribus combatent entre elles. Els càrpeto
betònics, malbaratant com sempre els recursos rebuts en obres
faraòniques i de rendiment discutible, per alimentar la seva caduca superba imperial (recordem que ja ho varen fer amb les riqueses de les colònies americanes). Darrerament s'han comportat com nous rics amb aquesta moneda creada i encunyada amb la força de treball dels bàrbars (teutons i gals), i després d'endeutar-se, encara la regalaven al poble aturat, això sí, li han estampat la seva pròpia esfinx, oblidant la verdadera cara del César d'aquesta moneda.

Els cat-hal·lans, (mot que significa no hel·lènics) i que segons algunes versions diuen que així anomenaven els focens vinguts a comercialitzar a Empòrion, als indigetes que vivien al nord-est peninsular, per distingir-los dels hel·lens, varen aprendre com bons alumnes les seves arts comercials i sembla que encara mantenen aquesta virtut. Simpatitzen amb gals i teutons, encara que el sentiment no està demostrat que sigui recíproc, i desitgen ser bons alumnes. Donen la culpa als seus companys de classe de les altres tribus ibèriques, per no progressar adequadament. En la seva moneda no han pogut estampar cap imatge pròpia, i n'estan freturosos de fer-ho. Tot i així, han de saber quina és la verdadera imatge del César que té la moneda i no caure en el parany dels seus companys de classe i de les altres tribus mediterrànies.

Ara és hora catalans, ara és hora d'estar alerta...

2011-10-29T10:23:00.000-07:00

Obtinguda d'imatges Google

No sempre la tramuntana té origen a l'Empordà, es pot desfermar i originar en qualsevol lloc, inclús en l'altiplà ("meseta") ibèric. Els catalans tenim fama de ser curosos en triar els amics, i que obrim a molts pocs la porta de casa nostra, però un cop oberta som molt confiats amb ells. Quan ens sentim traïts, com en el recent cas del senyor Peces Barba, i bufa fort el vent, tanquem les portes i finestres i busquem fer-nos forts dintre la nostra closca. L'ostracisme, i el recurs a la fantasia de la independència és el nostre mecanisme de defensa (veure) davant el conflicte històric. Com que la fantasia no esdevé realitat i és només una rauxa, falla el mecanisme i estem davant un trastorn de l'ansietat (veure) col·lectiu que no ho cura ni ansiolítics ni antidepressius.

Després d'aquesta psicoanàlisi comunitària, busquem en Freud una solució i la trobem: hem de matar al pare, casar-nos amb la mare i establir la nostra nissaga.

Mirem l'exemple d'Alemània, després de perdre dues grans guerres, són els amos d'Europa. Catalunya s'ha comparat sovint amb aquest estat europeu per la seva funció de motor de l'economia dins el Regne d'Espanya, com Alemanya ho és dins Europa. Hem d'oblidar les guerres perdudes contra aquesta "gent tant ufana i superba".

Ho he dit en públic i en privat que mai he estat independentista però em dol profundament en el cor la desconsideració i menyspreu que patim el meu poble i jo entre els pobles ibèrics, mereixem liderar aquesta terra, no fugir-ne, també hi tenim dret a fer-nos respectar i fer-hi sentir la nostra potencialitat econòmica i política.

Conquerir la Moncloa no hauria de ser un impossible (ara reconec que la fantasia s'apodera de mí), atès que l'experiència real ens indica que comptar amb ministres catalans no és garantia pel reconeixement de la nostra identitat. Com a mínim hauriem de tenir un president, però ni així.... (recordem Pi i Margall).

Encara ha de nàixer el Mio Cid català que obligui al Rei de les Espanyes a jurar les Constitucions catalanes, jurant i prometent respecte i lleialtat eterna a aquesta terra i els seus habitants.

Quina serà la fantasia que esdevindrà realitat?, La Independència o la nostra nissaga a la Moncloa?. Potser moriré en la incertesa i corsecat per l'ansietat perquè el conflicte seguirà irresolt, però no em prendré ansiolítics ni antidepressius, perquè com Raimon :

"... no he de dir mai:
s'ha trencat la barca de l'amor
contra la vida quotidiana;
prehistòric com sóc, contradictori com sóc,
em seria més fàcil destrossar-la..."
(Morir en aquesta vida). 1972

Ara és hora catalans, ara és l'hora d'estar alerta, combatents, amb les eines democràtiques.

(Nota: m'ha sortit un post una mica estrany i contradictori com jo mateix, però tot i així el publico)

A quí no li ha interessat el judici a Gadafi?

2011-10-23T02:41:00.000-07:00

La violenta mort gairebé visionada en directe per TV del dictador libi, a quí afavoria?. Els interessos de la política internacional amb les fonts energètiques ens ha portat una altra vegada a episodis bèlics de complicada anàlisi.

- Fa pocs mesos Itàlia rebia al líder Gadafi, festejant-lo en la seva haima privada, envoltat de joves i festives italianes i amb harmonia amb Berlusconi. Posteriorment es conegué que Líbia establia contactes amb Xina per l'exploració i explotació de possibles nous jaciments petrolífers. Occident tenia i temia els nous competidors.

- Una onada (democràtica?) de moviments socials d'indignats contra els estats autoritaris sacsejava el món àrab del nord africà. Havia arribat el moment d'eliminar un incòmode "col·laborador" amb els interessos d'occident?.

- Una OTAN comandada per França i Itàlia, disposada a fer una intervenció decisiva però no compromesa sobre el terreny (invasió), per enderrocar un règim autoritari i impopular, sense tacar-se les mans de sang.

- Un judici a un personatge que podria desenmascarar o posar al descobert les clavegueres del comerç internacional sobre les fonts energètiques i que no interessava a ningú.

Sí, el millor que podia passar és que les mans tacades de sang siguin les del populatxo incontrolat i enfebrat per la indignació venjativa. Qui va disparar el tret al cap? Ho va fer sota ordres, o no?

Ho podrà saber alguna vegada la Història?

Receptes dels economistes per a una economia malalta

2011-10-16T03:40:00.000-07:00

No es posen d'acord. Ja es veu que la senyora Economia no és una ciència exacte, cadascú hi posa diferents ingredients, espècies i components però no s'encerta en el gust definitiu ni en la seva presentació i la indignació va creixent atès que cada vegada la comunitat viu de manera més inconvenient i desesperançada.

Uns diuen que no tenen diners (Bancs i Estats) i no poden oferir ni crèdits a les empreses ni serveis públics essencials a la població. Uns altres que hi ha massa diners, però en poques butxaques, que esperen obtenir grans beneficis a costa de l'especulació en els Mercats i /o en la compra a baix preu dels serveis públics i fer-ne el negoci corresponent (privatització).

Quan uns diuen que per sortir de la crisi s'ha de treballar, crear llocs de treball i començar a produir, exprimint la imaginació i essent valents en iniciatives, però no troben qui compri, uns altres expliciten que primer s'han de pagar els deutes, refredar l'economia, sobretot la derivada de la iniciativa Pública.

L'economista Arcadi Oliveres, diu que cal perseguir el frau fiscal, que n'hi ha molt (les poques butxaques plenes), per capitalitzar l'Estat del Benestar. Que cal posar taxes als moviments internacionals de capitals (taxa Tobin) i que cal donar suport a la Banca ètica perquè tingui capital suficient per concedir crèdits a iniciatives productives ètico-socials.

Els economistes de la Unió Europea, no es posen d'acord amb la taxa Tobin, encara que la tenen damunt la taula. La influència nordamericana diu que d'aquesta taxa res de res, perquè el capital aniria encara més als paradisos fiscals.

I com en aquella cançó d'en Raimon "...plou i plou.... fa dies que plou ...i no es pot treballar..."

La Reforma Constitucional

2011-09-03T10:09:00.000-07:00

Tenia entès que els Estats democràtics tenien una Constitució que era la Carta de garantia que definia el tipus d'organització jurídica de l'Estat, i establia la independència i relació entre les estructures dels tres poders bàsics. Definia l'estructura territorial jurídico-política, i era garant dels drets i deures dels ciutadans i de la població sobirana. Definia l'estructura econòmica i les seves regles de joc en forma de principis generals, sempre en vistes a potenciar l'activitat econòmica i el benestar general.

La seva finalitat principal era establir un marc de convivència interna, pacífica d'harmonia entre l'Autoritat i el poble sobirà acceptat en totes les seves variants històric-culturals. L'Estat així constituït quedava identificat davant la comunitat internacional, essent una altra més entre els Estats sobirans.

Pensàvem que reformar aquesta Constitució hauria de fer-se principalment per solventar problemes importants i estructurals de convivència i d'harmonia històrica encara pendents entre els pobles ibèrics.

Ara ha vingut una reforma només en els articulats d'Economia i Hisenda per acontentar el Mercat del "Kapital", limitant la capacitat d'emetre Deute Públic de l'Estat Espanyol i de retruc de les Comunitats Autònomes que perden autonomia i dret a decidir cada vegada més.

Els dirigents nacionals només han trobat aquesta manera per donar "solvència i confiança" a l'Estat Espanyol davant els especuladors del Mercat que esdevenen un poder superior i per damunt de tots els poders dels Estats i que són qui han de finançar tots els Estats actualment en deute.

No era possible obtenir el mateix resultat amb una Llei estatal acordada entre totes les forces polítiques, sense tocar la Constitució?. Alguna veu ha demanat un referèndum per a legitimar dita reforma però sabem per l'art. 167.3 que la reforma de la Constitució solament serà sotmesa a referèndum si ho demana la dècima part dels membres de les càmeres, cosa que no s'ha produït.

La paràbola del cec i el sord

2011-08-28T02:36:00.000-07:00

Les paraules d'en Chaves referides a que si guanyava Rajoy, aquest parlaria català en la intimitat, donant-li un sentit apocalíptic a aquest fet, m'inspira aquest post.

Partint del principi que tots som uns egòlatres, sabem que el cec pensa que la seva discapacitat és prou evident perquè la resta de la humanitat la tingui en consideració i així desenvolupa un sentiment de confiança i creu que tothom està disposat a servir-lo i ajudar-lo. Altrament el sord, seguint el mateix criteri, sap que la seva discapacitat no és evident als altres i així desenvolupa un sentiment de desconfiança, i pensa que els altres no tenen altra cosa a fer que parlar malament d'ell.

