diumenge, 30 de setembre del 2012

Tornaran a parlar les urnes. Parlarà el poble?

Una de les coses que sempre m'ha agradat del PNB és que no coincideix el candidat a la lehendakaritza amb el secretariat del partit. D'aquesta manera l'executiu té més mà lliure per adaptar-se a les necessitats del país i no seguir tant la ortodòxia del partit. A la Catalunya s'ha parlat molt de renovar la llei electoral per fer-la més democràtica i que reflecteixi la voluntat popular en lloc de reflectir els interessos del partit, però aquest darrers són el que han vençut finalment i ningú al Parlament ha forçat el canvi legislatiu.

Seguim tenint una democràcia segrestada per la partitocràcia. Les properes eleccions seran una tassa més del brou habitual. Algú pensa que les persones que formaran el proper Parlament, sobretot els parlamentaris més destacats, seran diferents dels que ja hi són?. Algú pensa que treballaran més pel país que no pas per aconseguir tenir el seu propi lloc de treball dins la política?. No s'ha donat sortida ni satisfacció a la veu de la indignació, que se sent apagada i feble dintre el clam tumultuós independentista que una part de la burgesia liberal ha fet seva per canviar les formes perquè res no canviï.

Sóc el primer convençut que el nostre país necessita més estructures d'Estat que ens permeti una millor gestió de la pròpia riquesa, el nostre PIB, els nostres estalvis, més capacitat de decisió per construir les infraestructures necessàries, però sense fronteres, que no les necessitem, ni cara els altres pobles ibèrics ni els pobles europeus, però hem d'aprofundir en les nostres estructures democràtiques, que els representants del poble ho siguin realment, que se separés les responsabilitats de gestionar un partit de les responsabilitats polítiques de gestionar el país. M'agradaria que el meu poble i jo parléssim realment, poguéssim elegir directament els nostres representants en llistes obertes i poguéssim exigir-lis directament que acomplissin amb allò per la qual cosa els hem elegit.

Espero que la propera legislatura serveixi per aprofundir tots aquests temes i no dediqui totes les energies a consolidar únicament unes estructures formals d'independència. Segueixo sense fiar-me dels polítics.

dissabte, 15 de setembre del 2012

Artur Mas: el Moisès català?: "Let my people go"


En vol ser?. Segurament no en serà, el veig massa adaptable a la situació i a la pressió popular. No sap dir NO  però tampoc un clar SÍ. No pronunciarà mai el mot independència perquè és conscient de tenir moltes dependències, si més no, representa una determinada classe social que no té una composició uniforme, de qui ha rebut el vot, a més de representar institucionalment tot el poble català.
No hi ha cap nació al món amb Estat o sense que no tingui dependències estructurals, econòmiques, culturals, logístiques, interessos personals de la classe dirigent... M'agradaria enumerar-ne alguna.

- No està demostrat que tots els ciutadans de la Catalunya somiïn amb la independència. Cal consultar a la comunitat. Un referèndum sembla que sigui la millor opció en aquests casos.
- La dependència econòmica respecte la U.E. és un fet i no està demostrat que la influència directa de la senyora Merckel i els seus comissaris pugui ser millor que la del senyor Rajoy.
- La Unió Europea no havia previst aquest afer i no té una legislació concreta per a dur a terme el procediment i no hi ha una clara acceptació internacional.
- Molts empresaris catalans miren amb cautela la declaració d'independència atesos els seus negocis arreu de la pell de brau.
- No està gens clar que el mercat global doni suport a la idea de divisió de l'estat espanyol. Cal valorar acuradament la seva reacció veient la seva importància. Catalunya sempre ha estat un tema internacional al llarg de la història i cal harmonitzar molts interessos.
- La ideologia lliberal que representa el senyor Mas no és la millor garantia per mantenir l'estat del benestar: ja ho hem vist amb les maniobres per privatitzar els serveis sanitaris i a quins interessos respon.
- Molts ciutadans de Catalunya tenen arrels emocionals i familiars amb altres regions i nacionalitats d'Espanya i crec que no optarien per un adéu.
- No som Txecoslovàquia i no podem esperar una reacció de vellut dels nostres veïns. El nacionalisme espanyol té molta càrrega èpica i mítica i molt poc donat al pacte.
- No tenim plantada encara la llavor d'una banca nacional.

Podem descobrir-ne moltes altres dependències i condicionants sense massa esforç, però per ara ja n'hi ha prou. No tots estem convençuts que aquest sigui el camí, però...