El cec cultural pensa que només hi ha una cultura al món, la seva, i que tothom té obligació de servir-la, cuidar-la, alimentar-la i fer-la créixer, però el seu inconscient el traeix perquè en el fons sap que no és així i perquè es compleixi la seva voluntat, el·labora les suficients normatives per aconseguir "l'efecte sense que es noti el zel".

El sord cultural és voluntariós en la seva sordesa, ja no vol sentir, ja no simula anar de bona fe com el cec, contesta dient: què? quan li parles i seguirà dient què?, encara que pugis el volum de la teva veu.

Arribarà algun dia un messies que aconsegueixi que els cecs hi vegin i que els sords hi sentin?

La recuperació ecològica d'un braç del Canal d'Urgell

2011-06-18T10:03:00.000-07:00

L'any 2010 aprofitant l'avinentesa d'una ajuda als municipis per recuperar espais naturals, l'Ajuntament de Bellpuig, va decidir recuperar un espai abandonat i malmès després de les obres de revestiment del canal d'Urgell quan la companyia va desestimar l'ús d'un braç del canal. Aquest espai sobrer va acabar convertint-se en un abocador descontrolat de deixalles. (veure fotografia)
Sanejar i reconvertir el lloc fou una decisió que s'aprovà i es va dur a terme, primer clausurant l'abocador, retirant totes les deixalles acumulades al llarg dels anys, després aconseguint una concessió d'aigua per omplir l'espai a més de plantar-hi vegetació de ribera (albers). L'ambició és incloure l'espai en la Xarxa Natura 2000, aconseguir l'amabilització del lloc per fer-lo atraient per a l'oci i esbarjo dels habitants.

El projecte té diversos inconvenients, un dels principals és la llunyania del nucli urbà i no ser un lloc de pas habitual: cal anar-hi i buscar-lo. Aquest inconvenient podria ésser considerat menor quan es pugui connectar amb el parc del Convent si es realitza allò que està previst en el POUM, ja que hi ha reserva d'un camí d'enllaç. L'altre és la necessitat d'inversió contínua i dedicació, la qual cosa no està ni molt menys garantida i depèn de la sensibilitat ecològica, política i la dotació econòmica al projecte.

Penjo fotografies perquè hom pugui veure com està el lloc en l'actualitat

L'entrada està marcada per una filera d'estaques per evitar que hi entrin vehicles i així delimitar el lloc. Cada estaca té un plançó de vinya al seu peu. El cartell que es veu és l'indicador d'abocador clausurat i no anuncia de cap manera que es tracta d'un espai en vies de recuperació.

Aquest seria l'espai del canal que s'hauria d'omplir més d'aigua. Té l'aspecte d'un camí entollat. És la part més baixa del projecte.

Aquí us presento l'altre extrem del braç del canal on hi ha més aigua. Segons el projecte, està dissenyat perquè l'aigua no pugi més de 50 cm., tot i així presenta encara uns nivells molt baixos respecte el seu objectiu com s'endevina en les fotografies.

A tocar del nivell de l'aigua s'hi han plantat exemplars de lliris per recuperar la biodiversitat. Es nota que són plantats per la seva distribució periòdica exacte.

També hi són plantats exemplars d'arbres de secà que aguanten amb poca aigua, però la poca cura del mateixos deixats de la mà de Déu, fa que s'assequin i possiblement no arrelin bé .

Sempre és difícil harmonitzar la voluntat humana i la realitat de la natura. Enjardinar, organitzar o recuperar un espai requereix una dedicació col·lectiva que segurament en aquests moments, la nostra comunitat municipal no és prou capaç d'oferir, però al menys ens il·lusiona que ha desaparegut l'abocador.

Tossudament

2011-06-11T03:07:00.000-07:00

Sí, cada any ens ofereix per unes hores el seu encant. El seu aspecte punxós i agressiu canvia sobtadament. Generós i tossut ens mostra les seves flors, no li fa mandra, la vida és esplèndida, abundosa, segurament espera l'acció de l'insecte pol·linitzador, però hi serà a temps?, jo no l'he vist mai.

Un dia, s'obra parcialment i ens deixa l'esperança anunciada

Gaudiu del canvi. Entre les primeres i les dues darreres ha passat un dia, i ja es veu una flor pansida. Avui ja no les puc fotografiar perquè han perdut l'encant, caldrà esperar una nova florida i l'esclat de l'alegria.

Un conseller que mira massa "Polònia"

2011-05-28T09:18:00.000-07:00

Potser en tenia ganes de fer anar en bat de bèisbol. Ni en Rubalcaba havia gosat fer-ho tot i les pressions dels sectors més conservadors del país en espera que la dinàmica de les concentracions fatigués als seus participants.

Ningú no va creure al mediador que, aquest matí de divendres, comunicà als reunits, que venien a fer la neteja de la plaça, sabien perfectament que és competència municipal mantenir la higiene i els carrers nets, però allà hi eren els components del departament d'Interior, i allò que s'hi anava a fer era un desallotjament amb tota la regla, sisplau per força, i ja venien preparats per retirar els tendals i la infraestructura informàtica així com el parament d'intendència i no pas només amb els cubells i l'escombra per fer net.

Els esdeveniments ja són prou coneguts i la reacció boomerang també. Caldrà esperar el final del partit del Barça per conèixer si els arguments de la Conselleria estaven fonamentats o no.

Cap on estan canviant les coses?

2011-05-21T03:08:00.000-07:00

M'agradaria tenir el do de la profecia però això ho tinc vedat. Un ambient social i polític tan explosiu feia dècades que no ho veiem. Algunes coses estan canviant però no hi sé veure la direcció. Aquell petit llibret "Indigneu-vos" del nonagenari Stephane Hessel que va encapçalar les vendes del Sant Jordi sembla que ha fet fortuna, al menys el títol, entre els joves d'una generació que no veu clar el seu futur i ha decidit moure's.

Unes eleccions municipals amb líders polítics que són incapaços d'il·lusionar, desorientats i sense idees. Una societat del benestar en clar declivi i retallada, precedida d'uns anys inflant globus econòmics que finalment han esclatat. Encara s'hi valen les tradicionals manifestacions sindicals i plantades laborals per fer bellugar gestors i polítics?. Al menys això és el que estem fent la nostra generació.

El vent que es mou en aquest món globalitzat amb ànsies de llibertat, justícia social, oportunitats professionals, lluita contra la fam i pobresa, canvi del model organitzatiu i productiu, amb lideratges posats en quarantena i que necessitem recanviar-los, cap on bufa?

Els líders internacionals, econòmics, polítics estan perdent credibilitat a un ritme de cames ajudeu-me, però no podem fugir i escapar-nos, la nostra generació compromesa, ha d'aguantar ferm mentre puguem i donar tot el suport possible a les properes, que intuïm ho tindran bastant magre. Seran elles capaces d'obrir els nous camins necessaris que nosaltres no acabem de descobrir?.

M'agradaria tenir el do de profecia, i com els antics, preveure i prevenir futures catàstrofes, però malauradament això ho tinc vedat i hauré d'estar atent a la "resposta del vent".

BILDU, donar una oportunitat a la Pau

2011-05-07T02:45:00.000-07:00

Ha costat. No hi havia cap altra opció i era necessari que s'hi arribés. L'esquerra abertzale no podia continuar estar eternament absent de les urnes. El Tribunal Constitucional, per la mínima, ha pres la decisió correcte en el meu entendre (molts altres i no són pocs, no ho veuen així). Potser per evitar que el Tribunal d'Estrasburg dels Drets Humans el posessin en evidència. Ho diu ben clar la Constitució: "..son electores y elegibles todos los españoles que estén en pleno uso de sus derechos políticos...". Ha fet falta que dos partits legals apadrinessin incloent en les seves llistes, persones en ple ús dels seus drets polítics de la línia abertzale, en una coalició electoral.
A partir d'ara la Història jutjarà. Tenim esperança que s'obri un procés de Pau, que ETA no torni a actuar i acabi desapareixent amb l'ajuda dels intermediaris internacionals, obviant les provocacions de la dreta més radical que no deixarà d'actuar vistes les perspectives europees que donen esperances al sorgiment de nous Estats dintre la Unió.
En aquest context vull recordar la cançó de John Lennon "Give peace a chance". Clickeu la foto

És quan dormo que hi veig clar?

2011-04-10T08:51:00.000-07:00

Porten 100 dies i "les retallades" és el que destaca de la seva gestió. Segurament ho fan bé, és allò que correspon als executors del poder financer. L'economia europea demana privatització dels serveis públics com condició ineludible per ajudar als Estats amb dificultats i Catalunya s'ha posat a treballar en la direcció indicada. Ningú no dubta que primer cal aprimar l'administració i després de forma sibil·lina però constant, transmetre la gestió a entitats privades. Sanitat serà el primer sector en veure-ho, n'estic segur. S'ha acabat la social-democràcia, el lliberarisme més dur és el senyor.

El sistema financer internacional, provocador de la crisi, ha actuat amb intel·ligència: ha aconseguit que els Estats, prèviament molt endeutats, gastin part de les seves reserves per sostenir i re-capitalitzar la Banca i al mateix temps exigeix a aquests Estats empobrits vendre's (privatitzar) les seves empreses o serveis públics al esdevenir insostenibles per l'erari públic en la dinàmica actual. Després la Banca farà d'intermediària per emetre Deute públic que es cobrirà amb els pocs estalvis d'una població hipotecada. I també, perquè no? finançar les empreses que compraran dits serveis públics.

Si l'assaig surt bé, l'any que vé en Rajoy ho posarà en pràctica en tot el Regne. O no?

Potser aquest malson és fruit del meu cervell paranoic, però no em puc treure del cap les paraules del poeta: "és quan dormo que hi veig clar"

Ahir el germà Llimona, avui el Pare Manel

2011-03-19T01:30:00.000-07:00

Google imatges

Als anys setanta del segle passat, els joves cristians de la classe mitjana catalana, tenien com tema ètic quotidià, la legitimitat de les relacions sexuals pre-matrimonials com se les anomenava aleshores i buscaven en la Església una resposta més moderna a la doctrina sexual tradicional.

La missa que en el Monestir dels Caputxins de Sarrià oficiava o intervenia com orador el pare Llimona rebia una participació multitudinària del col·lectiu d'aquest joves. El seu discurs obert en aquest temes alleujava el sentiment de culpa d'aquelles parelles que no seguien la doctrina oficial, usava mètodes anticonceptius i tenia relacions sexuals durant el nuviatge. El pare Jordi Llimona entre altres, va escriure un llibre prou difós anomenat "Humans, tanmateix", on també opinava sobre l'ètica de l'avortament. De manera teòrica estava d'acord que era una pràctica inadequada i calia evitar-la, de totes maneres va deixar escrit que si una dona, després de totes les reflexions, valoracions de la resolució del problema es veiés finalment impulsada per les circumstàncies adverses a tenir que avortar, no sols no la condemnaria moralment sinó que l'acompanyaria, com mal menor, en el fet. En aquell moment només es podia fer de manera clandestina viatjant a França o Anglaterra.

El Pare Manel, ara en el primer decenni del segle XXI, ja no fa una reflexió teòrica sinó que diu públicament que ha fet allò que el germà Llimona expressava en la teoria (mai no sabrem si dugué la teoria a la pràctica). Mereix per això la excomunicació?. Seguirà essent hipòcrita la jerarquia eclesiàstica catalana en aquest tema?.

Sabem que l'avortament és un mal, és negar el dret la vida a un nou ésser humà que s'està desenvolupant. Va en contra d'un instint bàsic biològic: la protecció de l'espècie en la maternitat. Matar és sempre un mal, però inclús la doctrina oficial de l'Església diu que el cristià pot matar en determinades circumstàncies. Així ens van educar en la nostra infància quan estudiàvem doctrina i repassàvem els Deu Manaments. El cinquè diu: No mataràs. Però no era "pecat" si es feia:

Per defensar el Rei o la Pàtria durant les guerres.
Per defensar la pròpia vida en cas d'agressió greu.
Per defensar l'Honor personal.

Aquesta darrera accepció ha anat perdent força al llarg dels darrers decennis, però no és tant lluny el record d'aquella pel·lícula dirigida per Pietro Germi i protagonitzada per Mastronianni, "Divorcio a la italiana" quan matar per l'honor era lleugerament castigada per la justícia.

L'avortament és un fet dramàtic en la vida d'una persona, no és emotivament neutral, no és volgut o frívolament acceptat. La persona que ha avortat (no sempre voluntàriament) passa molt temps amb trastorns emocionals. Estar al seu costat en aquest conflictiu període per ajudar-la és cristianament lloable.

La llàgrima de l'elefanta

2011-01-31T08:19:00.000-08:00

El dia s'ho valia. La llum esclatant de la primavera demanava al cos contacte amb la natura. Els meus fills estaven impacients per agafar aquell bus que ens portaria al Passeig del Born. Abans, quan jo era xic s'hi arribava amb el tramvia, era el temps que els pares, com ara amb la meva dona i la mainada, volíem anar al zoològic travessant el parc de la Ciutadella de notable varietat botànica. Sabien que en aquesta època les aus llueixen els seus millors colors i estàvem segurs de caçar la imatge del paó obrint la seva acolorida cua.

Un xivarri de veus cridaneres ens van rebre en la secció de les aus. La majoria foranes, fauna exòtica no pròpies del nostre país, tancades en enormes gàbies però que només permetien curtes volades. Les rapinyaires no podien exercir el seu fer. Els felins en un escenari que simulava el seu hàbitat estaven una mica més còmodes si ho comparem amb les petites gàbies de barrots de ferro que recordo de la meva infància. La seva mirada però lluïa desinteressada. La nostra excitada quitxalla no s'adonava.

Al arribar a la fauna africana els nostres menuts varen quedar corpresos, ara sí que van descobrir una llàgrima en els ulls de la Susi. Es quedaren quiets mirant-se-la. Les seves petites mans buscaren les de sa mare i meves en una instintiva demanda de protecció. Ni un mot va emergir de les seves joves boques, només a la poca estona una decisió: anem-nos-en.

El dia s'ho valia. La llum esclatant de la primavera demanava al cos contacte amb la natura....

Reinventant l'Estat Autonòmic?

2011-01-16T03:04:00.000-08:00

Chesterton va dir: "on amagaria el savi una fulla?; resposta: en un bosc de fulles". El savi Suàrez va dir: on amagaré la demanda d'autonomia de Catalunya, Euskadi i Galícia?; resposta: en un bosc d'autonomies, i així del barret del mag va sorgir l'Estat Autonòmic.

Ara, havent passat més de trenta anys de l'invent, la dreta i esquerra del moll del Regne d'Espanya, s'ha cansat del joc del mag, dient que és insostenible i que cal repensar-s'ho. La seva poca imaginació només proposa un retorn de les competències cedides als qui sempre les havien tingut. Tot molt constitucional atès que la seva cessió mai no ha estat definitiva i sempre l'Estat s'ha reservat el seu dret a la recuperació per interès general. Ja ho hem vist amb l'intent de blindatge que proposava el darrer i mutilat Estatut d'Autonomia català i com ha quedat.

No puc treure'm del cap que allò principal és "el problema catalán", autonomia sotmesa al règim comú a diferència d'Euskadi i Nafarroa, i que és més sensible a l'harmonització, i que els darrers moviments socials amb el dret a decidir de base, encenen els ànims carpetans i que si afegim l'excusa de la crisi econòmica fa que es conrei un terreny abonat a l'involucionisme polític. Segueixo sense entendre l'existència de les autonomies uniprovincials o municipals (Astúries, Cantàbria, La Rioja, Madrid, Múrcia, Ceuta i Melilla), creieu que necessiten Parlaments i parlamentaris per gestionar les seves competències?. Que algú m'ho expliqui.

Accepto que la gestió de les competències en totes les CC.AA no ha estat un model de gestió i Catalunya no ha estat una excepció, només cal veure el model territorial excessivament magnificat i costós econòmicament: el pressupost econòmic dels serveis, arriba més retallat al ciutadà per l'increment de la despesa de la seva gestió.

La millora en la gestió del diner públic no pot passar per una reducció de competències de les comunitats històriques, sinó per una autocrítica i una simplificació de la gestió aplicant criteris professionals. També caldria al meu entendre una refundació constitucional amb criteris federals, eliminant sense tremolor del pols, les "mini" autonomies. L'altra alternativa és la secessió.

Provincians, tanmateix

2010-12-19T03:49:00.000-08:00

Ahir fou inaugurat el tram del TGV espanyol de Madrid a València, amb desplegament informatiu ampli i participació de les més altes autoritats de l'Estat. Ara els madrilenys ja podran gaudir de les platges llevantines de manera còmoda; polítics i empresaris de l'altiplà castellà (meseta) i el Regne de València tindran via directa. L'Espanya interior resta comunicada.

Avui la frontera catalana i París estableix la seva comunicació ràpida, servida pels combois de SNCF, l'enllaç amb Europa comença el seu tímid camí. Cap desplegament informatiu especial, cap presència d'altes autoritats, només l'alcalde de Figueres, Santi Vila i els seus acompanyants, estaven en la inauguració de l'enllaç.

Loor! a la Catalunya europea, Ai! l'Espanya de sempre....

Celebrant la Tradició

2010-12-12T03:18:00.000-08:00

Per santa Llúcia s'encenen els llums de l'Advent, és temps de preparació del Nadal moment en que la tradició cristiana celebra el naixement de Jesús de Natzaret, en substitució de la tradició pagana de celebració del solstici d'hivern. Moltes civilitzacions i imperis històrics han festejat aquest període de l'any de diverses maneres.

Aquesta festa, com altres festes tradicionals cristianes, està essent posada en discussió pel corrent laic que bufa en l'actualitat. Molts voldrien fer desaparèixer la base religiosa en funció de la modernitat o d'una anti religiositat implícita en el terme.

Perdre els orígens és perdre Identitat com diu una coneguda cançó d'en Raimon. No necessàriament cal ser religiós o seguidor d'una religió per a celebrar la Tradició. En el llibre que recentment he llegit d'en Raimon Panikkar, fa esment de tres conceptes amb els quals pot viure avui en dia un cristià: cristiandad, cristianisme, cristania.

Cristiandat: engloba un concepte històric, tot allò que la "civilització cristiana" ha anat desenvolupant al llarg de la Història, institucions, ordes, lleis, fets polítics, bèl·lics, etc.
Cristianisme: es refereix a la base estrictament religiosa, els seus conceptes, principis de fe, dogmes.
Cristiania: les formes personals de fe o actituds cíviques que hom pot desenvolupar en base als principis exposats per Jesús de Natzaret, sense necessitat d'acceptar totalment els fets de la cristiandat o l'ortodòxia del cristianisme.

Jo aposto per seguir les Tradicions que han anat definint la personalitat del nostre poble i comunitat, tot recolzant-me en el concepte de cristiania. No m'atrau ni tornar a la tradició pagana ni fer-ne un episodi d'interès comercial o econòmic. Em sento còmode amb la tradició tal com l'he coneguda i viscuda des de la meva infància i no hi vull pas renunciar.

Així que, passeu Bon Nadal amb la seva corresponent Epifania. És el meu desig per a tots aquells que em llegiu.

1714

2010-12-05T04:40:00.000-08:00

Durant el passat procés electoral, els diaris catalans es feien ressò que un membre del llinatge de Rafael de Casanova, en Baltasar Carles de Casanova es presentava als comicis del Parlament de Catalunya dins la llista de Ciutadans's en la demarcació de Lleida. Un contrast xocant amb la mitologia patriota catalana que presenta al conseller en cap del municipi de Barcelona de 1714 com un patriota independentista.