 Com el poble semític, un cop iniciat el camí ens quedarà un llarg trajecte pel desert, caldrà dotar-nos de noves lleis i nous capitans, lluitar dialècticament amb nous pobles, convèncer-los que som gent de pau i convivència, col·laboradors i fiables. I potser com Moisès, molts no arribarem a veure la situació promesa.




dijous, 13 de setembre del 2012

Els pous de l'Urgell

Sense el seu canal, l'Urgell era una terra tant aspre com sa germana la Segarra. Els seus habitants eren freturosos de la gasiva aigua i per assedegar-se, exploraven el subsòl. Qui en trobava construïa un pou o bé recollia l'aigua de la pluja mitjançant la taulada de casa seva, que acumulava en una cisterna de pedra.

Quan vaig comprar la casa on ara visc, la seva propietària va dir-me que al jardí hi havia un pou antic de la família, i que només estava tapat però no colgat. De paraula m'indicà el lloc aproximat on restava. La casa, construïda totalment nova, amb l'espai de l'antic jardí no edificat, està situada a l'antic carrer dels jueus de la vila tocant fora-mur. En aquest indret es dibuixaven els límits de la població. Encara ara del carrer de darrera casa, els autèntics habitants del poble en diuen "carrer foramur" encara que el nom oficial sigui "Ramón y Cajal". Segons m'informa el meu veí del davant, gairebé totes les cases antigues d'aquest carrer conserven pous. Convé dir que ell també en té un.


Enguany, una depressió apareguda en el terra del jardí, m'indicà que alguna cosa estranya estava passant i abans que no prenguéssim mal, vaig decidir que potser havia arribat l'hora de fer-ne la descoberta.

Desvetllat del seu son centenari, el pou s'ha despertat i ens ha obert el seu únic ull que ens mostra la seva estructura de pedra original (el meu veí m'ha dit que aquests pous foren construïts abans de les obres del Canal d'Urgell, i un cop arribada l'aigua, foren oblidats com donants del desitjat líquid). Segles XVIII- XIX? 

Per donar-li una mica de dignitat, i sense modificar el seu interior original, li hem fet construir al damunt, també de pedra, un típic pou, amb la galleda, corda i corriola.




dilluns, 10 de setembre del 2012

El "mal d'ull"

Arreu en veies i te'n oferien, en forma de polsera, penjoll, arracades i altres maneres de joies. S'hi destacava de lluny, el seu color blau. Quan t'ho miraves de més aprop hi captaves la figura d'un ull. "Contra el mal d'ull" deien els venedors. Després el guia ens ho va explicar.

Sí, m'estic referint a un recent viatge a la moderna Turquia. No per ser moderna oblida els antics costums i tradicions. Notable terra aquesta d'Anatòlia, bressol de civilitzacions i intercanvis culturals, creadora de mites que han arrelat en tradicions religioses que ara no dominen en la seva societat.

Allò que crida l'atenció és l'ús que actualment fan d'aquest amulet en les seves cerimònies tradicionals. Sembla ser, segons narració del nostre guia, que aquest objecte és regalat al nen/a en l'acte d'imposició del seu nom per evitar així, que aprofitant l'ocasió, algú mal intencionat li provoqui "mal d'ull".

Perquè en aquest moment? Què és el mal d'ull?

Immediatament em va venir a la memòria el record de velles lectures de joventut. Sigmund Freud i la psicoanàlisi formaven part dels meus interessos lectors d'aquelles èpoques. Potser per ser un autor mal vist pel franquisme, potser per les seves tesis "anticulturals": "El malestar de la cultura", "La interpretación de los sueños", "Tothem y tabú", em feien una atracció especial.

En aquesta darrera obra, Freud explicava la importància que tenia el nom en les civilitzacions animistes: la identificació del nom amb l'ànima de les persones. Així, era costum en les persones usar un àlies o sobrenom per a ús habitual social ocultant el verdader, que guardaven exquisidament i que desvetllaven només en situacions molt especials. Creien en la possibilitat que algú, en determinades circumstàncies, si pronunciava el seu nom verdader, els hi podia robar i apropiar-se de l'ànima, exercint sobre ella qualsevol domini i provocant tots els mals possibles (mal d'ull i altres perjudicis o encanteris). L'ús d'amulets anul·laven aquests poders.

És ben significatiu doncs aquest costum en Anatòlia d'associar l'ús de l'amulet contra el mal d'ull amb la cerimònia d'imposició del nom de la persona.

Existeix també una tradició cristiana que relaciona la boca amb l'ànima. Així es diu que quan una persona esternuda, li surt l'ànima per la boca i el diable, que sempre està a punt, pot fer-se-la seva, per això cal pronunciar la paraula "Jesús", que com bon amulet, evita el fet. Ara seguim aquest costum social  sense saber-ne l'origen. Moltes religions i tradicions culturals porten dintre seu habituds de civilitzacions arcaiques, cosa que enriqueix el patrimoni de la humanitat i ens fa tenir arrels comunes.

Bon estiu.