No fou aquella una guerra d'independència sinó una guerra de successió entre dues dinasties, la casa dels Habsburg i la de Borbó en un context internacional europeu on es jugava la primacia dels imperis de la època. Estem parlant del període històric de l'Antic Règim quan les aristocràcies nobiliàries, eclesiàstiques i militars protagonitzaven el poder social. El poble eren els súbdits i no es definien pel seu context d'identitat nacional.

El regne d'Espanya dels Habsburgs era un imperi empobrit, en decadència, amb un rei Carlos II inepte i que morí sense descendència al 1700. La fiscalitat de la època assentada en els furs, afavoria la Corona d'Aragó. Segons l'historiador J.H. Elliot "de les 80.000 lliures que ingressava el municipi de Barcelona i les 184.000 de la Diputació del General, el rei només n'apercebia 37.000"

El testament de Carlos II anomenava successor de la corona a Felip d'Anjou, nét del rei francès Louis XIV , amb la prohibició explícita de fusió dels regnes d'Espanya i França en prevenció que això provoqués una reacció de les altres potències estrangeres per acúmul de poder dels Borbons (França era en aquell moment un regne fort i ben administrat).

Felip d'Anjou amb el nom de Felipe V, va iniciar el seu regnat amb mesures que no desafavorien a la Corona d'Aragó com fou el jurament dels furs de la Corona en les Corts de Saragossa en 1701, així com la concessió de port franc a Barcelona amb capacitat de poder comerciar amb les Índies, cosa que tenia prohibit durant tots els regnats dels Àustries.

No va ser fins 1705 que va esclatar l'oposició en diverses contrades de Castella, Aragó, Catalunya i València als Borbons a favor de la família dels Habsburg. Segurament es van sumar tan els interessos internacionals com la defensa dels privilegis dels furs que l'administració borbònica va començar a modificar. Sembla que els historiadors no tenen encara totes les claus internes que varen desencadenar la guerra de successió, però sí que va ser un conflicte internacional.

Sabem que la supressió dels furs de les diverses entitats que formaven la Corona d'Aragó va iniciar-se després de la caiguda d'Almansa en 1707. Barcelona no va caure fins 1714.

Rafael de Casanova no va fer res més que defensar la causa dels Habsburg en el conjunt del regne d'Espanya i els furs de l'aristocràcia fins el darrer moment i no pas la independència del territori. No és doncs contradictori que un descendent seu defensi postures no independentistes.

Els conceptes col·lectius de País i Nació van directament lligats al de "ciutadania" popularitzat per la Revolució Francesa, que a finals d'aquest segle XVIII atacaria les bases de l'Antic Règim i iniciaria l'època de les Repúbliques associades a un sentiment de pàtria i que el Romanticisme acabaria per donar-hi força i cohesió fins als temps actuals.

El pensament dual

2010-10-12T03:08:00.000-07:00

Una amable pacient amiga, coneixent els meus interessos, m'ha obsequiat amb el llibre "Invitació a la saviesa" del recent traspassat Raimon Panikkar. Com és propi de l'autor, el llibre va ple de reflexions espigolades de diverses tradicions intel·lectuals religioses i filosòfiques d'orient i occident. En un moment del llibre observa la importància del llenguatge en el desenvolupament ideològic i filosòfic, aspecte també important en la filosofia de Miguel de Unamuno. Fa notar que la majoria de les llengües usen únicament el singular i el plural i poques el dual, això és, l'expressió alhora del jo-i-tu, a excepció en el moment actual del sànscrit, l'àrab i grec que encara el conserven.
Us imagineu Descartes iniciant el seu mètode amb el dual en lloc del singular jo?. D'entrada ja no podria dir allò de "ego cogito, ergo sum" perquè hauria d'acceptar a priori l'existència del tu forçosament lligat al jo i alterar la perspectiva dels seus dubtes, canviar i complicar tota la doctrina de la percepció perquè, podria negar que el tu pot percebre realitats que el jo és incapaç?.
En el meu viatge dins aquest concepte, me'n adono que la psicoanàlisi freudiana treballa amb la dualitat per entendre la psique humana: l'indissoluble binomi conscient-inconscient formant part de l'ésser individual sense el qual el psiquiatra no sap com explicar certs trastorns psicopatològics. La psiquiatria moderna biològica defuig la polèmica i només veu neurotransmisors neuronals desequilibrats retornant al principi de la singularitat.
Les reflexions de Panikkar em fa venir al conscient antigues lectures on la dualitat se'm presenta evident. També tenim pensadors en la nostra tradició occidental que usant el singular i el plural del llenguatge fan propostes del dual. Antonio Machado en el seu "Juan de Mairena" fa reflexions metafísiques amb els seus alumnes, entre elles la relació de l'ésser i el no res (el ser y la nada) i de l'existència de Déu. Defineix Déu com "el gran ojo que todo lo ve al verse a sí mismo" definició evidentment dual al contrari de com defineix l'ego: "el ojo que ve y que nunca se ve a sí mismo". Seguint la tradició judeo-cristiana identifica la divinitat com l'ésser que és, l'essència pura, però en la seva heterodòxia, manifesta la impossiblitat de la creació: l'ésser no pot crear-se a sí mateix per tant la verdadera creació de la divinitat és la creació del no-res (la Nada), d'aquesta manera fa dir a Juan de Mairena aquests versos:

Dijo Dios: Brote la Nada

Y alzó la mano derecha,

hasta ocultar su mirada.

Y quedó la Nada hecha

Perquè no arribar fins al final de la dualitat?. Seguint Plató, si coneixem la dualitat en aquest món, aquesta només pot ser reflex de la dualitat suprema: la identificació i fusió de l'ésser i el no-res i d'aquesta manera m'atreveixo a fer la versió contrària als anteriors versos:

Dijo la Nada: Brote el Ser

Y bajó la mano derecha,

hasta descubrir su mirada.

Y quedó el Ser hecho.

La versió machadiana de l'ull diví és l'invers del mite de Jano, el rei de les dues cares que mira a orient i occident. l'Ésser davant la seva creació o el No-res davant la seva creació, és el mateix cara a cara.

Post escrit per a la reflexió metafísica.

No vull acabar sense un darrer poema d'Antonio Machado:

Confiamos

en que no será verdad

nada de lo que pensamos.

Que us divertiu, jo seguiré llegint a Raimon Panikkar.

Oh estimat brau!

2010-09-26T02:18:00.000-07:00

- Oh magnífica bestia, en la que els antics egipcis hi veieren la encarnació d'Apis i Min. Es déus et robaren la imatge. A tu et sacrificaven ofrenes. De tu esperaven favors divins. Tot això passava el l'altra punta de la Mediterrània fa milers d'anys, quan la terra on ara visc la poblaven pobles bàrbars.
- Oh formós animal, la teva fama travessà la mar. A Creta una reina s'enamorà de tu i de tu quedà en cinta. Va infantar el monstre Minotaure que fou reclòs en un enredat laberint perquè no espantés als humans. Tan terrible era la criatura, que anualment demanava joves víctimes humanes provinents de tot l'àmbit hel·lènic, amb les quals alimentar-se. Fou el valent Teseu fill d'Egeu rei d'Atenes, qui acabà amb l'antinatural engendrament, ajudat per Ariadna que li facilità el famós fil i una espasa màgica.

Però en la memòria col·lectiva dels humans quedà el fet i per la nostra inculta cultura s'organitzaren festes on tu esdevingueres la víctima del sacrifici, perquè representaves l'esperit de Minos el déu i eres el seu animal tòtem.
- Oh fabulosa criatura, el teu mite seguí conquerint la mediterrània, també aquí a Iberia et donarem culte. Menorca és curulla de restes arqueològiques que ho recorden. En aquesta illa es transmet una llegenda on es mostra la teva noble generositat: quan el món pagà finia i donava pas a una nova religiositat, tu vas voler-te retirar de la divina vida, no sense abans facilitar el camí a les noves creences. Tu vas indicar l'indret on podria trobar-se la imatge d'una marededéu i li vas regalar el teu nom: la Verge de Toro. No vas demanar res a canvi, potser ho dic malament, vas demanar que et deixessin viure en pau i no ho vares aconseguir, seguim essent bàrbars i et sacrifiquem a la plaça.
- Oh dissortada criatura, una iniciativa del meu poble va voler acabar amb el mil·lenari sofriment i sagnant costum. Monumentals cridòries a favor i en contra de la iniciativa es produïren. Gràcies a tu, la consciència individual entrà al Parlament i s'oblidaren per un moment les obediències degudes. A mitges en vas sortir indultada.
- Oh magnífica criatura, jo només el voldria veure al camp o a la devesa, pasturant tranquil·lament, jugant i perseguint les vaques, que sé és una activitat que t'agrada força, amb la teva testa ben alta i orgullosament coronada amb els afilats trofeus amb que la natura t'ha dotat, acompanyat de la teva nissaga de vedells. No et vull veure defensat la teva vida i el teu honor en el circ, rodejat de "civilitzats i cultes" humans disfressats amb vestits de lluentons, ni tampoc a la plaça pública embolat, lligat, espantat, defensant la teva dignitat, envoltat d'embogits i cafres representants de la meva espècie que et nafren, colpegen, empenten sense motiu, només per pura diversió.
- Oh estimat brau, perdona'ns no sabem el què ens fem, seguim essent éssers primitius. Però et dic que vindrà un dia, no massa llunyà, en que s'acompliran els teus i els meus somnis.

La influència cristiana a Europa

2010-09-19T02:48:00.000-07:00

Ha dit Benet XVI a la Gran Bretanya: "el cristianisme és marginat de la societat". Ja no recorda el Papa la paràbola dels dos fills?. Quí compleix la voluntat del pare?, el publicà que es passa la vida resant al temple o el servidor públic que intenta mantenir la societat del benestar garantint els ajuts o les pensions, restant a qui té més per donar a qui té menys?, procurant que a ningú no li falti atenció a la seva salut encara que no tingui recursos. Que rebi una instrucció mínima suficient per incorporar-se al món productiu....

Jo no tinc cap dubte que en l'evolució dels serveis socials en la societat occidental, el desenvolupament de la igualtat, llibertat i fraternitat, així com el sentit social de justícia, hi té molt a veure el pensament cristià sedimentat al llarg dels segles, això sí, fet laic o "aggiornat". No veig la evolució d'aquestes serveis ni idees, en la consciència col·lectiva de societats de base no cristiana.

L'enyorança del senyor Ratzinger la veig en el menor paper que l'Església de Roma va tenint en els afers polítics des del final de la Primera Guerra Mundial, quan definitivament acabà l'estructura de l'Antic Règim amb la desaparició de l'Imperi Austro-Húngar, potser la darrera relíquia del Sacre Imperi Romà instaurat per la mateixa Església amb Carlemany els anys 800 de la nostra era, per significar al monarca defensor de la ortodòxia religiosa en l'Europa sorgida de la crisi i caiguda de l'Imperi Romà.

No crec que en aquests moments l'església que representa, pugui donar massa lliçons d'ètica a la comunitat internacional des d'una perspectiva històrica i també actual. La humilitat i renúncia a les postures aristocràtiques que representa, la democratització de la institució, la igualtat de la dona en la jerarquia i altres consideracions, potser serien camins de reconciliació amb una societat de la qual se sent marginada.

El negoci d'en Pere i les cabres

2010-09-04T02:39:00.000-07:00

Llegeixo al diari AVUI i com gran notícia ecològica, la regeneració de l'aqüífer del Llobregat i en conseqüència la reducció de la salinitat de les aigües del delta del riu. L'efecte s'aconsegueix amb la injecció de 15.000 metres cúbics diaris d'aigua procedent de la depuradora del Prat, en uns pous del mateix aqüífer. El cost de tot això ha estat de 23 milions d'euros, en bona part procedents de Fons de Cohesió europeus. El perquè es produeix l'esgotament de l'aqüífer i salinització del delta, és l'ús del mateix per l'abastament urbà que es quantifica en 55 hectòmetres cúbics a l'any.

El reportatge no diu res del diferencial benefici- aprofitament - despesa de tot aquest procés ni si aquesta activitat és sostenible medi ambientalment. Des d'un esperit ecologista, explotar sistemàticament un recurs natural per després construir un sistema industrial per a reconstituir-lo em sembla d'entrada, contradictori i molt prop del negoci d'en Pere i les cabres, però no dubto que en tot això hi ha algun beneficiari. Quí és?. Algú pensa de bona fe, que es podrà sostenir a llarg termini quan es tanqui l'ajut dels Fons europeus? És aquesta la solució trobada a la salinització del delta provocada per l'explotació de les aigües?

La Història jutjarà, si Gea no és morta abans.

Tu també hi eres

2010-08-28T02:45:00.000-07:00

Ataollah Taefy Kalilien, tu també hi eres amb els guardies civils morts a l'Afganistan. Pocs diaris en parlen de tu. Tenies la família a Saragossa i els mantenies amb el teu comerç de catifes. La crisi et va obligà a buscar-te un altre manera de garantir-lis la subsistència. La feina de traductor et va semblar una bona ocasió i així vas arribar a l'Afganistan. Et quedarà la creu al mèrit militar amb distintiu roig, com els guàrdies civils. Vaig conèixer el teu fill Naïm amic íntim de l'ex-xicot de la meva filla. Em sap greu que els medis de comunicació gairebé t'ignorin. Descansa en pau.

Baralles de galls

2010-08-13T13:36:00.000-07:00

Aquest tema ha donat peu a formoses obres d'art. Aquí us presento aquest quadre del rus Mikhail Larionov del moviment Futurista, pintat al 1912, abans de la Revolució d'octubre. En podríem trobar-ne d'altres: el moviment, els colors, la tragèdia de la mort, la passió, i també la cobdícia del jugador, l'aposta pel més violent...

També hi ha baralles de galls en galliners petits i amb poques gallines. No acostumen a formar equip. El mascle dominant vol tenir la supremacia de la cort.

Aquests dies en el nostre dissortat i petit país, uns galls criden i criden, qui més alt que l'altre volent endur-se la disputada senyora independència, però les gallines diran que prou!!!, serà en una altra ocasió... abans que es matin entre ells i quedi el pati ple de plomes escampades.

Perquè tants parlamentaris?

2010-08-10T01:58:00.000-07:00

Fa unes setmanes es repetí una votació al Parlament de Catalunya. Tractava sobre la legislació de la prohibició de la burca o altra vestimenta oriental que oculti el rostre del ciutadà. Gairebé la meitat dels assistents no va emetre el seu vot. Oficialment s'investigà una possible fallada del sistema informàtic que no va emetre una conclusió objectiva. El grup oficialista acceptà aquest supòsit. L'oposició ho criticà.
Els que vàrem veure per TV la retransmissió de l'acte, segur que estem a favor de la interpretació dels partits de l'oposició: el portaveu del grup no havia aixecat el dit/s assenyalant la orientació del vot. Els senyors parlamentaris no sabien què votar!!. Així, el primer resultat que anava a favor de legislar sobre el tema de la prohibició d'aquesta vestimenta, canvià de signe en la segona votació forçada per la mesa del Parlament i amb l'abstenció lògica de tots els partits de l'oposició.
Mireu la fotografia publicada al diari AVUI: amb quatre parlamentaris en tindríem prou. La resta cap a casa!!!

Flor d'un dia

2010-06-26T09:22:00.000-07:00

Avui pensava amb el temps que va passant inexorablement. En Kan t deia que era "una forma priori de la sensibilitat". Vivim dintre el temps i no podem pensar sense el temps, que si les nostres són vides llargues curtes, això és relatiu, potser el què convé és que siguin plenes i precioses, com aquestes flors de cactus que gairebé són vistes i no vistes. El seu esplendor dura poc, però no per això la planta deixa de florir.

Aquest mes marca el cumpliment d'un any en que vaig iniciar-me el el món del blog, parlava de les fogueres de Sant Joan i com repercutiria la normativa europea de comercialització del material pirotècnic en les nostres celebracions tradicionals. No sé si per la crisi o altra circumstància però he sentit menys sorolls de petards.

Unes altres plantes com els didacs als quals vaig dedicar una petita filmació també ara farà un any, desaparèixen totalment durant l'hivern. Sembla realment que s'hagin mort: s'assequen totalment i s'esborren del jardí. Amb la primavera renàixen i ens donen la seva olor en les fresques nits, quan s'obren les seves campanes de colors.

Carpe diem.

La manipulació de les Institucions

2010-06-10T00:16:00.000-07:00

Ens estem acostumant massa a que els grups polítics que perden una votació en les Institucions representatives del país, facin un recurs al Tribunal Constitucional per aconseguir de manera indirecta i no pactada la imposició de la seva ideologia. Ja són excessius els exemples: el més notori entre nosaltres l'Estatut de Catalunya, però també recentment, la reforma de la Llei de l'avortament, la Llei antitaurina, la Llei del referèndum per la independència.... ón és el joc polític?, on l'esperit de l'acceptació democràtica de la derrota?. Si tots els esforços de "parlamentar" i arribar a acords en matèries bàsiques són inútils i estan únicament en mans d'una dotzena de jutges prèviament condicionats, potser que ens ho fem mirar.

La manipulació política arriba fins i tot en les institucions acadèmiques. Ho haviem vist a València amb el tema de la llengua, ara l'esglai ens arriba des de la Real Academia Española amb l'intent de canviar les definicions acadèmiques de "nacionalidad" per adaptar-la a la ideologia del Partit Popular i altres ultranacionalistes.
Tot plegat ens fa adonar de la dificultat de conviure en la multiculturalitat i l'acceptació del altre com subjecte de dret i respecte, que el país no és uniforme i que de la dialèctica dels contraris ha d'emergir una síntesi creadora.

Durant els trenta anys de pujolisme feiem peu fort en la pedagogia de la comunitat càrpeto-betònica, però aquesta no sembla voler veure la realitat plural del país. En psiquiatria de la percepció anòmala de la realitat en diem trastorns psicòtics i no s'hi val la psicoteràpia, són més vàlids els electro-shocks. Potser farà falta que el Parlament català declari la Independència perquè esclati una epifania en la consciència de la messeta i vegin per fi la llum.
.

Caminant entre aus esteparies (2)

2010-05-08T01:33:00.000-07:00

Des de Bellpuig vàrem dirigir-nos en automòbil fins els Eixaders de Belianes on començarem el nostre passeig a peu d'uns 5-6 Km. Anàvem proveïts de binocles, càmeres fotogràfiques i els nostres ocellaires portaven un teleobjectiu muntat en un trípode que varen carregar durant tot el trajecte. Gràcies a aquest enginy de la ciència vàrem poder observar el detall de les aus detectades. Un altre element indispensable per fer les descobertes, és anar proveït d'un manual de butxaca amb imatges i descripció de les aus.
Ho sento, però en aquest post no hi trobareu fotografies directes de les aus; no tenia una càmera fotogràfica amb teleobjectiu prou potent. Us ofereixo la imatge d'un niu de cigonyes que han construït enguany dalt la xemeneia d'una antiga fàbrica a Bellpuig.

Així que començàrem a caminar, els nostres guies ens feren observar la presència dalt de la teulada d'una cabana una parella de Pardal carreu; el mascle, que a diferència del comú porta un "corbatí" negre al coll, al seu costat la femella de colors discrets. A poca distància més enllà va arribar volant un Cruixidell, de formes més massisses, bec curt i cònic, tot ell de color terrós i que presenta una taca terrosa envoltada d'una línia blanca, en forma d'ales de papallona a les galtes, i es va posar a la copa d'un arbre on, aturat, vam poder-lo visualitzar amb el teleobjectiu. Havent reiniciat la caminata els nostres guies ens van fer sentir la veu del què podria ser un Picot verd, ... invisible per altra banda ... hi hem de posar fe.

Tot caminant arribàrem a visualitzar una línia de pals de conducció elèctrica, tenien forma de Y i en el vèrtex inferior hi descansava un Xoriguer petit, aquest rapinyaire insectívor s'ens mostrava amb el seu típic dors de color castanya uniforme a diferència del xoriguer comú que el té pigallat; damunt del dors destacava el seu cap gris. La seva cua també és grisa amb una línia terminal negre. Seguirem caminat i a l'arribar prop d'un arbre varen sortir volant dues aus que ràpidament foren identificades com a Tudons, és el colom salvatge i que presenta una taca blanca en forma de mitja lluna al costat del coll. No tardàrem a veure, damunt d'un tronc sec un Xoriguer comú, una mica més gran que el petit, també rapinyaire de la família dels falcons, però aquest ja s'alimenta de petits mamífers, sargantanes i també insectes grans. De cap gris i dors marró pigallat de negre; té la punta de la cua de color negre.

També cal dir que durant tota la passejada anàvem veien vols de Gralles i Garses de la família dels còrvids, negres les primeres i blanc-i-negres les segones, molt comuns arreu aquestes terres i que no estan en perill d'extinció.

Ens aturàrem en una cruïlla de camins i els nostres guies detectaren la presència d'un Sisó en un marge llunyà. Impossible veure'l a simple vista, els binocles i el teleobjectiu van esdevenir elements imprescindibles per a la seva contemplació. Aprofitàrem aquesta estona per fer un mos.

Passà volant un ocell amb el seu "trirrup" i després "txirrrri", que el guia identifica com una Calàndria, ens explica que aquesta au és capaç d'imitar la veu d'altres aus (caderneres, passarells, abellarols, falciots...) amb molta facilitat.

Anàvem fent ruta quan sobtadament un nou Sisó s'alça volant i gaudirem seguint el seu baix i típic vol amb els binocles. Una plantada del teleobjectiu escudrinyant el lloc des d'on havia alçat el vol va permetre als nostres guies descubrir, un parell de marges enllà, la presència d'una parella de Sisó i Sisona, l'un prop de l'altra. Estaven tranquils. No vam poder veure en cap moment al mascle fent els seu famós ball de festeig.

Mentre feiem la contemplació, damunt dels nostres caps dues majestuoses Àguiles marsenques sobrevolavem amb el seu vol circular buscant alguna presa. Vèiem com aprofitavem els corrents d'aire per elevar-se. Aquestes aus s'alimenten de serps, provenen del nord d'Àfrica. Reben el seu nom perquè arriben a les nostres terres pels voltants del mes de març i se'n retornen cap els mesos d'agost- setembre.

Quan ja pensàvem en donar per acabada la ruta i retornar al punt de partença i mentre contemplàvem com un grup de gralles picotejavem uns conreus, heus ací que surt d'un marge proper una Guineu que es queda guaitant el grup de gralles. Estem atents als seus moviments, però de cop torna a endinsar-se i amagar-se entre els matolls del marge.

L'experiència de la caminata ha estat prou positiva. Si mirem amb ulls d'observador, amb calma, amb ganes de descoberta, amb els estris adients, i sobretot, amb uns bons guíes com els que tinguérem, les nostres estepes ens poden donar excel·lents moments de gaudi. No entenc encara perquè els nostres municipis no aprofiten aquesta riquesa des del punt de vista turístic, oferint rutes organitzades. És molt possible que tota la moguda del canal Segarra-Garrigues, el tema de les ZEPA estimuli la imaginació i les iniciatives en aquest terreny. S'olora en l'ambient.

Caminant entre aus estepàries (1)

2010-05-04T12:07:00.000-07:00

Diumenge dia 25 d'abril, un grup de persones interessades en les aus de les estepes lleidatanes ens vàrem trobar per anar a observar-les. Ens acompanyaven un parell d'experts ocellaires d' EGRELL Institució per a l'Estudi, Gestió i Recuperació dels Ecosistemes Lleidatans. La tarda del dia anterior vàrem ser instruïts en les característiques de les aus de secà, en una llarga sessió formativa molt interessat i aclaridora.

Les estepes lleidatanes formen un païsatge específic d'aquestes terres formades per planures. marges que separen els cultius, petits grups d'arbres atès que la manca de pluges impideix el desenvolupament de boscos; cabanes disperses, alguns masos ja deshabitats que serveixen de refugis de les aus on nien amb certa seguretat i algunes petites reserves d'aigua completen el panorama.

Aquestes circumstàncies fan que la vida sigui dura, la calor, quan avança el dia, condiciona el comportament d'aus i persones: l'activitat és més intensa a primeres hores quan la frescor de la nit encara es manté. El sol del migdia convida al descans i al refugi de la vida en les poques ombres dels arbres i matolls. L'activitat retorna a la posta del sol.

Les aus dels secans presenten unes característiques específiques. Si descartem les rapinyaires, han esdevingut més corredores que voladores i s'amaguen als marges i en mig dels conreus i és allí on les hem d'anar a cercar i observar: sisons, perdius, guatlles, xurres...els seus colors són bruns i grisos per millorar el camuflatge i passar desapercebudes, únicament en l'època d'aparellament, els mascles llueixen colors més cridaners per atraure les femelles.

Per descobrir les rapinyaires hem d'observar els pals del cablejat elèctric, les puntes de les copes dels arbres o petites elevacions del terreny des d'on poden observar les possibles preses.

És indispenssable anar proveït de binocles o teleobjectius per poder-les observar i també posseir la oida fina, doncs moltes les oïrem però no veurem.

En el proper post explicaré l'experiència de la passejada que vàrem fer prop de Belianes.

Enyorat Montesquieu

2010-04-18T12:26:00.000-07:00

Era a mitjans del segle XVIII, l'Antic Règim començava a donar mostres d'esgotament, el poder absolut dels monarques era un pes massa feixuc per una burgesia que anava donant mostres de poder, calia repensar la teoria del poder i així va nàixer l'activitat d'una sèrie d'intelectuals, entre ells Charles Louis de Secondat, baró de Montesquieu. En 1748 sortia a la llum "L'esperit de les lleis", una obra que defensa una societat on no s'acumuli el poder en un sol estament i d'aquesta manera defensa l'existència de tres poders: l'executiu, el legislatiu i el judicial, els quals han de mantenir una independència entre ells. És el principi de la democràcia contemporània. Avui en dia qualsevol Estat que es digui democràtic ha de cumplir aquests principis.

Aquest dies ha estat notícia el Tribunal Constitucional espanyol i la seva incapacitat de definir la constitucionalitat de l'Estatut d'Autonomia català.

Teòricament els membres d'aquest Tribunal són nomenats de manera democràtica: quatre d'ells són elegits pel Senat, quatre més pel Congrés de Diputats, dos ho són pel Consell General del Poder Judicial i dos per l'executiu (Govern). Vistos els equilibris i composició de les dues Cambres, en realitat l'elecció dels membres depenen de dos partits polítics, el PSOE i el PP, els altres poc hi tenen de dir.

Fa anys que membres d'aquest Tribunal han exhaurit el seu mandat i no s'han posat en marxa les vies democràtiques per a la seva renovació, sembla que tot plegat és només voluntat política dels líders dels dos partits majoritaris. Quina tristesa !, quin espectacle a nivell europeu !, com pot estar homologat l'Estat espanyol entre les democràcies del nostre entorn ?, no es revolta el Senat ?, no es revolta el Congrés ?, ai! tots els polítics amb la seva disciplina de partit!, fins quan el poder Judicial restarà sotmès al poder polític ?

"Això, amic meu, tant sols ho sap el vent. Escolta la resposta dins del vent "

Ruta pel secà

2010-03-29T04:47:00.000-07:00

La societat excursionista de Bellpuig (CIM Bellpuig), ha dissenyat una ruta per la zona se secà que conformen uns pobles de l'Urgell (Bellpuig, Preixana, Sant Martí de Maldà, Belianes i Maldà), en la zona d'influència del Riucorb, encara que la seva llera apareixi esborrada. La ruta s'ha senyalitzat perfectament perquè el caminant no s'hi perdi. També s'han senyalitzat zones d'interès com restes de construccions rurals o estructures vials; s'han netejat racons i llocs d'abocaments no controlats, en una feina de gran mèrit. La tasca no s'ha acabat i cal posar-hi hores.

És una bona ocasió per descobrir el que ens pot oferir el secà de Lleida, ara que es parla de les ZEPA a l'entorn del canal Srgarra-Garrigues. Aprofito per presentar unes fotografies d'allò que podem trobar-hi :

Com les restes del Molí Nou:

El Tres Ulls del Riucorb

Païsatges insòlits o la descoberta del vol d'un Sisó

Parc Güell, A.L.

2010-02-14T02:17:00.000-08:00

No , no és una nova empresa, quan dic A.L., vull dir accés limitat. Oh! quins canvis aquesta Barcelona!. Quan era xic el parc estava deixat de la mà de Déu. A la façana de l'entrada, a la paraula PARC li mancava la darrera lletra perquè segons el pare, al règim de Franco no li interessava que hi hagués una paraula catalana en un lloc públic.
Hi anàvem algunes tardes de diumenge i pujàvem a les Tres Creus des d'on podíem contemplar una vista panoràmica. Pel camí, des de l'accés per Sant Josep de la Muntanya, el pare ens mostrava les cavitats tapiades en la roca, refugis de la Guerra Civil. Pocs éren els visitants. Només persones i famílies com nosaltres perquè era lluny de la ciutat i ens hi atansàvem a peu.
A la plaça damunt de la sala de les columnes s'hi podien llogar bicicletes a tant l'hora. Com xalavem! i això que només pujavem a les de tres rodes perquè no n'haviem après d'anar en dues.
Voltàvem per tot el recinte, ens el coneixiem bé. De més grans hi podiem anar sempre que volíem.
Ja fa més de trenta anys que no visc a la capital i em sap greu veure aquests canvis. Caram! ara per poder-hi anar s'ha d'aconseguir una entrada... i amb anticipació!

El 13-D. llavor del canvi?

2009-11-30T11:24:00.000-08:00

Convé reconèixer que la consulta popular pel dret a decidir ha sobrepassat amb escreix l’àmbit local. Rectifico les meves apreciacions exposades en un post anterior i cal dir que no es tracta d’un “jo també” com suggeria, sinó d’un moviment ben coordinat a nivell del Principat i amb incidència a Europa com mostra l’interès de les institucions europees en aquest procés. Ja no es tracta de independència sí o no, o repetir l’experiència d'Arenys de Munt, estem parlant d’un altre procés, la llavor del qual, no sabem encara quina classe d’arbre donarà.

La societat civil catalana ha mostrat una vegada més la seva vitalitat, no sempre ben valorada per les pròpies institucions polítiques com deia en l'anterior post al parlar del fet que el 75% de les iniciatives legislatives populars han estat rebutjades abans de ser discutides pel Parlament.

Us imagineu la quantitat de temps, i hores dels voluntaris que han anat recollint signatures arreu del país per tirar endavant aquestes iniciatives, amb resultats descoratjadors?. Pel què veiem, l’encaix no és únicament amb les institucions estatals sinó també del poble amb les pròpies institucions, amb els nostres líders, els nostres polítics.

Personalment no crec que la independència política corregeixi el model de desenvolupament econòmic, els cicles de crisis periòdiques del sistema, l’efecte perniciós sobre la natura ni la salud de les persones, ni els desequilibris territorials, però tinc fe en la vitalitat de les nostres comunitats, capaces de moure’s, de no defallir, de “tornar a lluitar” en moments de cruel incertesa.

Les iniciatives de la comunitat

2009-11-21T19:00:00.000-08:00

No hi ha dubte que tenim una societat civil molt activa. Aquests dies m'he entretingut navegant per la web del nostre Parlament. No tenia ni idea de la quantitat d'iniciatives legislatives populars proposades; m'imagino la quantitat d'hores que han dedicat totes aquestes persones civils per recollir signatures. Enguany hi veig contabilitzades 12 iniciatives de les quals 9 han estat rebutjades (75%) i no s'han arribat a discutir al Parlament. M'ha semblat pedagògic aportar-les en aquest post:

Rebutjades:

Proposició de llei per a l'aprovació de la convocatòria d'un referèndum.
Pp. de llei reguladora de la sobirania nacional.
Pp. de llei per a la prohibició del cultiu de productes agrícoles modificats genèticament.
Pp. de llei per la qual s'aprova el Projecte de Constitució de Catalunya.
Pp. de llei per la qual s'estableix i regula una xarxa de suport a la dona embarassada.
Pp. de llei de l'ensenyament en la llengua materna i el bilingüisme escolar.
Pp. de llei de mesures de foment de l'habitatge protegit.
Pp. de llei per a l'atenció de la fibromiàlgia i la síndrome fatiga crònica a Catalunya.
Pp. de llei de creació del servei psiquiàtric català d'urgències a domicili.

No rebutjades:

Pp. de llei electoral de Catalunya
Modificació de l'art. 6 del text refós de la Llei de protecció dels animals, Decret 2/2008
Mesures urgents per a l'habitatge.

Les iniciatives legislatives populars ens poden donar idea d'allò que més preocupa a la comunitat i que els partits polítics no tenen en compte. El rebuig d'aquestes potser podrien mostrar el distanciament de la política i la població.

Per cert, l'Ajuntament del meu poble ha subscrit un acord de principis per declarar Bellpuig lliure de transgènics d'acord amb la iniciativa de "Som lo que sembrem". De moment és un brindis al sol perquè no es correspon amb la realitat i no es té cap capacitat per fer-ho realitat, tot depèn dels agricultors. Allò que ells volen és rendiment dels seus cultius i usen les llavors que més s'adiuen a les seves necessitats.

Esperit de contradicció

2009-10-28T08:40:00.000-07:00

Això m'ho deia la mare i no puc deixar de reconèixer que és una constant en la meva biografia. Ho veig ara concretament en un parell de qüestions d'actualitat: la rehabilitació del president Companys que es va repetint en cada aniversari del seu afusellament i l'extensió dels "referèndums" locals per l'autodeterminació.

En la primera, sembla que tothom està d'acord en la intenció de rehabilitar la imatge pública i personal del darrer president de la Generalitat republicana patrocinant la nul·litat del seu judici dintre la dinàmica de la recuperació de la Memòria històrica. Precisament la manera com esdevingué la seva mort en un judici polític d'un tribunal militar feixista, al meu entendre, el dignificà de sobremanera. És una impressió bastant generalitzada que això el reconcilià amb el seu poble després d'una vida política no exempta d'errors.

Recuperar la memòria no significa alterar la Història. Jo no vull un futur orwellià 1984 pel meu país, vull un estudi real del passat proper i de tots els passats. Cal ajudar als investigadors de la Història, a les Universitats, Fundacions i particulars amb subvencions econòmiques o ajuts diversos obrint-lis arxius de tota mena o fent estudis arqueològics, per la seva I+D, però sempre amb llibertat i sense directives polítiques. Les diverses opcions ens ajudaran a tenir-ne una visió més ajustada a la realitat i no condicionades per cap ideologia.

Respectar el passat tal com s'esdenvingué amb tota la cruesa d'encerts i errors, saber que la interpretació de la història requereix múltiples punts de vista, pot ajudar-nos a no repetir situacions dramàtiques.

En la segona, després del cop d'efecte d'Arenys de Munt, sóc dels que creuen que la repetició arreu del país, no tindrà un efecte multiplicador sinó de dilució. Els "jo també" no tindran l'impacte de l'original i esdevindran anècdota local. Altres raons:

- Aquests "referendums" no tenen cap efecte legal com és ben sabut i només hi participen els favorables al sí.

- Per la mateixa raó anterior tampoc no tenen significació estadística i no es poden extreure conclusions.

- Possiblement ni tan sols tindran repercussió mediàtica més enllà dels límits locals.

- Temo que pugui fer nàixer entre els joves cert sentiment xenofòbic contra l'inmigrant, atès que s'hi barregen ànsies d'independència política però també reinvindicacions de catalanisme.

- No canviarà la dinàmica multicultural i global de la nostra societat. La tasca d'acollida de les noves cultures, la simbiosi o síntesi històrico-cultural no deixarà de ser una tasca feixuga per conservar un mínim d'identitat catalana.

Esperit de contradicció?. Sí, tanmateix.

La independència del pensament (AGORA)

2009-10-12T01:00:00.000-07:00

Ja he vist AGORA d'en Amenabar, la càrrega ideològica personal és força evident en el film. Per mí és excessiva la imatge de "dolents de la pel·lícula" que aplica als cristians i de la que no se salva ningú. La veig exagerada i massa caricaturesca en el seu context històric. Hom pot veure el treball fílmic de diverses maneres, jo hi veig la intenció de subratllar la importància de la llibertat i la independència del pensament per arribar a entendre la vida i el cosmos on vivim, inclús a costa de la pròpia existència, en una mort temuda però acceptada tràgicament.

La pel·lícula enfronta contínuament el pensament científic i el pensament religiós sigui pagà, cristià o jueu. L'acusació d'impietat és la culpa més greu que pot inferir-se a un humà d'aquell temps i potser no fa massa del nostre. En aquest aspecte no hem d'oblidar a Sòcrates que fou condemnat a mort per aquest mateix motiu, pervertir al jovent cap a la impietat als déus i obligat a ingerir la cicuta, verí mortal.

La història de la tràgica mort de Hipatia, una intel·lectual científica que investigava i impartia els seus coneixements en l'escola d'Alexandria, la qual gaudia de la major biblioteca del seu temps a finals del segle IV i principis del V de la nostra era, és la excusa perfecte per exposar com la intol·lerància religiosa es capaç de destruir (en aquest cas, cremar físicament) conquestes intel·lectuals de la humanitat i retrassar el seu coneixement, encara que no impedir-lo a la llarga. La fermesa en la independència i defensa del seu pensament, és el fil conductor de l'argument d'aquest treball cinematogràfic.

El moment històric marca tràgicament els esdeveniments. El domini dels cristians que agafen el poder de l'Imperi romà a finals del s.IV a partir de l'emperador Constantí, la seva lluita per imposar la religió i el seu pensament per damunt la resistència del món pagà i en competència amb l'altra religió monoteïsta, els hebreus, són el condicionant on es desenvolupa la història.

Davant l'actitud tràgica i grandiosa en que viuen els personatges (i la Humanitat) tot aquest afer, Amenabar ens compara tossudament amb la petitesa d'un formiguer en un univers infinit, amb imatges del cosmos i de la Terra vistos de molt lluny amb la intenció, des del meu punt de vista, de que hom es situï en una dimensió objectiva, còsmica, i perquè no, divina.

Són personatges tràgics, en el sentit grec del terme, la pròpia Hipatia i el seu esclau Davos que assumeixen la mort com única sortida al dolor a viure, com Pedro en Mar adentro, els altres personatges són dramàtics en el seu context històric. Aconsellable veure-la.

Hi ha tantes coses que no saps per on començar...

2009-10-03T04:11:00.000-07:00

Tenim moments personals i col·lectius en que voldriem dir moltes coses però no sabem per on començar i ens sentim col·lapsats. Aquelles conviccions que ens ajudaven a viure esdevenen gairebé inútils. Comencem per no entendre allò que passa, a les noves generacions, els seus motius per viure o adaptar-se a una societat acceleradament canviant (és que ens fem vells?). O potser, al contrari, ho entenem massa, que el motor de la vida segueix funcionant en la mateixa direcció: l'egoïsme econòmic, la inconsciència en l'explotació dels recursos, la rivalitat entre estats per aconseguir-los enlloc de col·laborar en el seu ús. Uns polítics que no saben on van i només viuen i miren pel procés electoral del seus partits. Una total desorientació estructural ens els valors educatius i de la formació de les persones...
I sobretot la sensació de fracàs de les nostres idees juvenils, quan teníem que canviar el món (em consola que bona part de les noves generacions consciènciades pensen el mateix), i només constatem i ens fa l'efecte com deia l'economista Adam Smith: que "...le monde va de lui mème...", facis allò que facis, sembla que només hi ha una única direcció... o és que avui no tinc el dia.

Les aus estepàries en perill

2009-09-14T10:37:00.000-07:00

Tenia recollides fotografies d'internet de les aus estepàries en perill d'extinció en les ZEPA del Segarra-Garrigues. He fet una petita pel·lícula amb el Picassa i ho publico amb l'ajuda del youtube. Això és una prova

Caminant per l'Urgell

2009-08-07T09:50:00.000-07:00

Aprofitant les vacances, puc fer algunes passejades pel terme. Aquesta vegada he seguit pels vorals del Canal d'Urgell camí de Preixana. Actualment aquest canal està revestit en la seva quasi totalitat presentat l'aspecte de la primera fotografia amb un camí que voreja tot el canal i apte pel trànsit rodat, però que només s'autoritza per vehicles de servei, encara que hi passen cotxes de veïns que volen escurçar temps. Amb certa freqüència els diaris porten accidents de caigudes de vehicles dins la canalització.

Abans del revestiment de formigó, l'estructura estava consolidada per la plantació d'arbres. Alguns sectors d'aquesta obra encara presenta la imatge clàssica tal com podeu delectar-vos amb aquesta segona i tercera fotografies. La sensació de frescor que desprenen és inigualable en mig de la planura urgellenca.

Recordo la meva infantesa quan un estiu varem passar uns dies a casa del meu padrí que vivia a Anglesola. Tenia una fàbrica de pinsos i un hortet en la zona del Tànquel i ens hi arribàvem seguint el camí ombrejat pels arbres de la canalització.

De la meva caminada d'aquest estiu he recollit imatges en vídeo que us ofereixo en aquest post (vegeu el lateral del blog). Vaig començar el passeig per l'estany dels pescadors que tenim a la sortida de Bellpuig el qual es complementa amb una exposició d'energies alternatives. Després vaig seguir el camí que trascorre a un nivell més baix pel costat del canal atès que és més ombrejat. Hom es pot informar breument de la història del canal mitjançant un cartell in situ. En el trajecte podeu contemplar regadius de panís (blat de moro). En la part que pertany al terme de Preixana, l'Ajuntament ha iniciat la plantada d'uns arbres per fer més agradable el trànsit per aquest camí a fi de recuperar-lo pel seu millor ús, atès que té possibilitats per fer-hi excursions locals.

L'Agenda 21

2009-07-28T08:20:00.000-07:00

Recentment ha estat presentada a Bellpuig a iniciativa de l'Ajuntament l'Agenda 21 Local. Aquesta iniciativa va ser concebuda per les Nacions Unides com una eina per planificar el creixement de les comunitats humanes en vies de desenvolupament cap a un sistema econòmic sostenible medi ambientalment.

S'origina en la premisa que "els nivells actuals de consum de recursos als països industrialitzats no es poden aconseguir per a tota la població que hi viu actualment, i encara menys per a les futures, sense destruir els béns naturals".

Considero que la crisi actual del primer món no és només financera. Encara que també, té factors de crisi de model de creixement econòmic global, amb afectació al medi ambient com podem constatar molt a prop nostre. Malauradament, els nostres polítics i economistes que tenen recomanada la funció de directors de la comunitat cap, només posen pegats per passar el temporal com si d'una tempesta tropical es tractés, per després tornat a l'espiral de producció-consum-endeutament... Avui he estat al meu Banc per fer uns tràmits i he parlat amb la directora de la sucursal. Ella també té la impressió que ni la gent ni el món empresarial ha pres consciència d'això que està passant. Esperen que el banc torni a obrir l'aixeta dels préstecs per a tornar-hi.
Temo que l'Agenda 21 tal com es plantegen i que promouen els actuals Ajuntaments, Consells Comarcals i altres entitats, només sigui un maquillatge de bones intencions (segurament seguirem insistint en futurs posts), sense que serveixi de full de ruta per a el futur de la nostra comunitat o del primer món, així com poc útil per a el tercer món.
Sóc incapaç d'apreciar en el meu entorn i en els responsables, cap signe d'esperança de correcció del sistema imperant

HOMENATGES A EN XESCO BOIX

2009-07-20T11:14:00.000-07:00

Com ja sabeu, enguany es commemora el 25è aniversari de la tràgica mort d'en Xesco, aquest gran animador de quitxalla, joves i no tant joves. Ens va influir en la nostra etapa de monitors de colònies. Aprendre a tocar la guitarra per fer sonar les seves cançons que recollia ací i allà, fou un repte per tots nosaltres.

Aquest estiu se'ns presenten tot d'actes festius, com a ell li agradaria, per recordar-lo.

Axí, demà mateix, dia 21, a Palafrugell en tenim un.

- El 10 d'agost toca el torn a Camprodon on es farà una Diada de folk i animació infantil a la Plaça santa Maria i més tard un Concert- homenatge al Monestir de Sant Pere.

- El 22 d'agost trobem un altre Homenatge a Sant Privat d'en Bas

- i el dia 20 de setembre a Vic, al Mercat de Música Viva a la Plaça Major

Bona Festa !!

Novament el Segarra Garrigues

2009-07-16T08:07:00.001-07:00

La Comissió Europea ha posat el crit al cel per la inauguració del primer tram del canal informat en el darrer post. L'embolic entre el comissari europeu de Medi Ambient, Stavros Dimas, la ministra espanyola de Medi Ambient Elena Espinosa, el conseller d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, portàrà més capítols que els culebrots mexicans de TV. L'un multant al Gobierno d'Espanya, la ministra dient que la gestió està traspassada a la Generalitat i que la darrera decisió és autonòmica. El conseller defensant el projecte molt important per l'agricultura de Ponent, els ecologistes esperant l'aprovació del Pla d'usos.
Viatjaran a Brussel·les el conseller Llena, el conseller Baltasar de Medi Ambient i Marta Moren directora general de l'aigua del Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural i Marino del govern Central, per a negociar en el ben entès que Catalunya no pensa renunciar a aquesta obra. És la resolució i planificació de les ZEPA el punt clau.

Lleida també té un "sorro" (dedicat al meu cunyat)

El grup de Diables del poble de Rosselló, ha creat la seva mascota que presentà en societat per les passades festes de Sant Joan, batejat com "lo Sorro Sisquet" en honor al seu creador en Cisco Garcia. La idea és fer-lo actuar en les festes dels diables (amb permís de Brussel·les !!)

El Segarra-Garrigues i les ZEPA

2009-07-02T12:04:00.000-07:00

Aquest cap de setmana ha de posar-se en marxa el regadiu de 116a Ha. del primer i segon sectors del canal, els més propers al pantà de Rialb. Una obra molt esperada pels agricultors lleidatans però polèmica en els darrers temps per la presència de les ZEPA (Zones d'Especial Protecció de les Aus). Quan es projectà el canal es va fer amb la idea de posar en regadiu un total de 70.000 Ha. de terreny, en boba part estepari. Brussel·les ha obligat a la Generalitat a reservar un total de 40.000 Ha. per a protecció d'aus estepàries. Sembla que des d'Europa no es veu amb bons ulls el projecte d'aquest canal tan esperat per la pagesia d'aquest territori, des de fa més de 30 anys, i posa tants pals a la roda com pot.

2009-07-02T11:50:00.000-07:00

Actualment queda pendent resoldre el Pla d'Úsos i la gestió de les zones de protecció d'aus estepàries en perill d'extinció: la ganga, el sisó, la calàndria, la xurra, la terrerola rogenca, el gaig blau, esparver cendrós, la trenca....

La qüestió porta i portarà polèmica. Al meu entendre serà imprescindible la cooperació i coordinació de conservacionistes-ecologistes, estaments oficials i pagesia i que ningú quedi fora de la gestió de les ZEPAs, ans el contrari, que hom entengui que cal arribar a fer compatibles interessos públics, privats i medi-ambientals.

Un nou delicte: tirar petards

2009-06-23T08:02:00.000-07:00

Sembla que tenim temps fins el 2010. La nova Europa preocupada per harmonitzar el mercat, al menys entre els seus membres actuals i futurs, va establir en 2007 una directiva comuna amb la finalitat d'unificar una normativa per comercialitzar la pirotècnia, etiquetar-la adequadament, condicionar-ne l'ús i donar seguretat a l'usuari final. Amb aquesta legislació ha posat en alerta una colla de comunitats mediterrànies, que tenen en comú l'ús lúdic del foc en celebracions tradicionals. Els Estats poden adaptar la normativa i establir-ne excepcions d'ús per les festes d'interès cultural. La data límit és a la cantonada: gener de 2010.

Esperem que no s'adormin. Tampoc no poden adormir-se les entitats locals, les institucions o les associacions culturals per oficialitzar els diversos actes lúdics, teatrals, activitats socials del carrer per legalitzar i catalogar aquesta riquesa de llum i color que tenim els mediterranis

N'estic segur que seguirem tenint Patums, corre-focs, diables, fogueres de Sant Joan, falles i un llarg etcètera

La Nit de Sant Joan

2009-06-19T10:30:00.001-07:00

La nit de sant Joan ja s'albira en l'horitzó i s'olora en l'aire. És una de les nits més màgiques en els records de la infància: el foc, la dansa, els jocs, els petards, la transgressió de poder estar despert tota la nit esperant l'albada.
Quan era xic tot era festa, de més gran he anat coneixent el significat de la tradició, la relació amb els cultes solars pagans del solstici d'estiu. També en edat adulta vaig descobrir amb incredulitat primer, i amb agradable sorpresa després la moderna tradició de la Flama del Canigó. Dic moderna perquè s'inicià en 1964: Josep Deloncle, apotecari de Perpinyà, gran patriota, admirador de Verdaguer i del seu cant al Canigó, aprofitant que l'àvia Guideta Mestre llegava la llar de la seva masia al Museu de Castellet de la capital del Rosselló, li féu encendre un foc en aquesta llar, i amb una flama d'aquest foc va fer encendre la primera foguera dalt del cim del Canigó la nit anterior a la Nit de Sant Joan. Després amb aquest foc nou, s'encendrien les fogueres que arreu els Països Catalans cremen en aquesta nit.

La nova tradició arrelà primer a la Catalunya Nord però haviat travessà el Pirineu i ara hi han nombrosos grups de joves d'arreu el Principat van a buscar el foc nou al cim del Canigó. Al peu de la montanya s'hi reuneixen tots el dia i la nit abans de l'ascensió en una emocionant trobada dels catalans dividits per les fronteres dels Estats.